Parlem amb Jordi Guillamet, l’autor de l’obra Del Consell de la Terra al Consell General, l’exdirector de l’Institut d’Estat d’Andorrans i historiador, qui ens endinsa en una anàlisi exhaustiva de la història política d’Andorra, recollint els 900 anys de trajectòria del màxim òrgan legislatiu del país. Així, Guillamet ha aconseguit no només traçar l’evolució del Consell General, des dels seus primers passos fins als nostres dies, sinó també desenterrar valuoses anècdotes i canvis que han marcat la institució. Un dels punts més destacats del seu treball és la recuperació d’un llibre d’actes perdut, que conté més de 120 anys d’informació sobre el funcionament d’aquesta cambra legislativa i dels tresors que amaga les l’Arxiu de les Set Claus.
Com sorgeix la idea de crear ‘Del Consell de la Terra al Consell General’?
Soc llicenciat en història medieval. Fins a la meva jubilació, jo vaig ser el director de l’Institut d’Estat d’Andorrans. Quan em vaig jubilar, vaig pensar que no podia estar assegut davant de la tele. Llavors, tenia el neguit de recollir, de la manera que fos, els càrrecs públics de la història d’Andorra. Paral·lelament, es va engegar un projecte que es deia el Relat Nacional i que codirigia amb el director del patrimoni, Xavier Llovera i jo, acabat de jubilar. El Relat Nacional anava de la possibilitat de fer el Museu d’Història, que fa molta falta aquí a Andorra.
Per fer el Museu Nacional calia buscar elements per posar dintre del museu, elements sexis que cridessin l’atenció. Per poder desenvolupar el projecte a través del Ministeri de Cultura, vam crear un equip d’historiadors que posés la història d’Andorra al dia i altres moltes coses. Entre aquestes altres moltes coses, jo em vaig autoencarregar de preparar aquesta llista d’autoritats: síndics, consellers, cònsols, veguers, notaris, etcètera.
La llista que es publica en l’obra ‘Del Consell de la Terra al Consell General’ es va construir buscant documentació antiga que tenim al país. Els andorrans tenim la sort que no hem patit desastres ni coses aquestes, ni guerres. El que vol dir que la major part està conservada a l’Arxiu de les Set Claus.
Com explica als joves aquest arxiu?
L’Arxiu de les Set Claus és un armari que hi ha 7 panys i històricament, quan s’obria, un conseller de cada una de les set parròquies amb la seva corresponent clau, obria. Actualment, el que hi ha allà és moltíssima informació: pergamins, documents transcendentals de la política i l’administració, i els llibres d’actes, que els primers es comencen a crear el 1580 i arriben fins a l’actualitat, fins a la màquina d’escriure, perquè neix el que ara coneixement com a Butlletí del Consell General.
Tornant a la recopilació de dades dels càrrecs, com els va trobar? Perquè parlem de llibres antics i escrits a mà.
Els càrrecs els vaig trobar perquè vaig tenir la sort que al final de cada llibre d’actes hi ha les llistes dels que formaven part del Consell General. Cada llibre té el seu llistat, per exemple: Consellers de l’any 1680 i a sota, cònsols de l’any 1680. Ara bé, aquests llibres d’actes tenen unes 300 pàgines i la lletra és molt dolenta, està molt mal redactat i no posen signes de puntuació ni accents. Això sí, de tant en tant trobava alguna notícia o alguna anècdota divertida.
Llavors, hi ha tota la llista dels noms, que això va molt bé, i llavors hi ha una línia de llargues a cada un en ‘palotes’. I cada ‘palote’, vol dir a cada una de les reunions que ha assistit el Consell. Quan s’arribava al final de l’any, compten els ‘palotes’ i amb això cobraven. Per tant, aquestes llistes van superbé per fer el recompte.
El recull va del 1133 al 2023. Per què trio aquesta data del 1133? Perquè el primer fet que fa que Andorra sigui com és avui en dia són els pariatges de l’any 1278, els quals posen fi a una baralla que hi havia entre Pere d’Urg, bisbe d’Urgell, i Roger Bernat III, el comte de Foix. Un fet que dona la peculiaritat històrica que té Andorra i és que sigui un coprincipat.
Abans d’aquesta data, el 1278, Andorra ja existia, però no estava ben delimitada, però sí que hi havia una primera organització que feia que quan hi havia algun acte important que afectava el país, un representant de cada parròquia –en aquell moment només sis, perquè Escaldes-Engordany no es va crear fins als anys 70- assistia a aquest esdeveniment.
