Llicenciada en INEF i amb un màster en Ciències Mèdiques aplicades a l’activitat física i dos postgraus en reeducació i rehabilitació de lesions, ha estat lligada a aquest món des que l’any 1999 va acabar la carrera. És preparadora física i fa classes i entrenaments personalitzats al Centre dels Serradells des de fa 10 anys. Es dedica en cos i ànima a la rehabilitació i atén a persones que pateixen diferents lesions. Tot i que el seu gran volum de feina són els entrenament personalitzats, també es dedica, des de fa uns dies a dirigir classes grupals d’activitat física per a pacients afectats de càncer. Forma part, juntament amb tres socis més, de Vitalsport, un centre de medicina esportiva, fisioteràpia i reeducació funcional que treballa a Andorra des de fa més de set anys.
–Portava temps treballant per fer coses a nivell de salut.
–Sí. Sóc molt tossuda en aquest sentit. Com a empresa privada et trobes problemes a l’hora de fer publicitat i la Seguretat Social, tant aquí com a fora, no considera que aquesta feina sigui un tema que s’hagi de cobrir. Es podrien fer moltes més coses si es tingués una altra visió, la veritat. És a dir, la gent que té patologies, igual que es fan sessions de fisioteràpia, se’ls hi podria ensenyar algunes classes i, a partir d’aquí, si volen, que ho paguin com a privat.
–Com va sorgir la possibilitat de fer les classes per a pacients amb càncer?
–Era una idea que feia temps que volia tirar endavant. Quan es va crear Assandca va ser perfecte, perquè buscàvem voluntaris i jo ho volia ser. Volia treballar amb ells però fent alguna cosa relacionada amb la meva professió i els hi vaig proposar fer aquesta activitat.
–Què ofereixen a les classes?
–Hi ha molts estudis que demostren que l’activitat física en gent amb aquesta afectació ajuda a pal·liar molt més el seu tractament i, en general, a combatre la malaltia i els seus efectes secundaris.
–Però hi ha molts tipus de càncer i de tractament.
–Sí, per això, individualitzar-lo és força complicat perquè en una mateixa persona varien moltes coses. En tots aquests estudis que et comentava, es demostra que funcionen molt bé les classes grupals per un aspecte o un altre. En alguns casos, la malaltia no se’ls hi torna a reproduir i, d’altres, milloren moltíssim i poden portar una altra qualitat de vida. En definitiva, tot això sorgeix perquè crec que és una feina que pot ajudar a moltíssima gent, tant a nivell físic com a nivell psicològic. Dóna molt suport anar a una classe i veure un cert número de persones que estan passant pel mateix que tu. És evident que, moralment, ha d’animar. Ni que sigui una mica.
–Quina reacció està veient en la gent?
–Molt bona. S’han apuntat nou persones i, en un país com Andorra, és una xifra per estar contents. Portem dues classes –dimecres de les 15.30 a 16.30– i el resultat és força satisfactori i positiu. Vaig tenir un bon feedback i ells una molt bona actitud a les classes i amb ganes de treballar. Sincerament, és una molt bona manera de poder ajudar-los.
–L’actitud és vital en aquest cas.
–Totalment. A més, s’ha de tenir en compte que és difícil, en les seves circumstàncies, mantenir sempre l’actitud positiva de cara a fer coses. Aquest és un dels objectius de la classe, ajudar-los que en aquests moments que estan més desanimats i capcots. Si jo, amb l’activitat física i el treball en grup, els puc treure un somriure o una sensació de millora, ja és una petita batalla guanyada per a mi.
–No ha de ser fàcil.
–No, gens. Aquí necessitem molt l’ajuda dels familiars i la gent que els envolta. Pensa que hi ha gent que ve a les classes que han estat els propis fills els qui els han apuntat. També és molt important la motivació dels metges i les infermeres.
