Comencem parlant del pla de xoc judicial. Quins avenços s'han fet en la matèria?
Des que nosaltres estem aquí, des de l’inici del nou mandat del Consell, pràcticament tot el pla de xoc ja s’ha implementat. Només quedava pendent el concurs oficial de secretaris judicials, que ja s’ha completat. Pel que fa als oficials, aquests pràcticament ja han fet els concursos, i només quedaria pendent un concurs extern per a tres places. D’aquestes 14 places previstes, 11 ja estan cobertes, i en queden 3 per assignar.
I si parlem dels reptes als quals han hagut de fer front?
Els principals reptes que hem tingut damunt la taula han estat, en primer lloc, l’entrada al Consell per veure què havíem de fer; i, en segon lloc, estructurar una mica el Consell Superior de la Justícia com a institució. Penso que aquí hi ha una problemàtica de disseny sobre com hauria de ser la justícia, ja que no veiem que funcioni correctament, fet que genera moltes disfuncions i irregularitats.
A vegades, a escala de competències, tampoc sabem exactament si el Consell pot prendre una decisió o si ha de fer-ho el Ministeri. Per tant, aquest nou disseny l’hem d’implementar a partir d’ara, i això requerirà, segurament, modificar diverses lleis, començant per la Llei Qualificada de Justícia. A partir d’aquí, caldrà garantir que les competències quedin molt ben definides i delimitades entre el Consell Superior de la Justícia i el Ministeri.
En quin punt es troba la possible contractació de nous batlles i magistrats?
Això s’anirà fent en funció de les places que vagin quedant vacants. A mesura que hi hagi jubilacions, es generaran places vacants, i mitjançant concursos i promocions internes haurem d’actuar segons el que estableix la llei per cobrir aquestes places.
Amb una possible incorporació de professionals estrangers?
També ha estat previst sempre, d’alguna manera, a la Llei Qualificada de Justícia. Recentment, aquesta llei ha estat modificada i la nova versió va entrar en vigor la setmana passada, introduint la possibilitat d’incorporar la figura del magistrat substitut.
Imaginem, per exemple, el cas de BPA. Es preveu que aquest estiu es dicti la sentència, la qual podria generar múltiples recursos d’apel·lació. A més, com que tenim molts magistrats recusats per incompatibilitats, és possible que la figura del magistrat substitut pugui formar part d’una borsa generalitzada. Això permetria destinar magistrats substituts no només per casos determinats de motius d’abstenció, inhabilitació o recusació, sinó també per poder formar sala quan sigui necessari.
Parlem de l'actual sistema d'avaluació. L'objectiu, si no m'equivoco, és garantir una promoció basada en mèrits.
Exacte. Actualment, tenim un sistema basat en un concurs de mèrits, que és el que estableix la llei per a la promoció de magistrats. Tanmateix, tant jo com els companys del Consell Superior hem detectat que potser caldria modificar-lo i incorporar-hi altres elements més enllà dels mèrits.
Per exemple, si un magistrat ha tingut dilacions injustificades, algun error judicial greu, no té l’oficina al dia o acumula molta feina pendent —com ara sentències per dictar o tramitacions endarrerides—, això hauria de repercutir en la seva promoció. Aquestes circumstàncies tenen dues conseqüències importants: d’una banda, si un magistrat promociona sense tenir l’oficina al dia, qui assumeixi el seu lloc es trobarà amb una càrrega de feina acumulada; de l’altra, això pot generar una herència d’assumptes no resolts que afectarà el funcionament del sistema judicial. Per tant, considerem que aquests factors haurien de ser determinants a l’hora de valorar una promoció.
