A banda de presidir la Federació Andorrana d’Esports Adaptats (Fadea), segueix dirigint pràcticament de forma autònoma l’empresa amb què ja traginava quan va perdre la vista. Jordi Casellas conversa amb Toni Fernández –un jove músic que malgrat viure sense la facultat de la vista toca la guitarra i el piano, esquia i fa tir amb arc, entre altres mil pràctiques–, sobre la quotidianitat de les persones invidents al Principat.
–Els dos són aficionats al tir amb arc. Com funciona?
–Jordi Casellas (J.C.): Doncs amb un arc, una fletxa i una diana! Tenim un trípode que guia la mà que subjecta l’arc i ens guia. El complicat és fer sempre el mateix moviment, perquè només que variïs un mil·límetre, traduït a 18 o 30 metres fa que la fletxa se’n vagi.
–Toni Fernández (T.F.): Els que hi veuen fan servir visors. Nosaltres ho fem tàctil, el toquem amb la mà. Però tenim el mateix problema que qualsevol tirador: la desviació.
–El tir requereix disciplina i no és fàcil. Que el practiquin és mostra de normalitat?
–T.F.: Què és normal? Abans, les persones amb discapacitats es quedaven a casa. Doncs ara no ho és. Si volem fer alguna cosa ens hi adaptem.
–J.C.: Ell no ha estat mai vident. Jo m’hi vaig quedar al 2000 i reconec que faig moltes més coses de les que pensava que es podien fer. Gràcies a la informàtica i la tecnologia faig coses millor del que les feia quan m’hi veia!
–Manté la independència.
–J.C.: Tinc l’ajuda de la meva secretària a la feina, que fa les tasques que requereixen de la vista, com tractar fotos. Però segueixo dirigint la meva empresa.
–Aleshores… Una els majors impediments que troben el dia a dia és al carrer. És fàcil caminar pel nucli urbà d’Andorra?
–T.F.: No.
–J.C.: Jo, com que hi he vist, tinc una percepció diferent de la del Toni. S’ha de partir de la base que una persona que no hi veu, teòricament, no pot anar sola a un lloc que no coneix. Parlo per mi, com a mínim. Però això aquí, a Barcelona i arreu.
–T.F.: No hi ha només problemes d’accessibilitat, sinó també d’incivisme.
–La mateixa gent genera problemes?
–T.F.: Hi ha molt d’incivisme. Pot ser fins i tot oblits per part d’òrgans oficials i institucions. A la CASS, per exemple, no hi puc anar sol: cal agafar un tiquet d’una màquina touch que no parla. Les pantalles només fan soroll, no canten els números. D’altra banda, si has aconseguit esbrinar que et toca, com arribes fins la taula, tot sol? Si les coses s’han de fer accessibles no hi pot haver mitges tintes; si fiquen uns encaminaments al terra, jo me’ls aprenc. Però si no hi ha absolutament res…
–J.C.: Moltes vegades es pensa molt en l’accessibilitat amb la cadira, menys amb la sensorial. No cauen en què una persona cega fa coses autònomament.
–T.F.: Aquí desencisa caminar sol. A Barcelona em fan exercicis per a aprendre’m rutes i explorar. Donen nocions de com funciona la ciutat. Si em proposen fer això a Andorra, dic que no; no en tinc ganes. Per què? No pel relleu del país, això és exactament igual, és una excusa barata.
–No hi ha prou senyals…?
–T.F.: Ni guies, ni panells a les parets o al terra… Ens ensenyen a no anar pegats a les parets. Però si en algun moment et vols reorientar enganxant-te a la paret i pel que sigui hi ha alguna bústia o qualsevol història, te la menges.
–J.C.: Hi ha un problema…
–T.F.: Un problema i mig.
–J.C.: A l’avinguda Meritxell o Vivand, carrer importants, hi ha un problema important: zones sense voreres. Si vas amb gos, no passa res. Però amb bastó et guies per la paret o la vorera i sovint no pots apropar-te a la paret perquè saps que hi ha tendalls, cadires o qualsevol obstacle. La normativa perquè el carrer estigui lliure hi és, però no sempre es respecta. I si a sobre no hi ha vorera…
–No només no hi ha voreres sinó que a més hi ha molt mobiliari urbà.
