Vostè té experiència en habitatge i, en especial, en el model de les borses d'habitatge. De què tracta exactament?
Soc coneixedor del model català i, concretament, del model de la meva ciutat (Sant Cugat del Vallès). Tot això del model de les borses, que és únic i que cada ciutat l'aplica d'una manera diferent, es va implantar el 2004. L'aplicació és diferent perquè hi ha uns ajuts que depenen del sol o també de l'agència, i altres que depenen dels municipis. El model és molt clar; s'agafa habitatge privat per posar-ho a disposició del sector de lloguer social.
I aquest model és extrapolable? Entenc que això ha funcionat a Catalunya, oi?
Això mateix. El model està funcionant a Catalunya, tot i que ha tingut alts i baixos. Ara depèn de com està de tensionat al mercat immobiliari. Quan hi ha un moment de crisi immobiliària que no hi ha massa moviment, el sector funciona molt bé perquè l'habitatge privat no té sortida, llavors les garanties que donen el sector públic al lloguer és una sortida. Quan és un moment tensionat com és l'actual a Catalunya, la disponibilitat d'habitatge privat a un mercat de lloguer social gestionat pel públic, potser no és tan atractiu perquè en el mercat hi ha tanta demanda que poden posar els preus més elevats, comencen a tenir més rendiment els privats. Per tant, ara és un moment en què, dintre del recorregut de la borsa de mediació, és un moment que totes les borses i totes les ciutats estem perdent pes.
Els resultats en qüestió d'habitatge que sorgeixen d'una col·laboració publicoprivada, realment minven part de la crisi? Poden generar realment habitatge assequible?
Mira, jo soc un gran defensor del model, i més en moments com ara. Hi ha un mercat tensionat i hi ha uns habitatges que estaven en la ciutat fent una funció de contenció de l'habitatge assequible, que a mesura que el mercat està més tensionat es van perdent. És un model bastant extrapolable a les ciutats com Sabadell, Mataró i Sant Cugat, perquè són ciutats que, cap al 2015, van comptar amb prop d'un centenar d'habitatges dins d'una borsa de mediació. Actualment, n'hi ha 71, s'han perdut gairebé quaranta pisos que, per recuperar-los i disposar-los en les mateixes condicions, s'hauria de fer una inversió milionària, sense comptar la inversió en el sol. Aquests habitatges han estat fent una funció que si l'hagués fet el sector públic directament, aquest hauria aconseguit tenir aquests diners. Nosaltres hem construït habitatges, i ara estem en una promoció pública per al lloguer, però, en canvi, la ciutat n'ha perdut. Hem posat en el mercat 60 i n'hem perdut 40. Per tant, el balanç positiu és de 20.
Per què es perden aquests habitatges si hi ha garanties tant per a propietaris com per a llogaters?
La pèrdua ve perquè en un moment de màxima de tensió, com és aquesta, que hi ha més demanda que oferta de lloguer en general i de lloguer protegit, encara més. Els propietaris decideixen anar a buscar garantir rendiments més elevats.
Posi un exemple pràctic de la situació.
El cas de Sant Cugat. Allà la renda mitjana de lloguer està al voltant dels 1.300 euros, aproximadament. I el nivell mitjà dels habitatges que nosaltres estem llogant estan al voltant, en aquest concepte, dels 750 euros. El que vol dir que estarien més baixos. Per tant, estem parlant que hi ha al voltant d’un 20% de diferència d’ingressos entre els uns i els altres.
El fet que hi hagi tants actors, a més de possibles interessos d’inversió, dins de la cadena de col·laboració publicoprivada fa que les solucions s’endarrereixin?
Jo, per mi, la borsa de mediació és el mitjà que més s'hauria de cuidar per garantir. Com bé dius, la multiplicitat d'accions és necessària i costa. Les crisis no es poden resoldre des d’un únic sector, ni des del privat ni des del públic. I fins i tot la col·laboració publicoprivada ho pot resoldre, però sempre que hi hagi una nova promoció, perquè les solucions es comencen a veure a partir dels tres o quatre anys.
Per mi, el positiu de la borsa de mediació són diversos factors. Per mi en té dos de bàsics: un, que els habitatges ja hi són, per tant, es poden utilitzar ja, i un altre, que estan distribuïts en les diferents promocions i territoris. En conseqüència, estàs generant que l'homogeneïtat de l'habitatge social no està estigmatitzat en un únic sector, sinó que està en tota la geografia, en tot el territori, de la ciutat o del país.
Com a resultat, a curt termini, la borsa de mediació estimulada intentaria resoldre aquesta crisi des del moment zero. Tots els habitatges que es puguin captar ara, són els que d'alguna manera estan donant resposta a la desigualtat i els que d'alguna manera estan donant resposta a la demanda actual.
Comptar amb aquesta borsa de mediació com a solució d'una crisi d'habitatge o donar un immoble a un preu més assequible, quins avantatges i quins riscos comporta per la societat i per a l'administració?
Per la societat, els avantatges són que s'estan aprofitant uns habitatges que no estan utilitzats. Les mesures de xoc contra les crisis d'habitatge han de fer servir tots els mecanismes disponibles. Usar la borsa de mediació és un d'ells, perquè la bondat de la borsa és que s'usen ja habitatges que no s'han de construir, que estan en el mercat. Per al propietari hi ha una sèrie de garanties. Aquí almenys, en primer lloc, existeix una garantia que les rendes es cobraran a través de l'aval de lloguer, i aquest garanteix que el propietari cobri les rendes. Després hi ha una altra garantia que els dona l'administració, que és cobrir una seguretat multirisc de tot el que pugui passar dins l'habitatge. I en el cas dels ajuntaments, hi ha ajudes de l'Estat, dels seus instituts, de l'àrea metropolitana, etc., i són ajudes al 50% de l'IBI, i en alguns casos es redueix la fiscalitat.
A Catalunya, quins incentius són els que millor han funcionat de cara al fet que els joves puguin accedir a comprar el seu primer habitatge?
En altres municipis, el que ha funcionat és que en alguns casos es donen ajuts als joves. Si una cosa és l'ajuda als propietaris, que és el tema de la borsa de mediació, i després hi ha altres coses que són ajuts al lloguer de joves o de persones que no són joves, i per això hi ha campanyes d'ajuts específics. Aquestes són sistemàtiques. Anualment hi ha ajuts al lloguer a gent jove. Però això és política dels governs de cada territori.
Què hi podran veure els assistents a la conferència?
Hi podran veure, per exemple, l'evolució del tema de l'habitatge i escoltaran d'una manera desenvolupada aquests conceptes i idees que hem tractat breument aquí. Nosaltres exposarem la nostra experiència. A partir d'aquí, evidentment, no tinc la recepta màgica per a Andorra, però es tracta de donar a conèixer alguns models de territoris propers, explicar els nostres mètodes, els nostres resultats i analitzar què ha funcionat. Estarem a l'auditori disposats a tot el que sigui escoltar els dubtes, però sobretot, a explicar la nostra experiència.