Del 1133 al 2023 hi ha gairebé 900 anys d’informació. El que he fet és agafar aquest document del 1133, li he dit que és el document número 1. I vaig posar si és representant de cada parròquia, etc., i explico amb dues o tres línies de què va el document. Això se’n diu una regesta, remarcant que aquest document es pot consultar a l’Arxiu de les Sis Claus i és el pergamí número 34, per exemple. A més, hi poso el nom de les sis persones que surten aquí. Així fins a arribar al 2023. Hi ha més de 1.000 cites d’aquestes.
La segona part és que tots aquests noms que surten els he indexat. I aquí és on va sorgir alguna dificultat. Els he indexat per segles. Perquè a Andorra hi ha noms que duren tota la vida i que són diferents i que potser hi ha 50 pàgines del cognom Torres, per exemple.
Quines dificultats?
He tingut dificultats perquè a vegades la mateixa persona surt amb tres noms diferents. Com és això possible? Per què canviaven si passaven d’una casa a l’altra. Jo el que he fet és unificar els noms i unificar els topònims. Un altre problema. Que pot haver-hi quatre o cinc persones diferents que es diuen igual.
Llavors, com funcionava el Consell de la Terra?
El Consell de la Terra, que era com es deia en un primer moment el Consell General, i que després, a partir del XIX, es va passar a dir així. No s’elegien, els membres que en formaven part eren el que aquí en deien pro hòmines, gent de bé, que acosta de ser els més rics de cada parròquia, se n’anaven reproduint fins a l’eternitat i les famílies. Hi ha famílies llarguíssimes de càrrecs polítics. En un primer moment hi havia cònsols i consellers barrejats, però després va arribar un moment que es va anar regulant en certa manera.
Els cònsols s’elegien cada any, els anomenaven al mes de desembre. Per tant, si el desembre del 1690 es nomenaven dos cònsols, vol dir que aquests cònsols serien cònsols tot el 1691. I els cònsols de l’any anterior que plegaven, formaven part del Consell. En conseqüència, el Consell General de 24 membres -quatre per parròquia, perquè encara eren sis-, eren dos cònsols actuals en exercici i els dos cònsols de l’any anterior. És a dir, els que plegaven eren cònsols i, a més a més, eren consellers. Passaven de la gestió administrativa local o comunal a la gestió nacional. Això va ser així fins a l’any 1866, que hi va haver una nova reforma i els cònsols desapareixen del mapa. Retornant a la meva feina, jo he anat recollint tots els cònsols i consellers, i bàsicament els he tret dels llibres d’actes. Del 1600 al 1640. Del 1640 fins a l’any que continués. Però em trobo que hi ha un buit. Del 1744 al 1864. Falta un llibre d’actes. Faltava històricament… em vaig adonar que tenia 120 anys sense informació.
Va intentar trobar aquesta informació?
Sí, i la vaig trobar. Com que els cònsols, que estaven al Consell General, venien dels comuns, vaig agafar els llibres d’actes dels comuns. La meva dona, que també és llicenciada en Medieval i també està semijubilada, va agafar aquests llibres d’actes i va començar a fer llistes de cònsols. Va estar tres mesos fent llistats. Vam completar bastant aquest buit que hi havia. Però hi ha un problema. L’any 1937 hi va haver uns aiguats i es van emportar al Comú d’Encamp amb l’arxiu i documentació corresponent. A aquest fet també es va sumar que la justícia penal de l’època dels comtes de Foix i el bisbe d’Urgell, estava a càrrec dels dos veguers, però això va durar fins a l’any 1993, fins a la Constitució. Per això mateix, vaig buscar informació per omplir el buit als tribunals de Veedoria.
Mentre feia tota la cerca, em va arribar la proposta de fer servir el recull com a una obra, tot i que jo no tenia la visió d’un llibre. Jo en principi volia fer la llista per donar-la al ministeri de Cultura. Però per diverses raons i alguna batusses pel mig, no vam acabar fent el llistat, sinó el recull i l’obra.
Què va passar amb el llibre que faltava?
Jo em queixava, amargament, i públicament, que faltava aquest llibre d’actes. Però potser feia 80 anys que faltava. I un dia, el director d’un dels mitjans de comunicació del país va fer públic que faltava aquest llibre. Després de la publicació, em van trucar des de l’administració general i em van dir que havia aparegut el llibre. El propietari de llibre li diu al seu advocat que té el llibre i el vol tornar. A partir d’aquest punt comença tot un procés per poder recuperar el llibre d’actes, amb una denúncia interposada a la Interpol per entremig també, intervencions de persones de l’administració, advocats, etc. Fins que vam poder anar a la Seu d’Urgell a recuperar-lo.
L’obra està acabada, doncs?
El que hi ha són aquestes petites incorreccions que les anirem corregint. Paral·lelament, com que aquests llibres d’actes que estan petjats per internet, ja els pots consultar, però la lletra és infernal, els estem transcrivint. És a dir, refem un llibre d’actes i anem posant comes, punts, accents, amb unes normes prèvies reconegudes.
