‘L’últim espòiler’ obre avui les seves portes a Jordi Troguet, director i actor andorrà i una persona molt curiosa amb una capacitat comunicativa i creativa sense límits. Aquest dijous 16 de novembre estrena al teatre de les Fontetes de la Massana l’obra Bipolar, en la qual Troguet posa sobre la taula una qüestió cabdal al nostre país: la salut mental.
–De quina manera arriba l’audiovisual i el teatre a la seva vida?
–Evidentment, el primer record que tinc és de l’escola. Allà sempre fèiem obres de teatre, els Pastorets, gales de Nadal o de final de curs… D’alguna manera, estàs obligat a familiaritzar-te amb el teatre per aprendre a fer totes aquestes coses. Després de les assignatures obligatòries, a mi també em temptava continuar dins d’aquest món, no sé si per afany de protagonisme… espero que no [riu]. M’agrada veure la gent riure i fer coses, i més ara, que estic en una etapa de la vida on m’encanta aprendre, llegir, saber coses, parlar amb la gent… Soc molt curiós, llavors crec que aquest és el motiu principal pel qual avui estem aquí, no?
–Entenc llavors que ja es veia dedicant-se professionalment a això.
–Al contrari! Ni em veia ni m’hi veig, però no per res en concret, sinó perquè tampoc em veig a cap lloc fix. No perquè no m’agradin les coses fixes, sinó perquè a mi m’agrada fer moltes coses diferents. Per exemple, ara estic aquí presentant la meva obra de teatre i segurament m’agradaria fer-ne una altra, però també m’agrada ensenyar i practicar esquí.
–Prova d’això és que va estudiar hostaleria.
–M’encanta la hostaleria, però no m’hi he dedicat mai professionalment. La vaig estudiar perquè sentia curiositat i m’agradava, però mentre ho estava fent és quan vaig participar el concurs de monòlegs i, al mateix temps, durant els caps de setmana estava treballant a les pistes. Va ser una època de la meva vida on entre setmana estudiava cuina, els divendres feia un concurs de monòlegs i els dissabtes i diumenges era monitor d’esquí. A més, a les tardes treballava de venedor en una botiga.
–Encara se’n recordarà de la primera vegada que va pujar a un escenari.
–Va ser una experiència pràcticament dramàtica perquè, malgrat ser una cosa molt bona, hi havien moltes inseguretats, pors… És a dir, no tenia cap experiència ni formació en tot el que té a veure amb la interpretació o amb l’escriptura de guions. Això per una banda. Després, entra tot el tema de memoritzar, perquè no he sigut mai d’estudiar els grans textos ni d’estudiar els conceptes a les classes. I, com a tercera situació dramàtica, el fet d’haver de fer gràcia. Clar, a mi m’agraden els reptes i aprendre, però aquell va ser un moment on vaig pensar: Jordi, igual tot això és massa [riu].
–Sembla que l’experiència no va sortir tan malament perquè aquí continua.
–No va sortir tan malament i, a més, vaig quedar tercer en el concurs de monòlegs [riu]. Al final jo estic fent això, però continuo sense formació i sense tanta experiència. No és el gran monòleg ni la gran interpretació perquè l’únic que faig és parlar de les coses que a mi m’agradaria parlar i dir en veu alta el que tothom sap, el que tothom pensa i el que tothom veu. Aquesta és la meva manera de fer-ho. Després ja veurem si soc més o menys bo interpretant.
–És fàcil fer humor avui en dia o cada vegada hi ha més límits que no es poden creuar?
–És com tot avui en dia. Diguis el que diguis, siguis qui siguis i facis el que facis, seràs criticat. Sabent això crec que la situació avui en dia és quasi beneficiosa perquè ja hem arribat a tants límits que aquests han desaparegut. Evidentment, has de ser molt cautelós quan parles amb una audiència tan gran, perquè una cosa és que tu sàpigues que jo faig humor negre i em vinguis a veure sent conscient d’això, però una altra cosa es si t’agafa per sorpresa. És una de les coses que veurem a Bipolar, jo no em tallo per res i tampoc entro a criticar res en concret. És a dir, es pot parlar d’un tema sense entrar a criticar-te a tu específicament. No cal entrar en aquest negativisme o en aquesta toxicitat de criticar un element en concret.
