En l'àmbit esportiu, un balanç gairebé immillorable.
Martínez: A escala global de tots els membres d’ATIDA que hi hem anat, és molt positiu. Portem tres medalles sent tres participants.
Gamero: Penso el mateix. A títol personal ha estat la primera vegada que he anat a aquest campionat i estic molt feliç i ple. El meu donant és alemany, i jo anava amb la intenció de fer-li un bon homenatge. De dir, ‘no saps qui soc ni hauràs escoltat res de mi, però espiritualment, que sàpigues que ets tercer del món de la teva categoria’. És una forma d’agrair-li que continuo estant viu gràcies a ell i he pogut gaudir d’aquests Jocs.
S’esperaven aquests resultats?
M: Sí que ho somies. Realment ho visualitzava, volia fer una bona actuació i estar al podi, però realment després poden haver-hi moltes circumstàncies que puguin fer que no tinguis aquesta posició. A títol personal no havia tingut un molt bon any pel que fa als entrenaments i anava amb el dubte. De totes maneres, estic molt contenta perquè no solament és el repte esportiu, que també, sinó gaudir, poder ser allà i celebrar la vida. Hi ha un ambient molt maco, molt festiu, molt d'amiguisme, de què estem vius i és gràcies als donants.
G: Jo no m'ho esperava. Imaginava que en la meva categoria hi havia gent que havia fet campionats. A part, la diana era anglesa –amb punta d'acer– i pensava que em fondrien a la primera, però després de perdre la primera partida els companys em van animar i fent servir la Mari d'amulet, jo, molt nerviós, vaig començar a guanyar i em vaig classificar. Arribant a les semifinals ja sabia que havia guanyat la medalla de bronze, i ja era feliç. Arribar la primera vegada i moldre, com es diria, per a mi és molt positiu.
Ha estat la primera vegada que Andorra comptava amb tres representants. Les coses s'estan fent bé.
M: No sé si vol dir que la gent s'anima, perquè anar al Mundial és també exposar-se, i això a molts els tira enrere. Sí que hi ha molts trasplantats que fan esport, però en l'àmbit competitiu no és fàcil ni evident. Potser veuen aquest fet competitiu, però vull animar la gent a què ho visquin com una experiència de vida: que puguin anar, passar una setmana amb 2.000 trasplantats de tot el món i conèixer moltíssimes històries que t'inspiren, que et fan relativitzar molt la teva situació i el que has passat, i donar força per continuar lluitant. Animo que el Mundial el vegin així, les medalles són el de menys. Gràcies a un trasplantament estem aquí, aquesta és la nostra medalla.
G: És la convivència. Jugant i esperant vaig parlar amb molta gent... és allò de 'no ens coneixem de res, t'acabo de conèixer, però tu m'expliques el més personal teu i jo el meu'. No hi ha cap tabú, hi ha una facilitat de parlar del que realment penses que a gent coneguda no li dius perquè segurament es preocupa. Allà no hi ha cap problema, pots parlar obertament de com estan en aquell moment i trobes gent que són herois pel que han passat.
Abans de marxar a Dresden, el Kiko va dir: "Els Mundials són la manera de demostrar que després del trasplantament pot continuar sent el motor de vida". I quanta raó, oi?
G: En arribar a Andorra havia perdut molta massa muscular. Peso ara vora els 79 quilograms i vaig arribar amb 60. M'agrada molt fer senderisme i amb el fet de moure'm vaig recuperar la meva massa muscular, i tinc clar que si deixo de fer esport probablement començaré a tenir mals més seriosos per tot arreu. Hem d'estar actius.
M: Per a mi, l'esport és la principal medicina en el meu dia a dia. Físicament et fa mantenir-te i psicològicament et fa estar bé. Quan han fet esport abans del trasplantament i arriba un punt que no en pots tornar a fer, poder tornar a un nivell 'guai' és, ostres, bàsic.
Vostès dos, junt amb el Kiko, són a Andorra el que els Mundials al món: una plataforma de visibilitat que l'esport pot ser un motor de vida. Se senten en aquest paper?