Quin serà el pas següent?
Quan hàgim transcrit aquests llibres d’actes, que jo calculo que en 2026 haurem acabat, haurem d’anar alimentant aquest PDF de 1.000 pàgines i, un cop el donem per tancat, el publicarem en paper.
D’on sorgeix l’interès per la cambra legislativa com a tal?
Bé, la història al Consell no s’ha fet mai. Jo tampoc l’he fet. Jo he fet un recull de la gent que va participar a crear aquesta història. Llavors, el pas següent és que es faci la història del Consell General. Amb aquest llibre, que serà molt útil als historiadors.
Quins són els càrrecs més rellevants que ha vist o que marquen la història?
Són els síndics i els consellers, els 24, ara 28, i el que presideix això. Però això no és de manera estable. Comença a ser estable a la segona meitat del segle XVII. Abans, quan el Consell era molt actiu, tenia molta activitat i això es reflecteix als llibres d’actes, els síndics -que eren els representants administratius- deixen de fer aquests tipus d’actes a partir del segle XVII. Al segle XIX s’organitza molt millor. Hi ha juntes, hi ha departaments concrets que tracten temes, però sempre són consellers. Quan anaven a Puigcerdà o a París o a la Seu a reivindicar els drets dels andorrans, s’emportaven documents oficials per dir que teníem un privilegi que diu que podem comerciar amb França i Espanya encara que estiguin en guerra. Llavors tenien una caixa, també amb sis panys, que no s’ha conservat, i llavors deien que vingui el notari demà, que vindran els consellers, obriran la caixa, i que s’emportin el que necessiten. Agafaven allò que necessitaven, se n’anaven de viatge, ho ensenyaven i ho tornaven, i llavors el llibre d’actes diu “avui han tornat aquells papers”.
Amb quina finalitat ha fet aquesta obra?
Perquè diuen que el poble que coneix la seva història pot canviar-la i pot anar progressant. Tu creus que hi ha alguna cosa que ha canviat ara en la forma de consumir la cultura, sense saber la cultura i la història? És a dir, avui en dia, el focus que li posem a la història s’hi ha canviat. Aquí a Andorra hem tingut històricament manca d’historiadors. A partir dels anys 80 ja hi ha gent, i abans havien vingut gent de fora fins a la història. Ara, per sort, estem en bona salut, tenim un bon grup d’historiadors, i per tant la història s’ha de revisar contínuament. Aquí a Andorra cal revisar-la perquè fins ara ens hem dedicat bàsicament a fer història institucional amb la poca cosa que teníem. Ara la podrem completar, que és història institucional, i també ens permetrà saber moltes coses de vida quotidiana i de vida política. Sí, a partir d’aquests estudis canviarà la visió que tenim sobre la història.
Des de quina perspectiva es podria cridar l’atenció perquè la gent s’interessi en aquesta?
No ho sé, el pla dels historiadors és una feina mal pagada i no els contracten. Aleshores, la majoria d’historiadors acaben donant classes. L’ofici historiador com a tal, hi ha poca gent que se n’ha sortit dedicant-se només a la història. Per tant, no és una carrera atractiva. Si t’agrada la història, estudia història, però fes econòmiques o fes dret, que aquí en guanyaràs les garrofes.
Es cuida la història?
Sí. El Ministeri de Cultura té interès. I l’actual ARI, que és l’Antic Institut de Cervantes, en teoria haurien de treballar. Jo vaig crear, quan era director, un centre de recerca històrica, però penso que no s’hi dediquen prou.
Per què ho diu?
Perquè el grup d’estudis històrics posa l’esforç en altres coses. Llavors, aquí sí que mentre jo vaig estar allà els dos últims anys, sí que havíem fet moltes coses, perquè hi estava molt a sobre, havíem fet curses d’història, havíem creat beques, havíem pagat treballs de recerca, havíem fet tesis doctorals, tot això amb la idea de crear un caldo de cultiu. Quan jo vaig plegar això va desaparèixer, perquè s’han dedicat a escriure novel·les, i així està tot.
Ningú ho reivindica?
Jo de tant en tant ho faig, però no n’hi ha prou. No, i sempre que puc, com ara, em queixo amargament que això no tira.
Ha traslladat la queixa formalment?
Sí, home, aquí em correspon. Em fa ràbia perquè és una bona oportunitat per poder fer una bona feina per la nostra història… A la Seu funcionen molt bé amb una sort i una espardenya. I aquí, que tenim tots els recursos i algú destinat a fer-ho, es dedica a altres coses. Em lamento perquè hi ha la possibilitat d’activar la història i no es fa.
