- Clua, a la pista i amb la millor companyia d’un home de bàsquet. Foto: TONY LARA
Exdelegat del Bàsquet Andorra.
–Amb la mà al cor: si Matalí encerta els fatídics tirs lliures, ¿hauria continuat un any més?
–No. Hi havia rumiat tota la temporada i la decisió estava presa.
–L’últim partit contra l’Inca, ¿el moment més trist de la seva carrera?
–No. El 1997 vam perdre a Huelva el cinquè partit del play off per tornar a l’ACB. Aixi que aquesta sensació ja la coneixíem. Però el pitjor de tot és perdre la categoria, com el 1996. Costa d’empassar.
–Se’n va com Phil Jackson: amb una patacada esportiva difícil de digerir.
–Pujar hauria sigut la repera, però diguem-ho tot: la temporada ha sigut excel·lent.
–El lloc natural del River és…
–LEB Or. És on hauríem de jugar la temporada que ve.
–¿El millor jugador a qui s’ha enfrontat el Bàsquet Andorra?
–Molts. Pel Joan Alay han desfilat els millors: Oscar Schmidt, grandíssim canoner; una bèstia com Norris, un mite com Epi… ¿El millor de tots? Sabonis.
–¿El quintet ideal del seus 25 anys com a delegat?
–Joe Llorente, base, i Pepe Margall, aler. Dos plates olímpiques, ep. L’altre aler, Quique Villalobos. I pivots, Dan Godfread i Piculín Ortiz. Un equipàs.
–¿I com a entrenador…?
–Edu Torres, que va estar aquí nou anys i va marcar època.
–Julbe, ¿era tan raret com semblava?
–Un gran entrenador i un bon paio. I un personatge que cultivava la seva raresa.
–¿El jugador que més l’hagi impressionat, entre els que han defensat la samarreta del Bàsquet Andorra?
–Tinc un record especial per Ray Smith, un 4 de 2 metres que jugava de tot i que clavava 40 punts per partit. Boníssim. I decisiu en l’ascens a l’ACB. Però no es cuidava.
–¿El millor moment d’aquests anys?
–El play off per l’ascens a l’ACB. El cinquè partit contra el Cáceres el vam jugar al pavelló d’Escaldes. Vam guanyar 72-70. Un 24 d’abril del 1992. Dimarts.
–¿Alguna tangana històrica?
–I tant, un amistós a Pamiers, a l’època de l’ACB, contra Boston College. Va acabar com el rosari de l’Aurora, amb Godfread, una bèstia, repartint estopa. ¿El motiu? El de sempre: l’àrbitre que no pita un parell de faltes, i el partit que se li’n va de les mans…
–¿I en una tangana amb paios de més de dos metres, què hi pinta el delegat?
–Mirar de posar pau, però des de la barrera. Perquè si t’hi poses, acabes rebent. Està escrit.
–El bàsquet d’ara i el de fa 30 anys…
–…s’assemblen com un ou a una castanya. On abans hi havia tècnica, fonaments, ara hi ha físic. Els jugadors són atletes. Francament, enyoro aquell bàsquet.
–¿Un consell per al seu successor?
–Molta paciència. I callar. Aquesta és la gran virtut d’un delegat: escoltar, mossegar-se la llengua i saber callar.
–El setembre, ¿què farà?
–Ja veurem. Aquesta no és una feina normal. Després de tants milers de quilòmetres, de tantes nits del lloro, ara toca descansar unes setmanes. No sé què faré, però els diumenges, al pavelló, a animar el River.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
