Lluís Gavaldà és el cantant i compositor del grup ‘Els Pets’. És un dels grups referents del rock català amb una gran trajectòria i l’any que ve celebrarà el seu 40è aniversari. Més enllà de la seva carrera musical, Gavaldà ha col·laborat en premsa com per exemple al programa ‘Eduqueu a les Criatures’ de Catalunya Ràdio junt amb Carles Capdevila. També ha col·laborat tant en premsa com en televisió. I també ha publicat llibres com ‘El pare que et va matricular’ o ‘Sona la cançó’. Avui, junt amb Joan Pau Chaves, a les 21.00 hores actuen al Teatre de les Fontetes a la Massana, un concert inclòs al Sant Antoni Festival (SAM). Des d’EL PERIÒDIC l’hem entrevistat per parlar del seu últim single ‘Meva’ que va estrenar el passat 16 de gener, del concert i també, per fer un repàs de la seva extensa trajectòria.
–‘Els Pets’ és un grup de gran renom a Catalunya i que ha marcat una etapa molt important de la seva vida. Com resumiria els 33 anys de carrera?
–Doncs mira, el resum de la història d’‘Els Pets és tres amics del mateix poble, que estimaven la música i que es van unir per distreure’s el cap de setmana i treure’s de sobre aquesta necessitat de fer cançons. I contra tot pronòstic, l’any que ve faran 40 anys de carrera. I en aquests 40 anys han tingut la gran sort de trobar-se un públic que se’ls ha fet seus, que els ha volgut fer servir en el millor sentit de la paraula i que ens ha donat prou gasolina, com per treure 13 discos i fer més d’un miler de concerts.
–Cançons com ‘Bon dia’, ‘Bona nit’ o ‘Jo vull ser rei’ són èxits que s’han convertit en un himne i que continuen sonant en les festes majors dels pobles. Què significa això per a vostè?
–És allò que aspira qualsevol artista, que la seva obra ja formi part del paisatge emocional d’un país i d’una generació. Són d’aquelles coses que no t’imagines mai que passaran i que quan les veus i t’adones del que significa doncs et fa sentir com molt realitzat, que a vegades els somnis es compleixen.
–L’any 2022 es va publicar l’últim disc d’‘Els Pets’ anomenat ‘1963’. Serà l’últim o pot ser que tinguem una sorpresa més endavant?
–Doncs no en tinc ni idea, perquè tampoc no és que fem així una planificació a llarg termini de les coses. Una de les lliçons que hem après amb tots aquests lustres i dècades d’estar plegats és que fer plans a llarg termini acostuma a ser una tasca inútil perquè sobre la marxa prens decisions que a vegades no les haguessis pres mesos abans o anys abans i és preferible gaudir del present i no pensar tant a planificar-te la teva vida, sobretot en l’àmbit musical. Per tant, ara mateix estem molt orgullosos de l’últim disc, de la rebuda que he tingut, i la idea que tenim ara és començar a pensar en què fem l’any que ve de cara al 40è aniversari del grup, perquè tenim moltes ganes de celebrar-lo, perquè jo crec que això que ens ha passat és una anomalia meravellosa, que un grup estigui 40 anys dalt dels escenaris i que encara la gent el vulgui anar a veure i recolzar-lo és una d’aquestes coses que passen molt poquet i que s’han de celebrar. Per tant, ara mateix la prioritat, més que de fer un nou disc, és de fer una gira ben lúdica i ben pensada per agrair al públic aquest suport durant tants anys.
–La cançó ‘Fem riure’ d’aquest disc, hi ha un vers que diu: «Faig riure, però ara em fa mal. No moriré, però ara em fa mal». A què fa referència?
–Fa referència a les ferides emocionals, saps? Que quan et trenquen el cor sembla que sigui una cosa banal, però no ho és perquè realment fa molt de mal. Quan hi ha alguna cosa en l’àmbit de relacions sentimentals i quan hi ha un trencament d’una relació, el dolor és molt gran i, per altra banda, tampoc és un dolor que et matarà. És a dir, és un dolor del qual no has de patir perquè no tinguis conseqüències fatals, però això no treu que et fereixi molt. I fins i tot, si tens una mica de perspectiva, pots arribar a la conclusió que aquests dolors per culpa del cor tenen un punt fins i tot còmic, perquè et transformes en un adolescent, fins i tot quan tens 60 anys. Que realment et comportes d’una manera gairebé infantil i també està bé desdramatitzar, perquè hi ha tantes cançons que dramatitzen els trencaments sentimentals i els mals de cor, que em venia de gust també afegir aquest contrapunt de dir, ja ho sé que estic fent mal penes, saps? Que faig riure, però en saber-ho no em treu el mal que estic sentint.
–Es podria dir que és com un capítol en solitari aquest que ha començat ara?
