–Quan va començar a escriure?
–Crec que des que tinc consciència i ús de coneixement sempre he escrit coses, depenent de les èpoques escrivia més o menys. Recordo que amb 7 o 8 anys aproximadament ja escrivia novel·les curtes a la meva mare, dedicatòries als membres de la meva família i constantment em compraven llibretes i les transformava en diaris secrets. Sovint, acostumava a escriure alguna cosa i al costat dibuixava algun element que tingués a veure amb el que deia, ja que també m’agrada molt l’art, i penso que està vinculat a la literatura. Considero que durant l’adolescència va ser el moment de la meva vida on més vaig escriure i em va servir de teràpia per a evadir-me de la rutina, a diferència de la infància que escrivia i redactava coses per a desenvolupar la creativitat.
–Per què poesia?
–He llegit molts tipus de gèneres, ja que sempre he estat envoltada de llibres, sigui per la carrera o pel simple fet que m’agrada llegir. He de reconèixer que amb la poesia hi tinc una relació especial, ja que és amb el gènere amb el qual em sento més còmoda per a escriure i lliure a l’hora d’expressar i/o reivindicar el que considero important transmetre. La poesia fa que l’escriptura esdevingui un joc de paraules i, per consegüent, m’és més fàcil deixar-me emportar per la creativitat i la llibertat de comunicar. A més, la gent quan pensa sovint amb poesia tenen la imatge de versos retrògrads, llargs i avorrits. Amb aquest llibre, un dels meus objectius era modernitzar aquest concepte per a crear un nou gènere de poesia, més modern, més fresc i entretingut.
–Quins referents té?
– En l’àmbit literari els meus referents principals són Charles Baudelaire, Guillaume Apollinaire, Antonio Machado, Quevedo, Lope de Vega, Virginia Woolf i Delmira Agustini. En l’àmbit artístic Henri Matisse i Picasso i a nivell filosòfic Sartre, Sócrates i Nietzche. El conjunt de tots aquests artistes han influït a l’hora d’escriure el llibre de poesia.
–Com va néixer la idea de fer un llibre de poesia?
–Durant la segona onada de la pandèmia vaig començar a escriure coses i a reflexionar de manera més profunda sobre la necessitat d’escriure, ja que no podíem sortir al carrer ni tenir contacte social de manera física. A partir d’aquell moment, em vaig adonar que la pandèmia no tan sols va fer que tornés a escriure, sinó també a pensar en perquè la societat tenia tants problemes i no els afrontàvem. Va ser un moment on el món es va parar i ens va permetre poder reflexionar sobre un mateix i el que l’envolta. Llavors, vaig tenir la necessitat d’escriure per a transmetre tot allò.
– De què parla en el seu llibre?
–El meu llibre principalment parla de com ens afecten els prejudicis establerts per la societat i de quina manera els solucionem. És un debat, una lluita, un procés i una evolució d’un mateix que influeix en la visió de la societat. on veiem que l’ésser humà comet errors i intenta millorar les seves qualitats i s’insisteix en la no deshumanització que patim a causa de les xarxes socials. Per exemple, es tracten temes de tota classe des del gènere, l’edat, el físic, el sexe o fins i tot el compromís.
–Està pendent d’escriure un altre poemari?
–De moment això no ho puc garantir al 100 %, però ja tinc una lleugera idea del que m’agradaria parlar en un altre llibre. En tot cas, si escrivís un segon llibre, tractaria els conceptes de la vida i de la mort.
