És d’origen portuguès, però fa un munt d’anys que és a Andorra, on va arribar l’any 1979. Ara, amb 71 anys i ja nacionalitzat andorrà, està jubilat i gaudeix del temps lliure. Pintava quadres amb cabres antropomòrfiques i vagines, entre altres, amb els quals es guanyava la vida i fins i tot va guanyar diversos premis.
–Des del 1979, Andorra ha canviat molt. Per bé o per malament?
–Jo també he canviat molt. Abans érem molt pocs i molt joves, tots érem canalla, no hi havia vells, cosa que em va sobtar molt. Tots érem jovenalla, ens coneixíem tots i les matrícules dels cotxes coincidien amb el nombre d’habitants. M’agradava més abans perquè tenia 20 anys. Ara bé, són èpoques diferents. Els polítics eren voluntaris i avui són professionals, i això marca la idiosincràsia d’un país. És diferent com jo.
–Com ha canviat vós?
–Imagina’t, només físicament, perquè espiritualment continuo amb els mateixos desitjos, dèries, filosofies i creences.
–Abans feia de pintor. Què pintava?
–He tingut diverses fases, una de cabres antropomòrfiques i, per últim, vaig fer una exposició amb dibuixos de vagines.
–Per què ho ha deixat de fer?
–Perquè no tinc necessitats econòmiques. Un artista figuratiu pinta per vendre, perquè els materials són cars, el lloguer de la casa també, el menjar, etc. Tots els artistes figuratius han treballat per diners. Una vegada el tema econòmic està resolt, recuperes la llibertat i deixes de patir per crear.
–Ho troba a faltar?
–Sí, molt. De fet, cada hora pinto un quadre imaginari. Vaig molt a galeries i exposicions d’art, i sempre que surto penso que quan arribi a casa faré això o allò, perquè la inspiració no me’n falta, em sobra. Em falta tècnica i ganes.
–Com valora l’oferta cultural d’Andorra?
–És pèssima. Falta que el Govern tingui un Departament de Cultura com tenia abans i suposo que diners.
–Creu que s’hi aposta poc?
–Poques coses per no dir res en l’àmbit governamental. Hi havia una exposició dels artistes d’Andorra que era un punt de trobada de tots els companys. Quan es feia la inauguració ens trobàvem tots, bevíem fins a emborratxar-nos, gaudíem molt, i servia com a trampolí perquè molts poguessin començar a progressar.
–Quan pintava, què volia transmetre?
–Volia que agradés a tothom perquè em poguessin pagar, i ho aconseguia. De fet, vaig guanyar cinc o sis premis del Cercle de les Arts i la Nit Literària. Sembla poc, però déu-n’hi-do.
–Andorra és un bon lloc per jubilar-se?
–Sí, perquè si tens llibertat i diners per omplir el dipòsit, estàs a 200 quilòmetres de Barcelona i Tolosa, dues capitals artísticament actives.
