Conversar de la situació econòmica que viu el país des de dos punts de vista que, en un primer moment, poden semblar oposats. Aquest era l’objectiu de fer coincidir el president de la Petita i Mitjana Empresa (PIME), Marc Aleix, i el secretari general del Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT), Guillem Fornieles, en una reunió informal per debatre temes com el salari mínim andorrà o quin ha de ser el punt diferenciador del Principat per atreure més turistes.
–Hi ha recuperació econòmica?
–Marc Aleix: Encara hi ha molt de camí per fer. La cosa no va bé. De moment no es veu la recuperació a curt termini. A Andorra tenim un problema estructural i mentre no arreglem això no hi ha res a fer. Andorra ha de ser més competitiu, estem sobre sistemes caducats. Hi ha una part d’Andorra que impedeix que l’altra part tiri endavant. Hi ha d’haver unes normes que no hi són, unes maneres de fer.
–Guillem Fornieles: Hi estic d’acord. De fet, les normes que tenim aquí afavoreixen només a una minoria. I durant anys l’economia del país s’ha basat en el comerç, la banca, i la construcció i ara això ja ha fallat. I l’únic que queda una mica és l’hostaleria perquè la gent ha de menjar i dormir. Una Andorra de canvi costa una mica perquè els que ja tenen instal·lat el seu model no el volen tocar. Els problemes repercuteixen en cadena i els de baix de tot sempre són els més afectats.
–La competitivitat que hi havia sobre els preus a Andorra, ha desaparegut?
–M.A.: Totalment. Jo diria que ara és inversa. Alguns productes són més cars a Andorra que fora. L’alimentació és més cara aquí. El dia a dia és més. Això és una realitat.
–G.F.: Jo escolto moltes queixes sobre el servei que es dóna al país, sobretot a les botigues pel que fa a les garanties. Andorra no té una garantia internacional perquè no té acords internacionals. I arriba un moment en què la ciutadania de qualsevol país del món que ve aquí a comprar vol tenir garanties i bon servei I això ara no ho podem garantir.
–Quin ha de ser el punt diferenciador?
–M.A.: El servei. El servei tampoc el tenim, no l’hem cuidat mai. Donem un servei que no és l’adequat, no està estructurat.
–G.F.: Un dels serveis que atrauria a molta gent seria l’oci. Si ens hi fixem bé, en moltes de les zones turístiques com la costa espanyola, l’oci i la cultura, ajuden molt a què la gent vingui a desfogar-se una mica. Tenir un país únicament dirigit al consum, a les botigues, sense res d’oci, vol dir que la gent no es pot divertir i arriba un moment que diuen «hi anem una vegada però no dues».
–Com es pot potenciar el servei?
–M.A.: Amb l’ensenyament. Falta educació. Ja fa anys que ens n’hem descuidat. Jo penso que és el moment en què tenim més gent formada perquè hem tingut els mitjans per fer-ho, però aquesta gent no ha tornat a Andorra, s’ha quedat a fora. I això es nota.
–G.F.: I sobretot donar bones perspectives a la joventut. Perspectives que si es queden a treballar en aquest país tindran un futur satisfactori. Quan veuen que a la resta del món es viu millor i amb més garanties que aquí, què fan? Es queden fora. I evidentment, si tu retens a la gent amb unes bones condicions no se n’anirà i podràs oferir un bon servei. Si tu fas rotar molt a la gent, el servei es deteriora.
–Segons dades del servei d’estadística del Govern, durant l’últim any s’han creat nous llocs de treball. Això és una senyal d’una millora econòmica?
–M.A.: A la construcció no hi ha més llocs de treball. L’hostaleria puja i baixa. I el comerç es va aguantant.
–G.F.: Nosaltres el que voldríem saber són les estadístiques de tota la gent que s’ha quedat sense feina i no n’ha tornat a trobar. I no és la gent que està a la borsa de treball. Això és fals perquè hi ha molta gent que busca i no està apuntada allà. Jo crec que hi ha molts més aturats dels que diuen. Al final el més important per saber si l’economia va bé és si els sous pugen i per tant el poder adquisitiu també. Perquè si el poder adquisitiu puja vol dir que també es gasta més. I si es gasta, es mantenen els negocis del país.
–Falta transparència amb les dades que es proporcionen? Com es poden conèixer les xifres reals?
–M.A.: Posant ordre! Quan la Seguretat Social no parla amb el Govern i el Govern no parla amb els altres és molt difícil d’aconseguir les bones dades. Quan vas a Immigració, allò és una broma de primera categoria. L’administració no coneix la realitat del mercat de treball d’Andorra. No saben en quins moments treballem i en quins moments no treballem. Quan es permet, per exemple, que l’administració vagi a un hotel a dir quanta gent li farà falta i quants empleats pot agafar… Home, que Déu m’agafi confessat! És absurd.
–G.F.: De fet, l’administració no només està lluny de la realitat sinó que tampoc vol donar totes les dades que li demanem. Està tancada, sobretot la CASS. No hi ha transparència. No hi ha l’accés a la informació que nosaltres voldríem.
–M.A.: És que l’administració no parla amb l’administració. No es parlen entre ells. No hi ha comunicació. L’administració viu en un planeta i nosaltres en un altre.
–No estan d’acord amb el funcionament del Departament d’Immigració?
