En primer lloc, enhorabona per la selecció a Canes. Quin va ser el seu primer pensament en rebre la notícia que el seu curtmetratge formaria part de la 'Cinéfondation'?
Va ser una notícia espectacular. Quan ens van confirmar que havíem estat seleccionats, no ens ho podíem creure. Per a nosaltres és un fet molt important, el qual ens va agafar totalment per sorpresa. Va ser un sentiment intens de pura alegria.
‘Per la bruixa i la metzinera’ aborda temàtiques fosques des del títol mateix. Què hi ha darrere d’aquesta història i què la va portar a escriure-la i dirigir-la?
La història neix de dues arrels. La primera, el desig de reivindicar el relat oral. Crec fermament que som la primera generació que ha deixat de recórrer a les llegendes o a les tradicions populars per explicar allò màgic o incomprès, especialment durant la infància. Vam voler aturar-nos un moment i escoltar les nostres padrines — no només les de sang —, explicar meravelles que, com a generació, sovint decidim ignorar. Per això em semblava fonamental construir una història que posés el relat oral al centre.
D’altra banda, em perseguia des de feia temps la imatge d’una dona caminant per camps de terra prop d’una església en runes. Jo sempre escric des del lloc que vull filmar, i la terra de Madrona, amb tot el que m’evocava, va ser el motor que va impulsar el guió.
El curtmetratge neix com a projecte de final de màster a l’ESCAC. Imagino que ha estat un procés llarg, des de la producció en l’àmbit acadèmic fins a assolir una plataforma com Canes.
I tant, ha estat un viatge llarg. He tingut la gran sort de treballar amb gent que estimo i amb qui he compartit el projecte des del primer moment. Comptar amb una xarxa d’amics i professionals que admires i que s’hi impliquen és un privilegi. Al final, neix com un projecte escolar i mai saps com pot acabar, però l’esforç i la dedicació de tot l’equip han permès que una feina acadèmica arribi fins on ha arribat.
No hi ha cap dubte que Canes és un dels festivals més prestigiosos del món.
És una oportunitat única. És també un reconeixement a una feina que ens ha costat molt temps i esforç. Som molt conscients del privilegi que suposa formar part d’un festival i d’una secció com aquesta. Toquem de peus a terra, però ens permetem gaudir d’aquest moment. Esperem que això ens obri les portes d’una indústria que estimem profundament i a la qual volem contribuir.
Tampoc podem obviar el fet que és el primer andorrà seleccionat a la Cinéfondation. Quina lectura en fa, no només en l'àmbit personal, sinó també en clau de país i de sector cultural?
Crec que això demostra que a Andorra hi ha talent i capacitat per fer coses interessants, i que ens ho hem de creure més. Som una indústria petita, que es va obrint pas a poc a poc, però que té molt per oferir. Aquesta selecció posa de manifest que podem crear des d’una mirada local i social, explicant les nostres pròpies històries i maneres de veure el món. A més, dona visibilitat al país i ens legitima com a creadors que poden desenvolupar la seva feina des d’aquí, sense haver de marxar.
Ha fet servir ubicacions del Pirineu per al rodatge. Quina importància té el paisatge i l’imaginari pirinenc en la narrativa del seu curtmetratge?
Sí, vam rodar a Madrona, Oliana i Solsona. Jo m’he criat amb l’imaginari muntanyenc del Pirineu i per a mi era essencial representar-lo en aquest projecte. El paisatge no només funciona com a escenari, sinó com un personatge més. Els boscos amaguen misteris i les valls aïllen els protagonistes. A Andorra tenim una gran tradició vinculada a la bruixa primitiva, abans que es convertís en un tòpic del folklore. Ens vam basar en fets reals, estudiant tractats i judicis de bruixeria al país, per crear un guió ambientat en l’actualitat. Aquestes històries parlen de pors i discriminacions que, malauradament, són atemporals. Cal fer-ne una lectura actualitzada per entendre com aquestes estructures d’odi envers el diferent o l’estrany encara ens travessen.
El curt treballa amb un to i una estètica molt particulars. Amb quins referents visuals o cinematogràfics ha treballat per construir aquest univers tan marcat?
Ui, molts! Però destacaria pel·lícules com ‘Tres cares’, de Jafar Panahi; ‘El vent ens emportarà’, d'Abbas Kiarostami, o ‘Border’ d’Ali Abbasi, especialment pel que fa al ritme i al to. També vam tenir molt presents ‘Cementeri d’esplendor’, d’Apichatpong Weerasethakul, que ens van inspirar en aquesta recerca de la mística dins un món aparentment terrenal. En l'àmbit visual, també ens van influir obres crepusculars com ‘Fulles mortes’, d’Alexandre-Jacques Chantron, o els paisatges melangiosos d’Hippolyte Boulenger, que apareixien sovint als nostres moodboards durant l’escriptura.
Més enllà del festival, quin recorregut preveu per a Per la bruixa i la metzinera després de Canes? Potser ja té previst més projeccions o participacions en altres certàmens...
La intenció és que sí! Ara estem preparant l’estratègia amb el meu productor per veure quin recorregut pot tenir el curt. De moment no hi ha res confirmat, tot està per definir, però esperem poder estrenar-lo a molts altres llocs. I, sobretot, poder-lo projectar a Andorra.
La darrera pregunta és inevitable. Que ve després per a Marc Camardons?
[riu]. Et puc dir que estic immers en el procés d’escriptura de nous projectes. Estic en les primeres fases, però amb la voluntat clara de poder fer un llargmetratge. Sé que és una cursa de fons, però la il·lusió hi és. Estic molt agraït per l’oportunitat que representa tot això i amb moltes ganes de continuar creant i explicant històries.
