Com es va plantejar tota la part de comunicar la seva sortida de la vida política i el relleu del càrrec?
Nosaltres ho vam comunicar el dia 10 de setembre a la roda de premsa, però tothom era conscient que fins al dia 30 del mateix mes jo no plegava. Tot i que he de dir que el cap de Govern i el síndic sabien de la decisió des dels primers dies de l’estiu. També vam ser molt conscients que la Laia Moliné no podia jurar el càrrec fins a la primera sessió oficial del Consell General, que va ser aquest passat 9 d’octubre.
Expliqui’ns com va ser la decisió que el síndic entrés a formar part del grup parlamentari per evitar la seva dissolució.
El reglament del Consell no preveu cap excepció en el cas de baixar per sota de tres consellers, ni que sigui només amb un curt termini de quatre dies entre que plega un i entra l’altre. En aquest sentit, el grup parlamentari perd un conseller i, per tant, ja no som suficients, perquè has de tenir un mínim de tres membres. A més, els grups parlamentaris només es poden constituir a l’inici de la legislatura. Si després es modifiquen, la modificació és estable i permanent fins al següent nou inici de legislatura. I per evitar això, com sabem que és una situació que no estava prevista, però que té tot el sentit, ho vam tirar endavant. A partir d’aquí, el síndic general va entendre que el grup no es podia dissoldre i que era legítim respectar la voluntat dels votants de l’existència del grup socialdemòcrata. És així com, per una qüestió de traspàs de consellers, la qual està permesa que es faci dins dels sis primers dies de cada inici de període de sessions, vam optar per fer-ho. I doncs, a l’inici del període de sessions següent, que és a partir del març, el que farà el síndic general és renunciar a la pertinença al grup parlamentari socialdemòcrata i retornar a Demòcrates per Andorra.
Quines feines assumia com a tal i quines deixa encaminades?
Estàvem treballant conjuntament amb la Susanna Vela la Llei de Nacionalitat, i d’altres, les quals vaig acabar de tancar tot el procés, com la Llei d’Accessibilitat. I no només les lleis que tenia, sinó preparar el Tribunal de Comptes, ja que hem de contestar, hem de fer al•legacions a les observacions, i aquestes són dialogades pel president del grup parlamentari. A més d’haver de preparar que la meva sortida encaixi amb la fiscalització, i a partir d’aquí la consellera Vela comença una nova etapa com a presidenta, que serà ella la que legalment es queda com a responsable dels comptes del grup parlamentari. Tot això ho acabaré d’enllestir, perquè ja feia sis anys que estava de consellera i, a sobre, tenia la presidència del grup parlamentari.
Què queda pendent d’encaixar?
Jo estava en tres comissions. De moment, he de preparar el traspàs de la Comissió de la CASS a la Susanna Vela i el tractament de les esmenes d’accessibilitat per al Pere Baró, que és qui em substituiria a la comissió. Queden pendents aquest tipus de coses més logístiques, al final. Et diria que només estic pendent d’una última cosa, però jo, la feina que tenia, crec que està enllestida. He marxat amb prou temps per acabar les meves coses i preparar tot per als que venen darrere a ocupar el meu lloc a les comissions, i perquè ho facin amb garanties.
Quantes comissions s'han repartit?
Hi ha nou comissions legislatives, per tant, són tres comissions cadascun. Però, per exemple, la Comissió d’Interior és la que té més càrrega de treball. Necessitem parlar-ho entre nosaltres, veure on se sentirien còmodes els que marxen, igual que fèiem a l’inici de cada legislatura, quan ens repartíem entre els consellers les comissions. Jo marxo de la Comissió d’Interior, de la CASS i de Socials.
Déu n’hi do amb la feina que portava a sobre. Un compromís que, amb el pas dels anys, de segur ha deixat moments que han marcat la seva carrera política. Quins diria que són aquests punts d’inflexió?
