- No és Bono; ni tampoc Tino Casal: Juan Diego, ahir a la plaça del Poble Foto: ÀLEX LARA
VUITANTER. El gener va publicar “Al ritmo del viento”, viatge musical als anys del “dance”. Acaba d’estrenar el tercer clip, “Una vez más”. Amb dimoni a dintre.
–¿L’assessora el mateix perruquer que al Javier Bardem d’Skyfall?
–Ni ganes. Busco un estil personal, i crec que el màrqueting massa evident acaba sent contraproduent.
–Ja. Si li dic: «És un huracán profesional que viene y va, buscando acción…» ¿Massa evident, també?
–No va amb mi. M’agrada ser constant, no despistar. Jo pasturo el meu ramat; no vull que cap ovella se m’esgarriï.
–Ho deia per l’Eloise de Tino Casal…
–Ja, ja.
–¿Què hi fa un paio amb ànima vuitantera perdut al 2012?
–Tot té un sentit: i crec que el de Juan Diego és recordar la gent d’avui aquell color que li posaven als problemes als anys 80.
–Anem al clip d’Una vez más: ¿ha descobert ja la razón de este dolor?
–Hummm. Sí.
–¿I la compartirà amb nosaltres?
–I tant: viure amb un esperit que no és el teu. Viure en una mentida. Per això fa mal. Però, ep, a qui li passa això és al personatge del clip. No a mi.
–I el seu cor, ¿ja ha trobat quien lo quiera?
–I tant. Però no ho diré aquí.
–No és una crítica, però hi veig molt de txumba-txumba…
–La música pot entrar de moltes formes: la fórmula vuitantera és aquesta. Que a més és antidepressiva.
–Canta: «Condenado a ser bufón de todas las princesas que requieran saciar una pasión». ¿Vocació de llibertí?
–Francament… sí. M’agrada ser diferent. I cada lloc i cada moment et suggereixen una forma diferent de ser-ho. I això és la sal de la vida.
–Per llibertins, Valmont, Merteuil i tota la colla del XVIII francès.
–Algú com jo ho hauria tingut difícil, sospito.
–Al clip dóna una imatge molt chueca i almodovariana de la nit andorrana. ¿Ens suggereux una ruta del pecat?
–Hem de començar sens dubte pel Festa: s’ho ha guanyat a pols. Hi trobareu un ambient molt obert, que és el que ens faltava.
–Més.
–Per anar-te’n a l’altre extrem: el Cacao, acollidor, íntim, amb un caliu especial.
–¿I un entremig?
–El Surf: més jove i a l’última.
–La millor música dels 80, ¿on l’anem a buscar?
–Al Pikolo.
–¿Què li diu el dimoniet que ha tret a passejar al vídeo?
—Espavila, que això té data de caducitat i no és saludable prendre’s les coses tan a pit. Aquest és l’autèntic pecat. L’únic, de fet.
-Confessi: ¿quantes vegades ha vist Fiebre del sábado noche?
—Cinc. Semblen poques, però per mi són multitud.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