–El públic també es pot arribar a veure reflectit en l’humor de segons quines situacions.
–Aquí està la clau de l’humor i de la sàtira, la qual no deixa de ser criticar amb humor. I aquesta crec que és la clau perquè la gent pugui normalitzar una situació. Quan tu fas burla d’un fet teu, no és una burla, sinó una normalització. I més quan ho fas amb aquests temes tan delicats i que la gent porta tan reservats.
–També és molt partícip de jugar amb la màgia i el mentalisme.
–Aquí ja entra la part més personal. Al final, tots continuem sent nens petits i quan vas a veure un espectacle de màgia o d’il·lusionisme, semblant al del Mago Pop, i veus aquelles coses tan increïbles i surts amb aquella il·lusió, el que penses és: “Jo vull fer això, vull que la gent gaudeixi igual que he gaudit jo». Per això estem aquí, perquè m’agrada fer-ho i perquè m’agrada veure-ho reflectit en els ulls dels espectadors. I a Bipolar podrem veure tota aquesta part de màgia: hi hauran coses que no s’entendran de cap manera, però tinc ganes de veure com reacciona el públic i com explota el seu cap en veure coses que no tenen cap tipus de compressió.
–Quin va ser el motiu per llençar-se a parlar sobre la bipolaritat?
–A nivell de paraula, el terme excusa és terrible, però a nivell de motiu és perfecte per poder-ho abarcar tot o el màxim possible. És a dir, una persona bipolar té alts i baixos, però tenen una etiqueta ja designada, quan la realitat és que tots els tenim. Tots hem perdut familiars, ens han deixat en alguna relació amorosa, etc. L’única diferència és que jo estic allà, a l’escenari, i estic etiquetat. L’obra era el motiu perfecte per poder parlar de tot i poder fer humor i drama. Perquè sí, és una temàtica quasi dramàtica, però també té humor. Digui el que digui, jo continuaré sent bipolar, per tant era l’excusa perfecta per poder parlar tranquil·lament de les coses, ja que als ulls de la gent jo estic boig. D’aquesta manera, si dic algo descabellat sobre la societat o sobre Andorra, no se’m tindrà en compte perquè soc un boig. Què més dona que estigui boig per què soc bipolar o perquè he parlat sobre l’avortament? Simplement estic boig. Que després veurem que realment no ho estic tant, perquè el que em passa a mi ens passa a tots. I aquesta és una manera de normalitzar encara més les coses, ja que tot allò del que parlo són coses que realment tots pensem.
–A banda de l’actor principal, també és el creador de l’obra.
–La realitat és que és una idea que fa 14 anys que tinc al cap. Volia fer un espectacle multidisciplinari, on pogués fer humor, drama, música en directe, audiovisuals… Sempre he volgut fer això, però em va costar molt arribar a tenir un fil conductor per lligar tots aquests elements. Una cop ho vaig trobar, vaig anar a la Fira de Tàrrega i em vaig adonar que la idea que jo havia tingut era exactament la mateixa que va tenir el Quim Masferrer amb l’obra que acabava d’estrenar: Temps, en la qual es preguntava què faries si sapiguessis que et queden 90 minuts de vida. Pots dir i fer el que vulguis perquè facis el que facis, et moriràs d’aquí una hora i mitja. Llavors, la meva pregunta va ser: per què necessites saber que t’estàs morint per fer una cosa? Aquesta era la idea per englobar-ho tot, perquè tot està bé. Vaig pensar que no podia fer el mateix que el Quim perquè seria una copiada, així que com ell va ser més ràpid, jo vaig haver de frenar fins que trobés la manera de donar-li la volta a tot això. I 14 anys després, aquí està.
–El procés de preparació i assajos no va ser fàcil.
–Va ser impactant des del primer moment. En un inici, vaig pensar que seria una bona idea enviar un correu electrònic a l’associació o al Col·legi de Psicòlegs, així com a l’associació de familiars mentals d’Andorra, per poder parlar tant amb psicòlegs com amb malalts, familiars o amics, ja que al final tots ho pateixen i tots són afectats directes en això de les malalties mentals. Vaig creure que, d’aquesta manera, podria crear el personatge el més real possible i no fer burla sobre la bipolaritat. És a dir, sí fer burla de les coses, però no fer burla del personatge ni de la malaltia. Tots parlem de la salut mental i sabem que és important, però realment és un món molt negre, llavors ho volia viure en primera persona per poder escriure-ho amb propietat.
