La seva imatge, sincerament emocionat, al faristol ubicat a sobre de l’escenari del Teatre de les Fontetes de la Massana, va ser una de les fotografies que va deixar el lliurament de diplomes als graduats de la tercera promoció del Cos de Voluntaris de la Natura. Ell és el tutor, el pare espiritual, el guia, el mestre i el bastó en el qual els joves que emprenen aquesta aventura es recolzen per finalitzar amb èxit el seu aprenentatge. Aclamat per tots els seus alumnes, l’Àlex assegura haver gaudit d’una feina «dura però enriquidora» i ja rumia embarcar-se en una propera edició del CVN l’any vinent.
–Recuperat ja del tràngol, imagino…
–Va ser molt emocionant. L’any passat ja vaig pensar en no pujar perquè em poso molt nerviós i els sentiments els tens a flor de pell. Estem nou mesos amb els nois, els acabes estimant i tot plegat emociona. Vaig passar tot el matí llegint el discurs, me’l sabia de memòria i va ser pujar i ensorrar-me.
–Els lligams que es formen en nou mesos han de marcar.
–Quan els nanos entren, els veus, i la majoria de vegades puc pensar que no farem res. Després el curs va evolucionant i veus com treballen, tot el que pots fer per ells, veuen que reben afecte i que es preocupen per ells i ells acostumen sempre a respondre. La meva dona sempre em diu que tinc 33 fills, els dos meus i els 31 que he adoptat durant aquests el camí d’aquests tres anys de curs.
–Una feina absolutament enriquidora.
–Marca molt. És una feina enriquidora i molt dura, perquè has de desenvolupar tots el papers possibles, el d’Hermano Mayor, el de dolent, de bo, de pare, els has d’empenar i, de vegades, aturar. Són nois que possiblement mai els han dit que no amb rotunditat i tu has d’actuar segons la situació i sempre amb la finalitat d’ajudar-los. Això fa que t’impliquis a nivell personal i ho acabes patint.
–Mantè el contacte amb ells?
–Aquest també és un aspecte que valoro molt. No acaba el curs i ja te n’oblides d’ells, ni molt menys. Mantinc el contacte amb molts d’ells i, sense anar més lluny, avui he parlat amb un alumne de la primera promoció que m’ha trucat per informar-me que havia fet una entrevista de feina. Molts em truquen per veure com estic, per explicar-me què fan, em saluden. Una relació molt bonica i molt sana i et demostra que el CVN no és com una escola convencional que arribes a 4rt de la ESO i aquí paz y después gloria. Aquí hi ha un seguiment personal, emocional i professional dels joves. Al principi era un projecte molt parroquialista, centrat en la Massana, i s’ha extès a tot el país.
–L’any que ve repetirà?
–Espero que sí. Estem en època d’eleccions comunals i tot pot canviar d’un dia per un altre, però la idea és continuar amb el projecte. Amb tots els que he parlat del comú estan molt motivats amb l’acció i la intenció és seguir, obviament. Tampoc volem saturar el mercat laboral, no fem cursos molt grans i agafem entre 8 i 10 joves cada any. L’any que ve ja estic liat preparant horaris i el curs i tot fa pensar que continuarem.
–Quina és la seva afició preferida?
–La muntanya i tot el que estigui relacionat amb ella.
–Què li agrada d’Andorra?
–Resposta evident. La muntanya.
–I el que menys li agrada?
–No sabria que contestar, sincerament, però no m’agrada la imatge que encara es té d’Andorra en segons quins llocs i segons la gent que la coneix. La imatge de que som «el país de les botigues» i prou no és ni just ni real. Tenim moltíssim més a oferir.
–Quin és el seu racó preferit?
–El Pla de l’Estany.
–Recicla?
–Sí. La meva feina m’obliga i la meva consciència, també.
–Practica esport?
–Tot el que puc i em deixen. M’agrada sortir a esquiar a l’hivern i m’agrada molt caminar per la muntanya. H