–J.C.: Hi ha molts pilons, pilones i pilonets petits i bancs…
–Són un destorb i la utilitat n’és poca.
–T.F.: Sobretot la seva col·locació. Sovint els trobes enmig.
–J.C: Potser visualment és com millor queden, però per a nosaltres… I no només nosaltres, també per altra gent. El que passa és que a Andorra som 70.000 persones, i invidents 10. No es poden abocar molts recursos per a un nombre tan petit. Pot ser val més fer acompanyar aquestes persones perquè puguin anar d’un punt ‘A’ a un de ‘B’.
–Potser no adaptar-ho tot, però com a mínim els edificis de l’administració… Si més no tenir un acompanyant. Els faciliten aquesta ajuda?
–J.C.: No l’he demanat, no ho sé. I no es pot reformar tot pensant en deu persones.
–Però petits canvis a la via pública…
-J.C.: En principi està previst a tot el que és obra nova,o hauria d’estar -hi.
–T.F.: I els semàfors sonors són un fracàs. A veure, on s’és vist que estiguin en constant funcionament.
–J.C.: Per què? Ves-te’n a Madrid…
–T.F.: I a l’Aragó també n’hi ha, però estan regulats!
–J.C.: Allò sembla un festival, nen. Des del matí i fins la nit. I quan no és l’un és l’altre.
–T.F.: Va per zones. I tenint en compte el que ha dit en Jordi abans, que en som deu, podrien haver donat comandaments perquè els activem.
–La proposta ha arribat al departament públic pertinent?
-J.C.: Jo no els hi ho he dit. Per a ells, ficar un semàfor que pita és complir l’expedient. A nosaltres ens va bé, clar, però la gent que viu al voltant…
–Pel que veig, però, els impediments al carrer no són exclusius a Andorra.
–J.C.: No. A tot arreu. El que passa és que en altres llocs el grup que fa pressió és més gran.
–T.F.: I la manera de gestionar els recursos també és diferent.
–Què troba a faltar, Toni?
-T.F.: Conscienciació, sobretot. Tant de l’administració pública com de la ciutadania. És cert que aquí som pocs invidents. Però el turisme motxilero està de moda i els invidents també el practiquen gràcies a nocions de mobilitat i a que saben caminar sols per les ciutats. És turisme, vulguis que no.
–Creu que s’hauria de potenciar aquest tipus de turisme?
–T.F.: Evidentment. Estic d’acord amb que no s’hagi de potenciar tot per deu persones, però si hi hagués una millor distribució dels recursos…
–J.C.: Jo no dic que no s’hagi de potenciar. Però si es posa en relació el què val amb el que cal.. Surt millor l’atenció personal.
–T.F.: Home, potser s’hauria de prioritzar la distribució dels diners: no invertir tant en coses inútils i més en el què cal.
–J.C.: Les teves prioritats no són les meves, ni les d’ella, ni de ningú. Hi ha un camí entre Encamp i Engolasters adaptat per a invidents. Quantes vegades hi has anat?
–T.F.: Com hi arribo?
-J.C.: Tens un bus.
-T.F.: A partir del setembre no funciona…
–Parlant d’autobusos. Està adaptat el transport públic?
-T.F.: Sí. Tot i que faig servir més el taxi perquè et recull i et deixa on li demanes.
-Aquestes facilitats també hi són en l’accés al mercat laboral?
-J.C.: Jo vaig tenir la sort de mantenir els clients i el voltant de l’empresa en quedar-me cec. Però si m’arriba a passar treballant per a algú has de plegar i anar a viure amb el salari mínim que et dóna la CASS. Jo me la vaig jugar seguint amb l’empresa perquè tinc dos fills i altres despeses… Amb 800 euros no podia mantenir-nos. Una persona amb discapacitat, ja sigui física o sensorial, necessita més recursos per fer la mateixa vida que una persona que no en té.
–T.F.: És el que comentava abans sobre transport… Un taxi no val el mateix que un bus, però si t’has de moure a algun lloc… No pots fer res més.
–I per a la gent que estudia, hi ha recursos, Toni?
