Margot Llobera

La veritat que molt tranquil·les. Treballant molt, òbviament, però la roda de premsa era emocionalment quelcom molt intens i entre cometes m’he tret un pes de sobre, de tancar una etapa i de poder centrar-me en el següent.

El més repetit entre coneguts i amics era això, de dir «Ostres, com et pots retirar sent tan jove?». Però la realitat és que sento que no ha quedat res pendent; com dius, he fet molt més del que estava plantejat en un inici. He anat actualitzant els meus objectius segons el que podia controlar i el que no, i això m’ha portat a anar al Dakar de copilot amb cotxe i camió. L’aventura ja l’he viscuda i sento que el cos em demana parar després de la intensitat d’aquests 10 anys.

Ara que he parat veig com he sigut de valenta en endinsar-me en un món del qual no en sabia res, d’asseure’m als despatxos de tot Andorra amb personalitats molt importants, d’haver-me espavilat i sobretot d’haver continuat creient en mi en els moments més complicats.

El més gran és que he obert camí, i òbviament ha sigut difícil. També amb comentaris de tota mena dels companys, però més enllà de centrar-me en mi parlo en general, hem demostrat que si ens donen l’oportunitat som rendibles. Al final, és tot un tema de centrar esforços econòmics perquè l’esport creixi i fins ara només s’ha fet al masculí. I si aquests ens donen l’oportunitat, perquè és qui té el poder, som rendibles i ho estem veient.

T’ho diré molt gràficament. Abans de començar amb les motos jo jugava al futbol, tenia uns 14 o 15 anys i vam ser la primera selecció femenina del país. En aquell moment a l’escola no deia que jugava al futbol perquè estava molt mal vist. I ara les noies van pel carrer amb els mitjons de futbol fins a dalt, i això em fa molta il·lusió. Jo no tenia per què sentir aquesta pressió o pensar que feia alguna cosa malament si simplement estava practicant un esport. Doncs aquesta és l’envergadura del canvi que s’ha fet.

Clar, depenem dels càrrecs de dalt, que majoritàriament són masculins. Avui dia, i torno al futbol perquè és el més clar, la majoria de les noies de Primera Divisió continuen tenint una feina. Com vols que siguem professionals si puc dedicar-m’hi mitja jornada? És impossible. Posar els mitjans i els diners perquè jo pugui ser professional i, per tant, perquè el nivell de la lliga incrementi, hi hagi més patrocinis, generar referents, que la premsa en parli, i que les nenes s’hi apuntin... Tot parteix del fet que els de dalt ens donin l’oportunitat.

És el que he comentat, cada vegada es veu que si ens en donen som rendibles. Entenc que tot això és un negoci, però per exemple els Estats Units estan a anys lluny. Anem molt tard. Allà els estadis en lliga nacional tant masculina com femenina s’omplen.

Molta, i en tots els esports.

També, però és un cas particular perquè de seguida ets internacional. De totes maneres, no és un cas de sí o no a Andorra, és un tema genèric tant en l’esport, com en l’àmbit laboral, com en tot. Com a dona que ha hagut de lluitar en un món absolutament masclista, m’agradaria compartir una dada que inclús a mi em va impactar. Jo com a persona blanca nascuda a un país com Andorra mai sabré el que és ser racialitzada, mai, per molt que vulgui empatitzar. I això s’extrapola al que sentim les dones en un món masclista. Per tant, l’únic que demanaria és que no es banalitzi, que simplement s’intenti escoltar i aprendre, que no es doni res per fet. Que es respecti el que sent i el que diu una dona quan parla d’aquests temes.

A nivell de premsa és bàsic, però és cert que al Principat doneu veu a sectors o esports minoritaris, en aquest sentit ens cuideu molt. Amb la resta estem en el mateix, si volem professionalitzar un esport el que se’ns ha de donar són oportunitats i recursos, i a partir d’aquí que la pilota comenci a rodar.

Fan falta, i tant. En part, per això continuo donant entrevistes, perquè potser alguna nena ho llegeix i fa l’efecte que em va fer a mi de petita, quan vaig veure que dues germanes sortien a TV3 competint amb bicitrial i arran d’això vaig competir en aquesta disciplina amb la meva germana. Fins que no veus una noia en un sector, com a nena, no sé el perquè, però no se t’obre aquell món. No t’hi imagines. I quan hi ha una noia se t’obre una possibilitat, i això és el que intentem.

Amb el Clúster d’Esports, on ja hi estava endinsada i on soc la presidenta. També amb la meva empresa de disseny, Fabbrica Studio, la qual he tingut ja en els darrers anys. A nivell esportiu m’he tornat a apuntar al futbol, on comparteixo vestuari amb les jugadores de fa 10 anys. I des de la calma, el que vingui, ja que també tenia ganes de donar aquest espai perquè puguin entrar altres coses.

Es tradueix que a l’abril me’n vaig a l’Aràbia Saudita –el Ral·li Jameel– a una carrera que organitza el mateix govern per a dones locals i procedents de la zona, amb l’objectiu que aprenguin a conduir, a navegar i anar pel desert. Fins ara fitxaven dones europees, sobretot espanyoles i a mi, per anar de copilots. Però enguany aniré com a pilot, i el que em permet aquesta carrera és compartir moments amb dones saudites, entendre la seva situació i poder-les fer veure que n’hi ha una altra que és completament factible. Per a mi és una experiència de vida impressionant, per aportar la part professional dels ral·lis, però també la personal.

Ara per ara no tinc res plantejat, potser és una mica aviat, però sí que m’agradaria fer una crida a què tothom, grans i petits que es vulguin iniciar al món del motor, m’escriguin perquè estaria encantada d’ajudar a qui sigui com he fet fins ara.