–Quina va ser la resposta a aquest correu?
–Aquesta és la qüestió: no vaig obtenir cap resposta. Em van dir que ho reenviarien i que ja em dirien alguna cosa… però res. El que vam haver de fer és tirar d’amistats personals, de psicòlegs i d’amics personals, els quals ens van dir que sí que havien rebut el correu, però que ningú el volia respondre perquè els feia por la manera en què es tractaria el tema.
–Si no m’equivoco, la intenció en un principi era destinar els diners recaptats a l’associació de la qual parlava.
–Sí. A mesura que anava avançant el projecte, i veient que la bola s’està fent molt gran i que estàvem pràcticament triomfant, que un percentatge de les entrades anés destinada a l’associació d’afectats de malalts mentals i familiars. Aleshores, els vaig enviar un altre correu on els deia que, malgrat que no m’haguessin contestat perquè entenc que és un tema molt delicat, sí que ens agradaria participar i poder aportar el nostre granet de sorra, ja que ara més que mai sabíem el que era patir una malaltia com aquesta. A dia d’avui, encara no m’han respost a aquest correu tampoc. Això ha portat a que els diners que teníem pensat destinar es quedaran per fer altres projectes.
–Pal·liar tota aquesta voràgine d’emocions no ha de ser quelcom fàcil.
–És molt difícil, però ho assimiles i ho intentes fer el més bé possible. És el mateix que amb l’escriptura: el text pot ser una cosa, però representat pot ser una altra. És a dir, jo tinc el concepte molt clar, jo sé molt bé com se senten els afectats per una malaltia mental com és la bipolaritat. A més, el que et deia, tots hi hem passat en algun moment o inclús quan et deixes amb una parella, quan perds algun familiar, la sensació és la mateixa, sigui per un cop de puny de realitat o per una situació de la vida que vas allargant i vas creant una tensió fins que acabes caient en una depressió. Jo he creat el meu personatge sabent el que hi ha darrere de tot això, però segurament com jo ho he patit o com jo ho he viscut no tindrà res a veure amb com ho has patit o has viscut tu. Llavors, la feina ha sigut com englobar això en una situació on tothom es pugui sentir identificat.
–Sembla convençut que ho aconseguiran.
–Sí, perquè és el que et deia abans. Sigui de la manera que sigui, arribarà perquè combinem a parts iguals l’humor amb el drama. Llavors, la gent que accepta els missatges de manera humorística ja tindrà el missatge perquè hi ha humor, mentre que els que aprenguin a base d’hòsties o de drames també perquè hi ha drama. I el mateix passa amb la gent que ho aprèn a nivell visual o auditiu, ja que hi haurà parts més escrites, altres més representades… Hi haurà gent que amb l’expressió potser no se sent identificada, però sí amb la paraula. Són molts elements que faciliten en tot moment que la gent rebi aquest missatge.
–La visibilitat i normalització de la qual parla és important, però no creu que aquesta també ha de venir per part de les institucions?
–Clar, però aquí entren dos factors. El primer és que s’ha d’arribar a tothom, per això la nostra difusió ha sigut tan bona: mitjans de comunicació, penjada de cartells, deixant flyers a les cases de la gent, etc. Moltes vegades, la gent que consumeix cultura i que preval l’educació sol estar millor dels que no tenen cap de les dues. Per això, aquest espectacle hauria d’anar dirigit als que normalment no s’apropen al teatre, però per arribar a aquesta gent la comunicació és fonamental. I per aquest mateix motiu també estan convidades totes les autoritats i mitjans de comunicació. Hem invertit el temps de fer-ho personalment i de trucar a totes les portes. D’una altra manera potser ni els hagués arribat perquè obres de teatre n’hi ha moltes i xerrades de salut mental també.