El moment que em presento la primera vegada, que és el moment que m’afilio al meu partit. Després, quan se’m crida per agafar la primera secretaria del partit i amb el que va suposar, que va ser quan es va acabar separant la facció SDP. Aquest va ser un moment força convuls i força complicat, també t’hi diria.
I més tard, indiscutiblement, quan surto escollida consellera general. Jo entro al maig i, al novembre, marxa la Rosa Gili, que en aquell moment era la presidenta suplement per anar a encapçalar la candidatura del Comú d’Escaldes-Engordany.
I posteriorment, a l’inici de la legislatura del 2023, quan el Pere López, molt legítimament, decideix que no vol continuar, i jo era la que anava segona a la llista i havia de presidir el grup parlamentari.
Què va significar agafar el relleu a la presidència del grup parlamentari?
Agafar la presidència del grup no és només la tasca legislativa, que sens dubte és la que m’agrada, la que m’ha fet feliç i la part amable de la feina, sinó que també t’obliga a una càrrega de representació institucional, ja que representes els teus companys.
De quines accions dutes a terme se sent més orgullosa?
Jo penso que en el moment que un detecta, sigui quina sigui la necessitat de tenir una regulació, esdevé necessària l’acció. Per tant, aquí no podria dir que unes eren més necessàries que les altres. Parlo en general, no només de les iniciatives que hem desenvolupat des del PS. Nosaltres ja vam treballar una llei per proposar en el cas que patronal i sindicats no arribessin a cap acord en la negociació col•lectiva. Però aquesta no es va acabar de posar sobre la taula, però la feina l’hem feta, i penso que ha estat útil que nosaltres féssim un seguiment per esperar també un acord, perquè es plantejaven dos escenaris: o teniu acord o, al final, acabarà un tràmit legislatiu sense integrar el sector productiu. Al final, s’ha arribat a un acord, la qual cosa ens alegra.
A vegades no està en el que proposes, sinó en el que impulses. I després, fora de les pròpies, sí que hi ha determinades accions legislatives de les quals et sents més content d’haver pogut treballar. Per a mi, la que més és el Codi de Família, perquè realment tenim un Codi de Família molt renovat, molt adaptat als nostres dies. Una altra és la Llei d’Igualtat, sens dubte.
En quin punt arriba el diagnòstic i tot el tema de la malaltia?
A mi em diagnostiquen a finals del 2017. Jo tinc la forma més agressiva d’esclerosi múltiple. Per tant, guanyant més o menys un punt per any de diagnòstic amb una escala de discapacitat ampliada sobre 10. La qual cosa, des del novembre de l’any passat, estic amb un 6,5 sobre 10 en una escala de discapacitat ampliada. En aquest punt ja introduïm cadires de rodes, perquè tenia risc de lesions, ja que estava caient molt.
Què passa del 2017 fins a l’actualitat per prendre la decisió de retirar-se?
Quan jo començo a pensar que estic molt cansada, que em costa cada vegada més la mobilitat de la mà dreta i que també tinc més problemes amb la parla. Ho comento amb la neuròloga i m'adono que l’única que no ha volgut, d’alguna manera, ser conscient de l’estat en què tinc la malaltia soc jo. Per tant, és un punt d’inflexió. A més, la malaltia està evolucionant molt de pressa en el meu cas, i els metges diuen que l’únic component que podem associar a aquesta evolució tan ràpida és l’estrès, i em diuen que tinc una feina que no hauria de tenir. En aquest punt és quan em faig un plantejament i dic que la política passarà, però el meu cos es queda aquí i jo l’estic malmetent.
Mai em vaig plantejar no complir el compromís que vaig adquirir amb la ciutadania a les eleccions del 2023, però, al final, la constatació mèdica em va fer decidir que el que he de fer és cuidar-me.
