Després de més de 30 anys de servei, l’agent Josep Gracia Armengol s’ha jubilat. Bé, l’han jubilat, aclareix. Gracia ha rebut de mans del cap de Govern, durant la cerimònia de celebració de la patrona del Cos de Policia, la placa en reconeixement dels seus anys de servei. Gracia, nascut a la Massana l’any 1957, va començar a exercir d’agent de policia el primer d’agost de 1982, el 17 de novembre del 2006 va ser nomenat policia major i es va jubilar el 29 de gener passat. Durant tots aquests anys ha treballat en patrulles, en contacte amb la gent.
–En quin servei ha exercit vostè durant gairebé 33 anys?
–Sempre he estat a patrulles. També he estat cinc anys a circulació i he format part del grup de protecció de personalitats. He passat més de mitja vida a la Policia, he compartit molt més amb la Policia que a casa. I, per tant, és una llàstima haver de plegar en aquestes condicions…
–Quines condicions? Què vol dir?
–Les reformes legislatives ens han obligat a uns quants a plegar. I comparteixo amb els companys que no han volgut venir a l’acte la sensació que hem plegat i sortit per la porta del darrere. Els moments que hem passat a la Policia els tenim gravats al cor, hi hem passat molts anys.
–Com ha vist l’evolució del Cos de la Policia durant les tres dècades, en recursos materials, personals, formació, etcètera?
–Bé, ha anat millorant, cert, però veig que ara volen fer entendre que amb les noves incorporacions es cobreix les vacants dels policies que han plegat, però és que han marxat bons i molt bons policies! Fins que els joves no arribin al nivell de bons policies passarà molt de temps.
–Era molt jove quan va entrar al Cos de Policia?
–Sí, tenia 25 anys. Ara en tinc 58. He plegat obligat, perquè podia haver treballat fins als 60 anys. Quan vaig entrar ens obligaven a pagar a un costat i a l’altre, i ara veure que et retallen tot el que has meritat… Tens la sensació de plegar i sortir per la porta del darrere.
–Sap greu que es jubili amb aquesta mala sensació…
–Sí, per això entenc que els altres companys no hagin volgut venir a l’acte.
–Els companys que també s’han jubilat? Quants són?
–Sí, exacte, són 12 o 13 més.
–Vostè ha estat acompanyant de personalitats. Quines?
–Recordo Manuel Marín, president del Congrés dels Diputats espanyol, el periodista Luis del Olmo… Era una feina molt maca, de molta entrega, de moltes hores, i quan venia algun d’aquests sabies que a casa no et veien durant els dies que la personalitat estava aquí.
–També caps d’Estat?
–Sí, ens ho hem anat repartint. Durant cinc anys ho hem fet així.
–Vostè, com a patruller, ha estat en contacte amb molta gent. De fet, els policies són la cara visible del país, a qui la gent s’adreça.
–El que sempre m’han ensenyat els padrins de l’època –i ara resulta que el padrí sóc jo– és que a la Policia no se li ha de tenir por. Molts diuen a la canalla: «Mira, la Policia, que et tancarà a la presó». La canalla no ens ha de tenir por, estem per ajudar. Ni la canalla ni ningú, és clar!
–Hi ha cert recel amb la Policia?
–Abans confiaven més, ara costa més que la gent que t’expliqui coses. Amb tot, crec que a Andorra encara es confia amb la Policia.
–Ara, jubilació forçada, què farà a partir d’ara?
–Si no em deixen fer res!
–Però vostè és jove, a què dedicarà el temps lliure?
–Sempre m’ha agradat molt la muntanya i no he tingut massa temps de voltar. També empaitaré bolets, si no corren molt. I anar fent!
