- El degà dels periodistes catalans, en l’assemblea constitutiva de l’APCA. Foto: MÀXIMUS
–Per posar-lo en un compromís: ¿li sembla raonable, que a Andorra convisquin dos diaris nacionals i dos de gratuïts?
–Em sembla un fenomen d’entrada bastant improbable. Un miracle, vaja. Però la realitat és la que és.
–¿I que fins a set emissores es disputin el dial nacional?
–Exactament el mateix.
–Tornem al paper i anem-nos-en a Espanya: l’Avui i El Punt es fusionen i tanquen els diaris Público i La Voz de Asturias. ¿Millor canvio d’ofici?
–No. Però ho tenim francament complicat. Més que mai. Fins ara la universitat produïa un nombre elevat de llicenciats, però hi havia una alta demanda de professionals. Això s’ha acabat.
–Doncs si tingués 18 anys i estigués a punt de començar la carrera, agrairia que algú m’ho digués, això.
–I ho diem: no es pot jugar amb els interessos dels alumnes. Hem de dir ben alt que 7 de cada 10 llicenciats que surten de la universitat espanyola mai no trobaran feina com a periodistes.
–I encara menys si qualsevol pelacanyes s’autoanomena periodista, i no passa res.
–Hem de ser els primers interessats a denunciar aquest frau: un d’aquests individus que participa en programes del cor serà moltes coses –divulgador tertulià, polemista– però no periodista… si no compleix els requisits legals i acadèmics per ser-ho.
–Doncs jo mantinc un bloc d’actualitat i sóc el rei dels tuits. ¿Em comverteix això en periodista… ciutadà?
–Tampoc. Periodista és un professional que s’ha format per exercir de mitjancer entre els fets i l’audiència, no un simple agregador de notícies.
–Amb la mà al cor: a un fill seu, ¿li aconsellaria que estudiés qualsevol carrera… menys Periodisme?
–Cap dels meus fills ha seguit les meves passes. Potser perquè van veure quanta raó tenia el director del primer diari que vaig trepitjar: «Mira, noi, en aquest ofici disfrutaràs molt però mai no et faràs ric», em va dir.
–No pretenc fer-me ric, però aspiro a ingressar un dia hores extres i plusos diversos. ¿Extravagant?
–En absolut. Però és evident que la crisi està escampant en tots els sectors una precarització de les condicions de treball, i que s’imposen noves formes de relacions laborals.
–¿Què m’aconsella?
–L’autoocupació. En endavant és molt probable que l’exercici de la professió no estigui vinculat a un sol mitjà, sinó a diferents mitjans o suports.
–Posem-nos catastròfics: ¿quan veurem l’últim diari en paper?
–No crec que arribi mai, aquest dia. Anem cap a un model amb multiplicitat de suports, inclòs el paper.
–¿Paper al 2020? Hummm.
–Segur que sí. El que no tinc clar és si els diaris seran propietat d’empreses comercials, d’associacions o de fundacions. Ni tants ni de tanta tirada com fins ara, però n’hi haurà.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