Un altre aspecte clau és l’especialitat, que la llei actual no contempla, tot i que és fonamental en la carrera judicial. El món evoluciona ràpidament, i l’especialització és cada vegada més rellevant. No és el mateix voler accedir a una sala administrativa, penal o al Tribunal de Corts, que pràcticament tracta exclusivament temes penals, sense haver treballat mai en aquest àmbit. Per exemple, un magistrat que només ha exercit en l’àmbit civil difícilment estarà preparat per assumir una responsabilitat penal sense una experiència prèvia adequada.
Tots aquests aspectes s’haurien de reestructurar per modificar tant la llei com l’estatut de la carrera judicial, amb l’objectiu de millorar-ne l’organització i garantir un sistema de promoció més eficient i just.
Ha mencionat els casos de dilacions indegudes. S'han adoptat alguna mena de mesures per reduir-les?
Les mesures que s'han adoptat no són accions concretes en si mateixes, sinó que han consistit en analitzar on es produeixen aquestes dilacions i per què. Quan vam entrar el primer any, vam detectar en quins punts es generaven i per quins motius, i aquest procés d'anàlisi s'ha mantingut anualment. De fet, aquest any s'han produït moltes menys dilacions que en anys anteriors, i això no ho diem nosaltres, sinó el Tribunal Constitucional.
Una de les mesures que hem pres és que, en els casos en què s’ha produït una dilació per negligència—és a dir, quan no hi ha una causa justificada que eximeixi el magistrat de responsabilitat—, aquesta negligència es registri en el seu expedient personal. Això implica que aquestes dilacions es considerin com a demèrits que afectaran la seva promoció, de manera que, quan vulgui accedir a una nova posició, se li descomptaran punts en el procés de valoració. Creiem que aquest missatge ha arribat al cos judicial i ha contribuït a reduir les dilacions.
Altres mesures podrien incloure la possibilitat d’obrir expedients disciplinaris, però, per fer-ho, caldria disposar d’elements objectius concrets, com ara mòduls d’activitat que permetin mesurar la productivitat de cada oficina judicial. A dia d’avui, aquests mòduls encara no existeixen. Quan es disposi d’aquestes dades, es podrà tenir una imatge més clara de la situació, i els inspectors hauran de determinar si s’han donat elements suficients per obrir expedients disciplinaris.
Ara mateix, però, ens trobem que aquests elements encara no estan disponibles. A més, els inspectors tampoc han considerat necessari obrir expedients en els casos de dilacions detectats, ja que sovint aquestes no es deuen exclusivament a la responsabilitat del magistrat, sinó a altres factors. Per exemple, poden ser conseqüència de la manca de recursos humans a les oficines, d’una càrrega de treball excessiva, de la tramitació de comissions rogatories internacionals o de retards en l’arribada de peritatges.
Es podria implementar un sistema de terminis màxims per així agilitzar així els processos judicials?
Bé, el que he defensat, i ja ho vaig fer durant la meva etapa com a ministre, i que actualment també hem comentat amb la ministra, és la necessitat de modificar el Codi de Procediment Penal. Especialment pel que fa a les instruccions, ja que hem detectat una problemàtica a nivell internacional relacionada amb les comissions rogatòries.
Quan s’envien comissions rogatòries a determinats països, sovint és difícil obtenir-ne resposta, ja sigui perquè no les envien o perquè els terminis són molt llargs, la qual cosa obliga a fer nombrosos recordatoris. Per aquest motiu, la fase d’instrucció hauria de ser molt més breu del que és actualment. En aquest sentit, potser algunes comissions rogatories que ara s’envien durant la instrucció s’haurien d’enviar en el moment del judici. Això permetria agilitzar el procés i evitar que les instruccions s’allarguin innecessàriament.
A més, aquest canvi faria que els tribunals tinguessin més feina a nivell d’audiències, ja que haurien de celebrar més vistes orals. Cal tenir en compte que, en el nostre sistema processal actual, tota la prova es practica en fase d’instrucció, fet que provoca que aquesta s’allargui excessivament. Per tant, aquesta seria una de les qüestions importants a modificar per fer el sistema més àgil i eficient.
