Leidy Viviana Plaza va arribar fa cinc anys al Principat des de Colòmbia, deixant enrere la seva família per començar de zero i assegurar un bon futur als seus fills. Actualment treballa com a auxiliar d’infermeria, professió en la que ha trobat la seva vocació: fer cures a la gent gran.
–Què la va portar a traslladar-se a Andorra ara fa cinc anys?
–El 2018, un «empresari» resident al país em va fer una oferta laboral per tres mesos com a coordinadora de recursos humans a la seva empresa. Jo ja exercia aquest lloc a Colòmbia i em va semblar una molt bona oportunitat, així que vaig acceptar i li vaig enviar tota la documentació que, segons ell, es requeria per al lloc de treball. Al cap d’uns dies em va comentar que ja ho tenia tot llest per viatjar, però la meva sorpresa va ser quan, en arribar a Andorra, no era per treballar com a coordinadora de recursos humans, sinó com a cambrera 16 hores diàries. I a sobre, em vaig assabentar que estava contractada de manera irregular quan un dia va haver-hi un control d’immigració i em van demanar la targeta verda. Em vaig quedar sense saber què dir.
–Em sona aquest cas…
–Hi va haver un gran ressò en el seu moment i el continua havent avui dia, perquè es tracta del grup Es Forner, el qual va ser acusat per la Batllia per tràfic de persones. El cas mai es va acabar de tancar perquè l’home va marxar del país i a mi tampoc em va arribar o se’m va notificar cap sentència.
–Imagino que això va condicionar molt els seus primers mesos al país.
–Moltíssim, però també hi ha hagut experiències enriquidores en aquests anys com, per exemple, la seguretat als carrers, que és incomparable. Cal dir, però, que econòmicament el cost de vida és molt elevat i has de pagar un preu molt alt per estar aquí. Sense comptar el fet d’haver d’estar lluny de la teva família i dels teus éssers estimats.
–Té dos fills, un d’ells ja major d’edat.
–Fa temps que intento reagrupar els meus fills, però és gairebé impossible. El que et demanen envers el que es paga ho fa inviable, encara que també s’ha de dir que jo no estic cobrant el salari mínim d’Andorra. Malgrat això, és molt complicat arribar al que et demanen… sense comptar que, si els teus fills són menors d’edat, se t’exigeix la seva custòdia.
–Ara treballa com a auxiliar d’infermeria.
–Estic en una empresa que valora la meva feina i reconeix els meus esforços. A més, m’agrada molt treballar amb persones de la tercera edat, ja que aprens moltíssim i et fa ser més sensible. És una feina que faig amb molt d’amor i passió, tot i que és innegable que físicament és complicada.
–Ha complert Andorra les seves expectatives laborals?
–No són les expectatives amb les quals vaig arribar en un principi, però una vegada vaig decidir quedar-me ja sabia amb què comptava i els requisits que es demanaven tant en termes d’experiència com de titulacions.
–Sembla que el nostre país no és un lloc fàcil per instal·lar-se quan ets una persona immigrant.
–Immigrar en si mai és fàcil i menys quan et topes amb situacions així. Si a això li sumes el fet d’estar lluny dels teus i que no et donin facilitats, perquè la teva família estigui al teu costat, doncs imagina’t.
–En aquest temps, amb què ha gaudit més?
–Trobar la meva vocació laboral en persones com la gent gran. És cert que a Colòmbia ja vaig treballar com a auxiliar d’infermeria, però no exercia de la mateixa manera.
–I amb què no ha gaudit tant?
–Doncs pensant-ho… et diria l’època de la pandèmia per la Covid-19. Va ser molt complicat ja que, en treballar en una residència, molts dels padrins van traspassar. A més, jo mateixa em vaig contagiar i vaig haver de confinar-me. Passar un confinament completament sola et marca psicològicament.