–A veure, ben bé que en solitari no és i no vull que tampoc la gent es pensi que ho és. És a dir, això no és una cançó feta per Lluís Gavaldà amb un acompanyant, sinó que és una cançó feta a quatre mans amb Joan Pau Chaves, que és un músic extraordinari, i que potser… fa justícia a aquests artistes que són tant o més importants que els que sortim a les fotos i a les portades i que a vegades queden a l’ombra. Joan Pau és el nostre arquitecte sonor des de fa 25 anys a ‘Els Pets’ i em venia molt de gust fer una cosa d’igual a igual amb ell. Aquesta cançó és una cançó feta a quatre mans pensada amb els nostres dos caparrons i que volem que quedi molt clar que no és Lluís Gavaldà i companyia, sinó que és Lluís Gavaldà i Joan Pau Chaves.
–En aquest projecte compta amb la companyia del teclista d’‘Els Pets’, en Joan Pau Chaves. Com es va formar aquesta proposta?
–Doncs això va ser perquè, en resultes de la pandèmia, vam prendre unes propostes de fer un concert en petit format que es pogués adaptar a les noves condicions degudes a la Covid. I de seguida em va venir al cap Joan Pau perquè és un músic total i amb ell em sento molt còmode i molt aixoplugat. I el que havia de ser una cosa puntual, que era un concert a la carta on la gent demanava cançons i nosaltres les tocàvem, vam veure que funcionava, que el format ens agradava, que jo em sentia còmode, que la gent també semblava que s’ho estava passant molt bé i sense adonar-nos-en, portem quatre anys fent-lo, sempre a remolc de la disponibilitat que tinguin ‘Els Pets’, perquè ‘Els Pets’ són la prioritat absoluta. I fa un any vam decidir fer un espectacle que es diu ‘Sona la cançó’ i que està basat en un llibre que vaig publicar fa dos anys. I en aquest espectacle, les cançons d’ ‘Els Pets’ hi són també, però ja no tenen el pes específic tan acaparador que tenien abans. I juguem amb barrejar cançons, agafar cançons conegudes d’‘Els Pets’ sobretot i portar-les cap a altres cançons que potser no ho són tant.
–El passat 16 de gener va sortir ‘Meva’, el seu primer single en solitari. El vers «les coses venen i se’n van» es pot extrapolar a qualsevol situació de la vida. Però, en què es va inspirar vostè per fer ‘Meva’?
–No la vaig haver de pensar que la va regalar Joan Pau. O sigui, aquí la idea era: ‘Algun dia farem alguna cosa plegada, farem una cançó, si és allò que es diu’. I en una prova de so, no sé on, Joan Pau va començar a tocar una melodia i vaig parar el que feia i li vaig dir… Què és això? De qui és? Diu, no, això és meu. De debò? Diu, sí. Hòstia, ‘tio’, és preciós. M’has de passar i jo faig una lletra. I em va dir, home, encantat de la vida. Dic, però tens alguna lletra… Diu, no, només la primera frase, però és així per poder-la cantar, no? Dic, i què diu? Diu, bueno, que les coses venen i se’n van. Diu, però tu esborres i poses el que vulguis. Dic, no, no. Dic, crec que és una frase superavocadora com a inici d’una idea de cançó. Diguem-ne que vaig fer la cançó a partir d’aquesta frase, d’aquesta sensació que la vida canvia i a vegades tampoc has de fer molta cosa perquè canviï, sinó que el que t’has de donar a tu mateix és calma i deixar que el temps passi. I el temps normalment acostuma a posar les coses al seu lloc, tant en l’aspecte positiu com en l’aspecte negatiu. I aquesta és la idea.
–L’any 2023 va col·laborar amb Figa Flawas a la cançó ‘Xalalà’ i Nil Moliner amb el tema ‘Quan No Siguis A Prop’. Com li van arribar aquestes propostes? Va participar també en la composició d’aquestes?
–Vaig rebre una comunicació tant del Nil com dels Figa Flawas, inesperada, perquè diguem-ne que són gent d’una altra generació. I vaig sentir molt afalagat, en principi, i vaig demanar el que faig sempre, que és que m’ensenyin la cançó. Si la cançó m’engresca, jo estic disposat a treballar-hi. I, en el cas del Nil, me la va enviar amb una foto d’ell, amb 10 anyets, amb una samarreta d’‘Els Pets’ d’agost. I em va dir, no em pots dir que no, perquè és que mira, que et segueixo. I aquí em va tocar el cor, ‘el punyetero’. Però el bonic va ser que em va dir, no, no, fes-te la teva, posa-hi el que vulguis, tal, i em va donar via lliure, vaig escriure part de la lletra, vaig adaptar la melodia al que jo volia, i va ser una cosa molt col·laborativa, que crec que és el que fa que a mi em vingui de gust participar en aquestes històries. I amb els Figa-Flawas va ser exactament el mateix. Jo els coneixia, els admirava. Crec que de la nova fornada són el grup més interessant i més eclèctic. I quan em van dir això, també em van passar la cançó i em van dir, via lliure, fes el que vulguis. I també vaig aportar una melodia, una part de la lletra, em van donar carta blanca a fer el que volgués. Sí, i en tant un cas com un dels altres, m’ho vaig passar molt bé perquè va ser com fugir de la meva zona de confort i participar amb artistes que en teoria tenen molt poca veu en la meva proposta musical, però que potser per això també va ser un repte i em va venir molt de gust fer-lo.
