Josep Maria Ribera, més conegut com a Pepe, és un andorrà de 19 anys aficionat des de petit als escacs. Representant d’Andorra a les Olimpíades, la setmana passada es va proclamar campió absolut de Lleida.
–El darrer torneig no va ser gaire comú. Quina valoració en fa?
–Exacte, però també va ser especial. Normalment, els tornejos són de vuit o nou rondes seguides. El de Lleida, en canvi, es jugava cada diumenge i va durar dos mesos. Tot i això va anar molt bé: vaig puntuar amb rivals forts i guanyar al primer de rànquing. Així que trec bones sensacions, els tornejos no sempre van tan bé.
–Com va descobrir aquest esport?
–El meu pare és un gran aficionat.
–Des de quan hi juga?
–Vaig començar amb 4 o 5 anys i no m’agradava gaire. Sempre pensava que com el meu pare era bo, jo també ho seria. Ja amb 9 anys vaig anar a un torneig creient-me el rei i vaig sortir escaldat. Després va ser quan vaig començar a fer classes i seguir algun llibre, i em vaig adonar que havia d’entrenar per guanyar.
–I quan va començar a competir?
–Amb 12 anys anava a jugar campionats de Catalunya. Però no m’ho vaig prendre seriosament fins als 14 anys, que ja estudiava cada dia.
–Per tant, l’estudi és una part fonamental.
–Exacte, jugar tornejos és la minoria. De totes maneres, són dues coses que s’han de complementar.
–Quantes hores diàries hi dedica?
–Depèn de l’època. Des que va acabar la temporada d’estiu he estat fent, de mitja, entre una i dues hores diàries. I a l’estiu o quan hi ha vacances intento fer entre quatre o cinc hores al dia. També he tingut èpoques en què ho he deixat del tot.
–Durant les Olimpíades va poder compartir un moment amb el millor jugador del món, Magnus Carlsen. Com va anar?
–Es van ajuntar moltes casualitats i va ser fortuït (riu). Estàvem fent una reunió amb tots els jugadors i un grup d’andorrans vam acabar parlant amb ell. Vam establir amistat i el darrer dia de les Olimpíades va venir a jugar a pòquer amb nosaltres.
–El seu germà petit és un dels millors de Catalunya en la seva edat. Com porten la competitivitat?
–La situació és curiosa perquè penso que ens ha afavorit molt, però a la vegada hem de ser curosos per enfocar-ho bé.
–Expliqui’s.
A casa hem tingut temporades que el nostre pare ens ha prohibit jugar entre nosaltres perquè ens discutíem. D’altra banda, però, aprenem molt l’un de l’altre perquè tenim actualment un nivell molt similar i això ens permet veure quines debilitats tenim. Així que, tot i tenir parts negatives, les positives pesen més.
