Ara fa vuit anys que balla, però com si s’hi hagués dedicat tota la vida. L’Álvar Hernández té 26 anys i, a dia d’avui, pertany a una Trinity Company que triomfa allà on va, malgrat la joventut dels seus integrants. L’esquí, el cinema i els videojocs acaben de tancar la seva bossa d’aficions, però té clar que el què de veritat vol és seguir poder vivint del ball. Hernández lamenta que, malauradament, a dia d’avui segueixen existint prejudicis vers els nois que es dediquen a la dansa, cosa que s’exacerba a Andorra, diu. No obstant, això no és un obstacle per menjar-se els espectadors en cada actuació conjunta amb els seus companys. / Per MARISA DA COSTA
–Quant de temps fa que es dedica a la dansa?
–Doncs vaig començar pràcticament tard, als 18 anys, així que porto vuit anys ballant.
–Quina és la seva especialitat? I la seva modalitat preferida?
–No crec que tingui una especialitat en concret, intento tocar una mica tots els estils dins de la dansa urbana, aprenent i innovant dia a dia. El que sí que puc dir és que els estils que més m’identifiquen i més gaudeixo ballant són el dancehall i el comercial dance.
–Té algun referent?
–Uf, moltíssims! I cada dia en trobo més! Però a nivell internacional els que més admiro i m’inspiren en aquests moments són: Brian Friedman, Hamilton Evans, Kolya Barni, Parris Goebel, Jojo Gomez entre d’altres…
–I a nivell proper? Algun dels seus companys o professors?
–Penso que en aquest món tots podem aprendre de tots, cadascú tenim coses per oferir i idees per inspirar als altres, així que dia a dia els meus alumnes i companys del Fit Dansa m’inspiren i em fan aprendre, a l’igual que els professors que vénen des de Barcelona a fer-nos formacions com en el cas de Kevin Mora.
–Quina és la seva màxima aspiració, a nivell musical? Té algun somni o meta en ment?
–La meva màxima aspiració a nivell musical és poder continuar vivint de la dansa en el futur! Somnis? Un munt! En aquesta vida t’has d’anar marcant objectius per tal de superar-te poc a poc. Però ara mateix el meu principal objectiu és dedicar-me plenament a la meva feina al Gimnàs Fit i a la meva companyia de dansa Trinity Company.
–Tothom pot aprendre a ballar o és un do?
–I tant! Crec que això del ball és molt relatiu, no hi ha ni pitjor ni millor sinó formes diferents de sentir i transmetre la música. Independentment de la tècnica i l’estil, el més important és ballar amb passió i arribar al públic.
–Creu que segueixen existint prejudicis respecte dels nois que ballen?
–Desgraciadament, sí! I a Andorra més, ja que encara no tenim una mentalitat totalment oberta dins del món de la dansa.
– Què significa, per a vostè, el ball?
–Per a mi el ball no es pot explicar nomes es pot sentir! És la meva forma de vida, el que em dóna la felicitat i força per seguir endavant cada dia.
