- Foto: ÀLEX LARA
– L’artista neix o es fa?
– Algun hi neix, però es va fent amb la realitat.
– Com t’inspires?
– Tot em desperta la curiositat, els núvols, el sol, el dia, fins i tot el ploure.
– Un referent?
– El surrealisme, bé, en veritat tots els pintors, perquè tots expressen una forma anímica. Potser un seria Leonardo da Vinci, però que no era pintor ben bé, era un savi. Un home que és com el Red Bull, et dóna ales.
– Creus que a Andorra es valora la feina dels artistes?
– A Andorra tot el que es valora són el treball i els diners. Un artista està considerat com algú que no fa gran cosa. No assimilen que un artista és una cosa espiritual, no se li dóna massa importància.
– Com vas aprendre a pintar?
– Havia anat a l’escola de Sergi Mas a Sant Julià, sempre m’ha agradat dibuixar, sobretot cases… de fet, la meva aspiració era ser arquitecte, com no es va poder estudiar, llavors he sigut artista i faig el que vull. He sigut autodidacta.
– La teva millor obra?
– L’última… i la que vindrà.
–L’obra d’algú altre que més t’agrada?
– Sempre m’ha agradat el Leonardo perquè té uns fons molt difusos, el Dalí… també m’agrada el Martí Alsina, que té unes pintures sensacionals, i el Marià Fortuny, llàstima que va morir jove i no va fer tot el que hagués pogut. Picasso era un gran treballador, feia el que ell volia i li agradava.
– Un llibre?
– Papillon. Ara bé, quan vaig veure la pel·lícula, vaig pensar que mai més tornaria a llegir primer un llibre i després veure la pel·lícula, no té res a veure.
– Una pel·lícula
– Las minas del Rey Salomón, suposo que també perquè era una mica surrealista.
– Una obra de teatre.
– No hi vaig gaire al teatre, anava algunes de riure a La Valireta d’Encamp, però ja no hi vaig.
– Si no haguessis nascut a l’època contemporània, a quin segle hauries volgut viure?
– Osti! M’ho poses difícil… potser al temps dels càtars.
–Quan vas decidir dedicar-te al món de l’art?
– Sempre. Als 13 anys em deien que fes amics i anés a jugar, jo feia dibuixos – no interessaven a ningú però els feia igual. Jo sóc del Ripollès, i quan vaig venir aquí a Andorra vaig muntar un cau d’art a Sant Julià, que es deia la Bassa Vella, i venia gent a pintar. Pinto perquè ho necessito, em treu de tots els problemes diaris. Em fa viure feliç, em crea una realitat diferent.
– Quina seria la teva gran fita?
– Fer coses pels que encara no han nascut; que d’aquí uns anys pensin: mira, aquest ho feia bé.
–El moment mes emocionant de la teva carrera?
– No n’hi ha hagut cap. Intento no emocionar-me, perquè si ho fas, caus en una trampa. No en tinc gaires d’emocions. Però cal exposar, així tens un incentiu, que la gent et critiqui, això m’agrada.
– Quin consell donaries a un jove artista?
– Que faci coses, que crei i que es busqui complicitats per poder-les exposar i mostrar. Sense exposar-les, no surts mai d’enlloc. Jo estic a una botiga, a vegades venen artistes, i aquí parlem i discutim, no ens barallem, però a vegades quasi! Els jove han de lluitar, però sobretot han de treballar. I l’èxit no és que arribi, però s’han de fer coses perquè estiguis content amb tu mateix.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
