El CE Sant Julià va prendre un nou rumb aquest estiu i un dels canvis més importants va ser la incorporació de Jorge Dias a la banqueta del primer equip, que penjava les botes per seguir unit a l’esport i al club. Abans, va poder ser jugador professional a la Divisó de Plata amb el BP Andorra. / Per ALBERT CANES
–L’esportista neix o es fa?
–Les dues opcions. Hi ha esportistes que han nascut per triomfar i d’altres que no tenen aquelles qualitats de naixement, però amb esforç, treball i, sobretot, creient en si mateix hi poden arribar.
–Qui és el seu ídol d’infantesa?
–Sempre he tingut com a ídol a Paulo Roberto, que jugava a El Pozo Murcia.
–I la seva referència en l’actualitat?
–Hi ha molts jugadors de gran nivell. Tinc un gran amic que va estar jugant aquí a Andorra quan era més jove i vam coincidir un any aquí. És un molt bon jugador i ha cregut en les seves possibilitats. És Miguel Sayago, que està a El Pozo.
–Què el motiva a aixecar-se cada dia del llit?
–La meva família. Saber que tens dos fills i una dona que t’estimen i estimes és el més gran. Lògicament, no som rics i ens hem d’aixecar per anar a la feina. Treballar en el que a mi m’agrada, que és el futbol sala, és una motivació molt gran i sento que sóc un privilegiat. He estat jugador professional, que era el que volia fer quan era petit, i després vaig tenir l’oportunitat de continuar lligat en aquest món.
–Té confiança en el futur?
–Sí, molta. Aquí a Sant Julià, que ja fa 20 anys que hi som, amb el Ramon Ibars, ja porto uns quants anys defensant el futbol sala. Tenim un club amb quatre equips base competint a Catalunya, el sènior a Tercera Espanyola i un sènior B que està per aquí a Andorra. Tenim bona gent treballant pel club, bons entrenadors i som l’únic equip al país que treballa pel futbol sala al 100%. Hi ha molts clubs que per les seves característiques fan a mitges futbol i futbol sala. El futur per nosaltres és bo. Si treballem tots conjuntament i hi creiem sortirem endavant. Hem de fer que els joves creguin en aquest esport, el que passa que és complicat perquè és el germà petit del futbol, però és molt maco.
–Es dedica plenament a l’esport o té altres feines?
–Sóc monitor esportiu, portem la coordinació del futbol sala i a part també sóc monitor de piscina, fent classes a escola i cursets aquí a Sant Julià.
–A part de dedicar-se al futbol sala, té alguna afició? Quina?
–Com he dit abans, estar amb la meva família. Ara tinc un mica més de temps, perquè ja no jugo i només sóc entrenador i durant la setmana puc ser més d’hora a casa. La meva passió és estar amb la família sempre que puc i aprofitar el màxim de temps per estar amb ells perquè els nens creixen molt ràpid i si no hi ets et perds moltes coses. També quan puc m’agrada jugar a tennis i m’agradaria fer muntanya que sempre m’ha apassionat, aprofitant el que tenim aquí a Andorra.
–Un petit plaer diari?
–La migdiada. Al ser professional, i a l’entrenar matí i tarda, després de dinar em vaig acostumar a fer una petita migdiada i és el que ara intento fer sempre per desconnectar i començar la tarda fresc.
–Que el pot treure de polleguera en una competició?
–Si hi ha reglaments i coses que s’han de complir crec que la transparència ha d’estar en el món de l’esport. Hi ha esports que aguanten, però sempre hi ha els típics llestos que intenten fer les seves trampes i passar per damunt del reglament.
–Tres valors fonamentals que li demanaria a un jugador de futbol sala?
–Compromís amb el que fas, per l’esport i per la vida, ser honest amb tot el que t’envolta i amb si mateix i que tingui il·lusió pel que fa perquè si no la tens acabes donant el pitjor de tu mateix i en els esports d’equip acabes arrossegant els companys. A part, el respecte per el rival i per tot quan estàs competint és molt important.
–Creu que a Andorra la feina dels esportistes té prou reconeixement?
–Som a un país que tenim de tot, i esportivament ho toquem tot. Sempre ho comento amb els joves, i amb el tema de la selecció, que hi he pogut ser-hi. Som un país privilegiat, la gent no valora això. Som com un poble, però som un país i al final tenim els mateixos drets que tenen grans països com Espanya, Portugal,… I amb res pots ser internacional, jugar un Premundial o un Preeuropeu, i això s‘ha de valorar perquè segurament a la resta de països hi ha milers de jugadors amb nivell més alt que mai jugaran aquestes competicions.
–Quines mesures polítiques creu que l’ajudarien en la seva activitat?
–Hem tingut anys enrere amb els pressupostos que donava Govern amb els quals intentàvem fer esport a l’elit. Això es confonia amb fitxar jugadors de fora, que no ho veig malament. Però es va perdre el fet de treballar amb la base. Penso que quan tens diners el més fàcil tenir un equip amb jugadors de fora, que és el que passa, però els d’aquí acaben perdent la il·lusió perquè no s’ha treballat amb ells i no els has donat confiança.
–Quin consell donaria a un jove esportista?
–Que gaudeixi del que fa. L’esport és saludable i et dóna experiència i amics amb els quals pots aprendre. El que compta és la dedicació, has de sentir el que fas, creure en tu mateix i t’ho acabes passant molt bé.
