Amb més de 70 obres de teatre i innumerables hores d’amunt dels escenaris, l’actor català Jordi Bosch torna a Andorra amb El Crèdit, l’obra estrella de la 46a Temporada de teatre que es representarà aquesta nit a partir de les 21.30 hores al Centre Cultural i de Congressos Lauredià. Després de L’Andorra Màgica, el text que van crear fa 10 anys juntament amb l’ONCA i que es va tornar a interpretar fa prop de vuit anys, Bosch no ha tornat a trepitjar un escenari del país, tot i que reconeix que sempre que pot visita el Principat perquè «és un lloc fantàstic».
Després de l’enorme èxit internacional d’El Mètode Grönholm, el dramaturg Jordi Galceran va presentar a finals del 2013 El Crèdit, que ha omplert el teatre Villarroel de Barelona durant un any i mig seguit i que ara comença una gira de mig any més. Amb més de 100.000 espectadors i amb un elenc de luxe, Galceran torna a pitjar el botó de l’èxit i Bosch es guanya encara més el merescut reconeixement com un dels actors més destacats del panorama català.
–Veniu en un moment ‘ideal’ per portar una obra com el ‘El Crèdit’…
–Sí! (riu) El que passa que no és cap mena de denúncia social ni molt menys. L’autor, tal i com diu el Jordi Galceran, agafa un fet quotidià com és seure en una taula d’un banc per demanar un crèdit, i a la persona que el va a demanar el banquer li denega. Aleshores, com s’inventa el client el motiu per a que li arribin a aconseguir és el que crea el joc de molt alta comèdia, perquè la gent gaudeixi i s’ho passi molt bé. Però al darrera no hi ha una crítica social ni molt menys, no és el que vol el Galceran. És un joc d’artifici perquè la gent s’ho passi molt i molt bé. Es tracta un fet quotidià com aquest que en la situació actual es produeix més, però el que aguanta l’obra és la relació entre els dos personatges, com es van establint, com es canvien les situacions de poder… Això és la màgia del text del Galceran. Crec que està molt ben trobat!
–Tot i que no sigui una crítica social, l’espectador tampoc s’ha d’esperar un humor planer.
–No, però és un humor a l’abast de tothom. Tot això és volgut, no és cosa meva, és el que volia l’autor de l’obra: que la gent s’assegui, gaudeixi i rigui molt! Ell busca aquesta sensació i per això fa un humor molt assequible, fàcil de reconèixer, sense doble lectures ni rerefons. És un humor molt directe.
–Com és això d’actuar en l’obra de Galceran que continuava l’èxit del ‘Mètode Gronhölm’? Les expectatives estaven molt altes i després d’un any i mig sembla la cosa ha anat prou bé.
–Les expectatives s’han complert i penso que amb escreix. Ni el mateix Galceran es pensava que seria una bomba tan potent després del Mètode Gröholm! Nosaltres estem encantats, tenim una joguina a les mans molt maca i quan veus que la gent s’ho passa tan bé, veus que té tot el sentit de continuar fent-ho. Portes el bon ambient i la bona energia a la gent que és el més maco de la comèdia, poder riure d’un mateixa i de les nostres pròpies misèries.
–Després de tantes actuacions d’una mateixa obra, cal trobar un motiu que et mantingui en tensió i que no et faci caure en la monotonia?
–Al final el motiu és la mateixa obra. No hem d’anar a buscar-lo molt lluny. És molt important també la resposta del públic, que és el que et fa mantenir viu aquest material, que la gent tingui ganes de veure-la i de passar-s’ho bé. Tot plegat es va retroalimentant.
–Llavors és veritat allò que diuen de que cada actuació és diferent?
–Sí que és veritat, sí! Sobretot en les comèdies, perquè en aquest gènere el públic és una part molt important. Si el públic està més receptiu, més despert, més participatiu, la funció té un altre tipus de vida que quan el públic està més reservat. No canvies la interpretació perquè sempre hi ha el mateix, però notes que el caliu, al no ser el mateix, pot ser una funcion diferent a la que es pot haver viscut el dia anterior.
–Al desembre torneu amb el ‘Rei Lear’ al Teatre Lliure. Imposa això de representar una obra de Shakespeare?
–Sí, sempre és material al qual li tens un respecte diferent perquè és un clàssic molt potent. Però és una cosa que imposa tant al públic com als actors. Al mateix temps, a mida que es va fent i quan tothom s’hi troba dintre de l’espectacle, és una obra que pots amb ella. És a dir, és tan meravellosa que arrossega tant al públic com als actors. Pot ser tens perquè és un gran clàssic del teatre, però és un plaer enorme.
– Podria triar entre comèdia i drama?
–Uffff! És complicat això. La comèdia m’agrada molt, és una cosa terapèutica perquè la gent entra d’una manera i surt molt millor, amb aquella sensació de que és feliç. Riure és saníssim per a tots! Trobo que la comèdia és felicitat i per això és una meravella. Per això potser m’inclinaria més per la comèdia que potser pel drama. Tot i que no puc triar un millor que l’altre, penso que els dos són necessaris.
–Després de tants i tants anys, que ha de tenir una obra perquè l’interessi fer-la?
–Interès per al públic. Em refereixo a que si del que parlaràs penses o intueixes que al públic li interessarà, ja val la pena fer-ho. Si no realment sí que és com anar a predicar al desert. Amb tot l’esforç que requereix, és difícil si després te’n adones de que a la gent no li interessa. Com a mínim has d’olorar que allò que vas a explicar pot tenir un interès.
–Hi ha alguna obra, algun personatge, algun gènere que tingui pendent de fer?
–Sempre n’hi ha moltes, però no te’n podria dir una en concret. La prova és que ara, treballant al Rei Lear al costat de la Núria Espert amb els seus 80 anys i veient que encara té una obra per fer i sabent que després d’aquesta li vindrà un altre projecte i sempre igual. Penses que potser ella ho ha fet tot, però sempre té una cosa o altre per fer. Jo penso que ens morirem amb una quantitat enorme d’obres interpretades a les esquenes, però les coses no fetes seran sempre més que les fetes.
