Un cas curiós. Fill de metge i amb el destí clarament direccionat a exercir la mateixa professió que el seu pare quan, als divuit anys, va decidir fer un pas endavant i preparar-se pel que és i era la seva gran passió: el dibuix i l’arquitectura. Del talent, el traç, el cap i el treball del Manel Pallarés va sorgir recentment l’Edifici d’Els Arcs a la Massana, un espai polifuncional que recull diversos estrats. L’equipament té una sala polivalent al darrer pis que llueix un sostre inspirat en la portada del Unknown pleasures, el primer disc dels mítics Joy Division, del 1979. Per aquests i molts altres detalls, aquí un admirador.
–Guanyador del concurs d’Els Arcs.
–Amb el projecte Capa Alpha. Els concursos tenen el seu component de sort perquè es quelcom que es fa ràpid, en poc temps, has de ser molt expressiu i captar el que volen. Vam fer una aposta i va sortir be.
–Un projecte inspirat en l’skyline del Comapedrosa.
–El cònsol major, David Baró, va posar l’accent en aquest aspecte, sí. Va ser molt maco i és el resultat de moltes proves,moltes hores i molt d’esforç. De vegades, quan estàs treballant és quan et ve la inspiració. Dibuixes, mires, descartes i vas perfeccionant la proposta. Va sortir de fer moltes proves però vam optar per l’skyline perquè, en el fons, són coses que ja tens incorporades en el teu subconscient i en la teva manera de fer.
–Quin creu que va ser el punt fort de la vostra proposta?
–Vam presentar un projecte que, sense renunciar a la modernitat, estava plenament integrat a la Massana, al pobel i a l’ús dels materials. Mantenim la pedra i el ferro i sempre hem intentat fer quelcom contemporani i actual. A més, és un edifici que a nivell de sostenibilitat i de comportament energètic està molt bé. Vidres molt gruixuts, aïllants i hem mirat molt el comfort de la gent que està dintre i ha resultat un equipament icònic i maco.
–Va treballar amb fusta, pedra i vidre.
–Ja tenia previst jugar amb aquests materials des del principi. Tenim tants materials i tanta oferta que si no et centres en alguna cosa abans de sortir et tornes boig. Volíem treballar amb coses, materials i maneres de fer tradicionals, però amb un concepte actual.
–’Els Arcs’ és una proposta de comunicació vertical.
–Totalment. Ara no recordo si les altres propostes també ho plantejaven però el tema del ascensor és una de les coses que vam voler portar a la façana i suposo que va agradar. Es gairebé un pas public semblant al que hi pot haver a Govern, el que connecta la Plaça del Poble i Prat de la Creu.
–Va poder examinar alguns dels altres projectes que es van presentar?
–Sí, perquè el col·legi d’arquitectes va presentar un llibret petit amb les altres 17 propostes. En aquell instant vaig comprovar que tenia molt de mèrit haver guanyat i que vaig tenir sort perquè hi havia projectes d’un nivell altíssim.
–Com veu el nivell arquitectònic d’Andorra?
–Indiscutiblement, ha millorat i crescut moltíssim respecte altres anys. Potser la crisi ha ajudat, perquè ha facilitat que la gent pensi més i s’esforci més.
–En el seu cas, l’arquitectura va ser quelcom vocacional?
–Sóc fill de metge i sempre havia volgut ser metge i, quan estava a COU, vaig pensar que no era el camí correcte. A mi el que m’agradava era dibuixar i vaig entrar a Arquitectura. El meu pare pinta i jo sempre he estat un enamorat del dibuix i l’art i te n’adones que altres disciplines, com ara la música, enriqueixen molt més la teva feina.
–Té algun arquitecte com a referent artístic?
–Acostumo a beure de diverses fonts i d’arquitectes es n’hi ha molts i acostumen a sortir molts. Te’n podria donar 50 noms i sempre intento estar al dia, mirar molta escultura, molt art i, també, segueixo les noves tendències de música i cine.