–T.F.: Tot es pot millorar. Jo he tingut la sort que molta gent s’ha esforçat per mi. Però no crec que exageri si dic que el 90% de les ajudes que he rebut han vingut de la ONCE. Hi ha, recursos, però vénen de fora. Els estudis se’ns adapten, el què està difícil és el mercat laboral. Jo faig bolos perquè tinc la sort d’estudiar en un centre de renom, pel que em miren amb bons ulls. Però accedir a una empresa és un altre món. Tot el que és tema d’oficina està molt adaptat i no hi ha problema perquè puguem treballar. Però les empreses no ho veuen clar, són molt reticents. A la gent li fa respecte contractar un invident.
–Parlant de la ONCE… Ara que ja hi ha instaurada la Llei del joc, confien que l’organització arribi a Andorra?
-T.F.: Ja hi hauria de ser.
-J.C.: Ja s’està tractant amb l’administració, el tema.
–Els ajudarà?
–J.C.: Si es fan les coses com s’han de fer, molt. Sobretot per trobar feina.
–T.F.: Jo encara em pregunto perquè encara no la tenim. Volien portar serveis socials.
-J.C.: Perquè faltava llei i perquè per estatuts, la ONCE no pot actuar fora d’Espanya.
-T.F.: Fins que no arribi no hi confio i no em pronunciaré hem batallat molt des de casa meva.
-J.C.: No és que ells no vulguin venir, és que no poden. Jo baixava a aprendre a caminar amb el bastó. Quan la noia va pujar per ensenyar-me a fer pels camins que faig més habitualment, si arriba a passar-li qualsevol cosa, ningú no l’hauria cobert.
–La secretària d’Estat va assegurar que facilitaria el seu accés al mercat laboral. Hi tenen fe?
–T.F.: L’esperança és l’últim que es perd, però…
–J.C.: L’administració és la primera que no ho fa. A la gent li costa entendre que hi ha moltes feines que podem fer. De fet, jo segueixo gestionant la meva empresa i fins i tot diria que ho faig millor que abans. Fins i tot quadres elèctrics, i són coses que mai m’hauria plantejat que una persona sense veure-hi podria fer, així com esquiar. I jo vaig davant del guia!
–Són membres de la federació d’esports adaptats. De fet, Jordi, la presideix. Què fan amb l’entitat?
–T.F.: De tot: esquí, tir amb arc, caminades, raquetes, trèquing, vies ferrades, bicicleta, escalada…
–Escalada?!
-J.C.: Sí, però ja no en fem tanta.
–Falten voluntaris?
–J.C.: Falten recursos. Per molt que hi hagi voluntaris, s’han de poder encaminar, tenir un responsable. Hi ha una feina d’organització que no està ajustada al nostre pressupost.
–La subvenció és insuficient?
–J.C.: Com amb totes les subvencions que dóna Govern, hi va haver retallades al 2011 i des d’aleshores així s’ha quedat.
–Els han facilitat l’accés a centres esportius comunals, com a mínim?
-J.C.: És la Fadea qui es mou per aconseguir coses com aquesta.
-A banda de retallar no col·laboren?
-J.C.: No és que no col·laborin, les retallades ens van afectar a nosaltres i a tots. Si precisament reivindiquem perquè se’ns ha de tractar igual que a tothom, no hem d’anar pidolant, ens hem d’espavilar. Ara hem de mirar la manera de trobar finançament per poder anar a Río de Janeiro, als paralímpics. Esperem trobar un patrocinador com quan vam anar a Londres i a Sochi (Rússia), per tal que ens ajudi amb les despeses de desplaçament i vestuari.
-En aquests actes en què tenen relació amb gent d’arreu, troben moltes diferències entre vostès i gent invident d’altres països?
-J.C: N’hi ha que estan molt pitjor. Fins i tot dins d’Europa. Als jocs de Londres, vam parlar amb Malta sobre la possibilitat d’impulsar uns Jocs Paralímpics per a petits estats. Pel que sembla, a Malta els invidents tenen ben pocs drets. Per això dic que fem el que podem. A finals de mes, anem a un campionat de la federació mundial de tir amb arc, a Nantes. És per a invidents, tot i que encara no és esport paralímpic. Veja’m si el nomen aviat!