M: Una mica com a font d'inspiració per a altres persones, que estiguin en llista d'espera, amb diàlisi, amb una malaltia... No totes acaben bé, malauradament, però aquesta esperança pot ser una petita llum per a la gent que estigui malament. I voler servir com una mica de 'llum' per a la gent que estigui malament i que puguin veure una mica més enllà és important.
G: Imagino que el fet que ens vegin a nosaltres, que som persones trasplantades, fent esport i aconseguint una medalla, i sobretot rient, saltant, actius i feliços, diuen: "Si ells poden, perquè jo no". Ens ha passat més d'una vegada i tenim una conversa amb aquesta persona. I quan veuen que no estem centrats, i parlo per mi, que fem ruqueries per intentar viure de la millor forma possible, deuen pensar que han de seguir la mateixa manera de pensar, que és força i endavant. Fàcil no és, però si veient-nos a nosaltres els donem un petit toc d'esperança, genial.
President i secretària d’ATIDA, com està la situació al país pel que fa als trasplantaments i donacions?
M: Enguany ja s'ha començat la donació de còrnia, tot seguit es continuarà amb multiteixits i és previst que el 2027 es pugui fer la donació d'òrgans. És un tema que s'està treballant molt des del Ministeri de Salut i des del SAAS.
G: Al juliol vam tenir una reunió amb Salut, vam aclarir certs dubtes que vam tenir de l'any anterior i la sensació és que estan treballant per, com a mínim, començar a ensenyar. S'ha de fer la part tècnica al personal sanitari i començar a posar en funcionament els teixits. Encara durarà un temps, però la intenció per part d'ells és positiva i fer-ho tan aviat com es pugui.
Es pot considerar que tot plegat arriba un pèl tard?
M: Des d'ATIDA, des de les persones que estan en llista d'espera, sí. Ens agradaria que arribés abans, és lògic, perquè és un altre punt de vista. Però tot procés important que implica molts actors i temps, és molt de treball, i ho entenem. Si han dit que és el 2027, s'ha d'acceptar, esperar que arribi aquesta data i que tinguem aquest èxit.
G: Tots els trasplantats del país han rebut un òrgan de l'estat espanyol, en aquest cas Catalunya, i alguns de França. I ens sentim en deute. Ens hem aprofitat del servei sanitari espanyol, que fantàstic perquè ens ha salvat la vida a la majoria, però Andorra ha de col·laborar també d'una forma o una altra. Estem amb la sang, la medul·la, el cordó umbilical, ara comencem amb còrnia, i volem multiteixits i volem òrgans. Ho volem tot, i a partir d'aquí ja ens dedicarem a conscienciar.
Tornant a l'àmbit esportiu, com es plantegen el futur pròxim?
M: Jo he vingut molt motivada per continuar entrenant, però no tinc cap repte en concret ara mateix. Simplement vull entrenar perquè és el que m'agrada, per sentir-me bé, per millorar, per tenir salut...
G: Estem igual. He aconseguit el que he aconseguit i ja estic content. Si en dos anys la Mari diu que li ve de gust repetir, per poc que pugui l'acompanyo.
En acabar aquests Mundials van comentar: "Després del trasplantament hi ha vida, i és plena". Ens quedem amb aquest missatge per llançar-lo a la població?
M: Ens quedem amb aquest. És plena i ens quedem amb el fet que és gràcies a la donació. Gràcies a les persones que han dit sí, a la família que en el moment més dur de la seva vida ha dit sí, i gràcies a aquests òrgans nosaltres continuem vius.
G: Els herois són ells, nosaltres som el qui hem rebut i ens diuen imparables, però el meu heroi és el meu donant alemany. Com tots els altres també els considerem herois.
M: És un petit homenatge als donants dins el que nosaltres podem fer. En el meu cas, la meva padrina m'ha donat el seu ronyó, i sempre que torno quedo amb ella i li ensenyo les medalles, que són per a ella.