–M.A.: No. Per exemple, si jo agafo una persona per treballar, en aquell moment jo no tinc ni idea del que sap fer i del que no sap fer. Puc pensar que serveix però la realitat pot ser una altra molt diferent. Hi hauria d’haver un mes de prova. Immigració nega aquest mes de prova, tant a una part com a l’altra. Aleshores fas un permís de treball, la persona marxa per la raó que sigui i al cap d’una setmana ja estàs mort. Després hi ha un altre problema. Entre les empreses s’estan robant els permisos de treball de la gent que es queda. Un establiment paga un permís de treball, la persona el deixa i se’n va amb un altre.
–G.F.: Hi ha una solució pràctica que Andorra mai ha utilitzat perquè caldria canviar moltes estructures de les regles del joc. I és que caldria pactar amb els països veïns el fet que poguessin venir professionals a treballar aquí amb unes condicions que tothom controli. Però clar, el lliure mercat de treball té això, que no hi ha control i passa el que està dient ell. La gent va amb qui paga millor.
–Això se solucionaria fixant uns salaris segons la vàlua de cada professional?
–M.A.: Aquí tornem a la mateixa cosa. Fan falta normatives. El problema també és que el Govern en comptes de posar ordre ha deixat fer. I a més s’ha permès fixar preus dins l’hoteleria. Per exemple, quan fa les campanyes sempre diuen que pujar Andorra és més barat. Això és la mort del sector perquè s’acaba venen per sota de preu de cost. Si tu estàs venen per sota de preu de cost vol dir que l’hotel perd diners i per tant no pot augmentar la plantilla de treballadors.
–G.F.: Si hi haguessin uns sous fixes això potser no passaria. I les dades de l’administració moltes vegades són triomfalistes però no reals.
–Què caldria demanar amb més pressa a Govern?
–M.A.: Cal eliminar els drets adquirits per molts funcionaris perquè no ens els podem permetre. També cal canviar les normes de treball i cal tornar a donar vida a l’Estat. La realitat és que hem de passar pel quiròfan i farà mal.
–G.F.: L’Estat som tots. I la riquesa que abans, es repartia més i tothom es guanyava més o menys bé la vida. Des de la Constitució cap aquí les regles del joc han generat un abisme entre uns i els altres. El més important és que la riquesa s’ha de repartir perquè tothom visqui bé.
–Però vostès serien capaços de posar-se d’acord en el primer què caldria demanar al Govern?
–M.A.: Posar ordre.
–G.F.: Demanar que l’Estat sigui de tots, no només d’una minoria.
–Per tant, no es posarien d’acord.
–G.F.: Sí, sí. És el mateix concepte. Posar ordre en el sentit que tothom se’n pugui beneficiar amb unes regles del joc que siguin democràtiques. El que no pot ser és que decideixin només uns quants sense tenir en compte com afecta a la resta.
–G.F.: Sí, sí. És el mateix concepte. Posar ordre en el sentit que tothom se’n pugui beneficiar amb unes regles del joc que siguin democràtiques. El que no pot ser és que decideixin només uns quants sense tenir en compte com afecta a la resta.
–Què es pot fer per eliminar la discriminació salarial que existeix actualment entre homes i dones?
–G.F.: Tot el que passa dins les empreses està allà i no surt d’allà. O sigui que qualsevol empresari pot decidir el que vulgui respecte als seus treballadors: el sou, les condicions, etc. No és un pacte, és una imposició. I després cadascú fa i desfà segons la seva consciència. El fet que vingui imposat per un empresari pot portar discriminació.
–M.A.: El que jo trobo absurd és que el mateix Govern faci diferència entre salaris d’homes i de dones perquè en el sector públic també n’hi ha.
–Em parlen del que hauria de fer el Govern per millorar la situació. Però concretament vostès, a què es podrien comprometre?
–M.A.: Si t’he de ser franc, amb la tempesta que em veig a venir, jo els hi dic a tots els empresaris que vagin alerta i que es curin en salut. En aquests moments no et pots comprometre a gran cosa perquè venen mals temps. Penso que hem de canviar les estructures i que això és molt costós i cal anar en compte. Quan tornin a venir bons moments aleshores sí que caldrà repartir de manera equitativa. Avui per avui, hi ha problemes per llarg.
–G.F.: Les estructures canvien cada vegada que hi ha canvi de Govern. El problema és que els canvis es fan unilateralment. El canvi s’ha de fer amb l’opinió de tots. I el sindicat el que pot fer és comprometre’s a participar en aquesta decisió conjunta.
–M.A.: La gent a Andorra no és participativa.
–G.F.: Perquè no els deixen. Si els deixessin i no hi hagués després repressió a l’empresa on treballen segur que participarien.
–M.A.: No, perquè molta gent passa de tot.
–Quin creuen que hauria de ser el salari mínim per viure dignament a Andora?
–G.F.: El primer que cal fer és baixar el cost dels habitatges i dels locals comercials perquè se te’n va part del salari amb un lloguer d’un pis o part dels beneficis en el lloguer del local. I caldria veure aleshores quin és el cost real de la vida en aquest país. Però clar, la pregunta és: amb l’actual crisi aquest salari és assumible?
–M.A.: Nosaltres des de la PIME no estem d’acord en què s’apugi el salari mínim per una raó. I és que aquí no es pot tocar una cosa si no es toquen també les altres. I cal anar alerta perquè nosaltres ara tenim un nombre de treballadors que si s’augmenta el salari mínim no els podrem mantenir. L’augment del salari mínim pot fer que els empresaris ens haguem de desprendre d’una part de la plantilla. I jo crec que cal mantenir-la tota.