–La nova gira va donar el tret de sortida el passat 10 de gener a Barcelona. Com va anar?
–Va ser un concert en una sala molt especial, la Sala Aclam de Barcelona, que és una sala museu on s’apleguen en l’espai una col·lecció de guitarres antigues, extraordinari. Sempre busquem que els llocs on toquem tinguin un encant especial, som una mica primmirats amb això, que l’aforament no sigui molt gran, que hi hagi com una intimitat, i aquest va ser un lloc ideal per començar. Amb tauletes i cadires podien prendre una consumició, si volien, tot i que jo soc molt pesat i els faig aixecar cada dos per tres i els faig ballar, però va ser un concert molt màgic, com la cirereta ideal per començar una gira de tants concerts.
–Avui actuarà al Teatre de les Fontetes de la Massana. Un concert inclòs dins del festival ‘Sant Antoni de la Massana’. Com li va arribar la proposta?
–Va arribar a través del manejament. No et puc ajudar gaire perquè senzillament em van dir que hi havia aquesta proposta, em van parlar del festival, vaig veure l’indret on es feia, vaig veure el cartell del festival, que estava Ludwig Band que soc súper fanàtic seu i m’encanta el que estan fent. No em va costar gens dir que sí, de seguida em vaig engrescar i més tocant a Andorra, que és un lloc on vaig molt poquet i quan hi vaig sempre m’ho passo molt bé.
–Què els hi diria a les persones que el van a veure al concert o què els diria per animar-les que vinguin?
–Els hi diria gràcies perquè avui en dia, vulguis que no, si no tens una mica d’iniciativa, tot l’entreteniment que necessites el pots aconseguir amb un clic i malauradament això el que fa és que a vegades la música en directe no tingui el ressò i el públic que es mereix. Per tant, jo cada cop que pujo en un escenari i veig la gent que ha vingut, no tinc més que agraïment perquè han fet un esforç per sortir de casa amb el fred, amb el vent, amb la neu i de venir a compartir una mica de notes amb la meva proposta és una cosa que potser quan era més jove ho donava per suposat, però que ara amb el temps ho valoro moltíssim.
–Ens podria avançar una mica el que estan treballant pel 40è aniversari d’‘Els Pets’?
–No és que no vulgui, però tampoc no hi ha res clar. L’únic que tenim clar és que no volem fer una cosa top i que no volem fer una gira d’èxits i de hits. Volem donar-li la volta i hi ha moltes coses que ens passen pel cap. Per exemple, és que ara mateix encara potser no passa, però ens agradaria treure un recopilatori molt extens que no el tenim, ens agradaria revisitar discos antics i cançons que fa temps que no les posem al directe. I a partir d’aquí, no ho sé, ara estem mateix fent un brainstorming tots tres i tenim tot aquest any per preparar-ho.
–I ja per acabar, em podria dir quin és el seu TOP 5 de totes les cançons que ha compost i cantat durant la seva carrera?
–Hòstia tu! Te’l puc fer, però això canvia cada dia. Et diré el que tinc ara mateix al cap. La primera cançó que vaig fer, que vaig dir que encara ens en sortirem, encara aquí hi ha possibilitats, va ser ‘Vespre’ que és del primer disc, que és una cançó que vaig fer quan vivia als Estats Units, això ho explico en el concert, i estava molt enyorat. I quan la vaig portar al grup, en aquella època cantàvem ‘Qui s’ha llufat’ i cançons així més irreverents, i els membres del grup em van dir és que és molt maca, però no és gens Pets. I al final ha resultat que és l’única cançó d’aquella època que encara toquem. Després ja, sense haver de recórrer els hits, perquè per exemple el ‘Bon Dia’ és evident que seria una d’elles o el mateix ‘Menja avellanes’, però ja com a cosa personal, a mi, de les cançons que n’estic més satisfet i més content, seria ‘Agost’ que potser no és un single així ni una cançó de per ballar a la pista de ball, però crec que resumeix molt bé l’estil musical del grup, aquest pop costumista, d’autor, i que parla d’una mateixa persona en tres moments diferents de la seva vida, la infantesa, l’edat adulta i la bellesa. ‘Pantalons curts i genolls pelats’, crec que també és una cançó que va ser important, perquè va ser com un descobriment per mi que si parles de tu i de les coses que t’han passat a la vida, curiosament, aquestes cançons, que en teoria són tan personals, acostumen a ser les que arriben més a la gent, perquè la gent veu que són de veritat. Després hi ha una cançó que es diu ‘Com anar al cel i tornar’ que no és que sigui molt coneguda, però a mi m’agrada cantar-la i m’agrada la manera que té de créixer a poc a poc i d’explicar una història com a molt típica de les meves lletres, que és d’aquests amors que s’acaben. I què me’n falta una? Posaria ‘Lent’ de l’últim disc, ‘1963’, que és una cançó d’aquestes petites, com a molt despullades, però que intenten transmetre una emoció molt concreta.