Difícil, perquè jo l’aspecte intel•lectual no el tinc afectat. Jo no tinc menyscabament de la part cognitiva. Per tant, és difícil que el teu cap continuï funcionant, però el teu cos no l’acompanyi. I ser conscient d’això no és fàcil. També, per una part, el fet de sentir-me poderosa amb l’aspecte tècnic, professional, intel•lectual, no em fa sentir menys discapacitada, que és el que em fa sentir l’aspecte físic. Per tant, és evident haver de reconèixer que fins aquí arribes i que t’has de cuidar, perquè això va endavant.
A partir d’ara, què toca?
El que he de fer és dedicar-me a anar al logopeda, al terapeuta, al físio, a l’entrenament personal diari, que ja hem parlat amb els metges. I ara, poca energia em quedaria després de treure tota aquesta obligació que et comento, i que serà diària.
Què pensa d’haver pres la decisió de deixar l’escó?
Crec que ha estat una decisió madurada, reflexionada, assessorada mèdicament i compartida. Presa en el si de la meva família. També, jo no soc de les que miren darrere mai. És una decisió que està presa.
Estic molt feliç i crec que marxo en un moment que m’ha permès rebre tant i tant de suport, que és una mostra del que havia de fer i a una altra cosa. Ara s’engega un altre projecte, que és el que he de fer d’ara endavant: cuidar-me físicament i, després, per continuar cultivant la meva part intel•lectual, ja trobaré maneres de poder ocupar-me d’això.
Menciona la família i el suport rebut. Com porten el retorn a casa?
Al final, la meva família està molt acostumada que jo estigui absent en determinats moments, perquè tenia no només una feina, sinó perquè jo feia política molt abans d’estar retribuïda per fer-ho, i, per tant, sempre hi ha hagut processos d’absència.
A casa, és: “Per fi, s’adona que s’ha de cuidar, s’ha de protegir i ha de tenir una vida amb molta pausa”. Però també els he d’agrair que mai m’han obligat ni tan sols induït a pensar això. Sempre ha estat un procés molt personal. A casa meva, quan parlo de família intensa, parlo del meu marit i de les filles, que són els que conviuen més de prop amb la malaltia, i, per tant, quan comences a comunicar-ho a la resta de la família extensa, tothom, inclosos els meus, em diuen: “Ja era hora que et prioritzessis a tu”.
Hi ha una possibilitat de cura i, en cas que no, s’ha parlat del tema a casa seva?
Sí, clar que sí. L’avançament mèdic hi és, i malalties que avui sabem que són cròniques fa uns anys eren incurables o mortals. Per això mateix és una cosa que no vull descartar del tot, tampoc pots estar pensant que trobaràs la cura. S’ha de ser realista i, per tant, cal un treball, sobretot a casa meva. Diria que la gestió emocional sempre ha recaigut més en mi. En conseqüència, jo necessito parlar les coses, que la meva família estigui al cas, perquè són els meus plantejaments, i per estar preparats quan arribin i ser capaços de respectar que la meva vida és meva.
També que, d’alguna manera, si un dia arriba la necessitat, fos prevista amb temps de presentació i no en una situació sobtada. Ho veig bé, perquè viure una malaltia així, que veus que vas perdent mobilitat i capacitats físiques, i que no para, sinó que, per contra, va ràpidament, també t’ensenya molt a viure. Aprens a relativitzar les coses que no són prou importants i, a casa meva, d’això diria que hem fet un màster.
Continuarà a la política d'alguna manera?
La política continua sent-hi. Jo tenia un company de partit que em deia: “No diguis que deixaràs la política”, això abans de dir que renunciava, quan jo parlava un dia que deia que deixaria la política. Però la meva etapa en la política activa ja sabia que s’acabaria amb aquesta lesgislatura. Jo continuo tenint un partit polític, un partit que és el que millor em representa i amb un partit que, com a militant, em possibilita participar i em dona veu. Per tant, amb una altra intensitat, però la política no és una cosa de la qual demà em deixi d’inquietar.