–La normalització també passa per ampliar una cartera de psicòlegs a la CASS, per exemple…
–Aquí entra el segon motiu. Ara que la salut mental comença a ser portada tots els dies, què passa? Doncs que no tenim els recursos suficients per fer-ho. Ja fa molt temps que hi ha gent que lluita contra aquests estigmes i aquests tabús, així que jo no soc cap precursor ni cap innovador, simplement estic posant el meu granet de sorra. La salut mental ha explotat de cop perquè la gent ja no vol aguantar segons quines coses, feines o situacions i perquè abans no se’n adonaven.
–Parlem d’Andorra. S’aposta suficient per l’audiovisual i el teatre o manquen recursos?
–De la mateixa manera que la pandèmia ha sigut dolenta per moltes coses, també ha sigut bona per això que dèiem i perquè la gent s’ha adonat que els tres pilars fonamentals de la societat són l’educació, la salut i la cultura. A Espanya, sobretot al sud, quan surten de treballar van a fer una cerveseta i a socialitzar-se. En canvi, a Andorra estem encara dins d’una bombolla tancada, on la gent està molt estressada i hi ha molta ansietat. A través de la pandèmia i de tot això, la gent ara ja no vol patir tant i vol gaudir més de la vida. Ja consumeixen més cultura, ja socialitzen més, ja externalitzen més els seus problemes… La part positiva de que hagi hagut tota aquesta explosió de salut mental és que ha portat a que la gent consumeixi cultura, vingui a desconnectar i vingui a aprendre d’una altra manera que no sigui escoltant les notícies a la televisió.
–Potser el que falta és una empenta més clara cap a tot allò que té a veure amb la cultura.
–Això és com tot amb aquesta vida. Si tu vols fer alguna cosa, promou-la i inverteix el temps necessari que faci falta per fer-ho. És a dir, si jo això no ho hagués fet, ningú hauria vingut a veure-ho perquè no existiria aquest producte. Si jo no hi hagués ficat l’interès i l’ímpetu en la presentació d’aquest projecte, les institucions no m’ho haguessin comprat. Tot depèn de l’interès de la persona interessada en vendre el seu producte. Jo tenia ganes de fer això i he fet tot el possible perquè això funcioni.
–Pot ser inclús que el seu cognom li tanqui més portes que no que li obri.
–El meu cognom té la seva part bona i la seva part dolenta, però en aquest cas, jo he fet la feina que havia de que fer. Si Bipolar no hagués funcionat, què t’hauria de dir? Que és per culpa del meu cognom? Amb els comentaris negatius de la gent el que s’està fent es desvaloritzar la meva feina personal i el temps invertit. Tu per exemple ets conscient, ja a nivell personal, de la feina que hi ha aquí, de que he hagut de trucar a totes les portes, de tenir la idea, d’escriure, de passar experiències, de gastar-me diners, de pujar de Barcelona per fer un concurs de monòlegs en el qual no s’havia presentat ningú. Llavors, què passa? Jo em vaig presentar en un concurs de monòlegs, per què? Per sort? Perquè em dic Troguet? No té res a veure, oi? Al final són una sèrie d’elements, d’experiències i de condicions que et porten a tot arreu. Inclús, i això ho diem a l’obra, quan veus les coses dolentes i les desgràcies amb la distància veus que tot passa per alguna cosa. Jo crec en això, jo crec que si vols alguna cosa, truca a les portes. I si te les tanquen, continua trucant a unes altres. És qüestió de l’actitud que tu vulguis agafar. Això és una feina que a mi, personalment, em serveix. És a dir, que em tanquin les portes i que sigui difícil per a mi és una motivació, no un motiu de crítica.
–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–Uf, que cabron [riu]. És clar, de l’obra tampoc puc parlar perquè no depèn de mi si la puc arribar a vendre en un altre lloc o no. El que sí que et puc dir és una cosa que no hem promocionat i que serà una sorpresa per a la gent. Bipolar no és només una obra de teatre, també és una experiència. Quan la gent arribi al teatre, hi haurà moltes sorpreses i molts elements de grans produccions que s’han fet a fora d’Andorra. Hi haurà un photocall, entrades semblants a les del Mago Pop, regals que farem a la sortida… No serà només venir a consumir cultura i veure una obra de teatre, sinó que també serà una experiència immersiva total. Et serveix com a espòiler? [riu].
