- Foto: Jonathan Fernández
– La inquietud cultural, neix o es fa?
–S’inculca des de ben petit. Recordo, per exemple, els viatges llargs en cotxe amb els meus pares i la meva germana, en què sonava la música de Mike Olfield o Mago de Oz. També recordo que la meva germana gran obligant-me a veure les seves pel·lis i sèries. Jo crec que tot això et va creant inquietuds. Consumir cultura et fa tenir cada cop ganes de consumir-ne més i més…
– Un referent?
–Un model de referència, per a mi, és la periodista Bibiana Ballbé. M’agrada molt la feina que realitza al front de programes com Caràcter. Sap com apropar-nos el personatge al que entrevista, ensenyant-nos potser la part més humana, justament la que no és el personatge. A més a més sap perfectament suscitar curiositat i, moltes vegades acabes agafant l’ordinador per buscar més i més informació sobre aquell entrevistat.
– Creus que a Andorra es valora la feina dels músics?
–Es comença a valorar ara la seva feina. La gent recolza a grups d’Andorra, el que és molt positiu. Però encara falta més cultura de concert i que la gent s’animi a deixar-se caure un divendres nit a una de sales de concerts que tenim per prendre una copa i conèixer grups o cantautors nous.
– Com vas aprendre a jutjar quins grups o músics són bons?
–No he après a jutjar quins grups o músics són bons. Simplement sé quins grups m’agraden a mi i quins són aquells que no els posaria en el meu TOP10, però poden triomfar i tenir el seu públic. Possiblement el fet d’anar a festivals de música de tot tipus a escoltar els teus grups i a conèixer-ne de nous, exercita l’orella.
– L’obra (música) d’algú que més t’agrada?
–Dorian m’ha marcat molt des de que els vaig escoltar per primer cop a Myspace i només havien tret un senzill. Els hauré vist com 12 vegades en concert i tinc tots els seus discs. Sí, podríem parlar d’obsessió més que d’admiració (riu).
– Un llibre?
–Només un? És difícil escollir-ne un… Si ho he de fer triaria un que em va sorprendre molt: ¿Por qué me comprasteis un walkie talkie si era hijo único?. Una gran anada d’olla divertida i fascinant escrita per Santi Balmes (el cantant de Love of lesbian).
– Una pel·lícula (sèrie)?
–Em quedo amb cadascuna de les temporades de Lost. Just ara fa una dècada que començava la sèrie que per a molts ha deixat un gran buit. No hi ha cap sèrie que es pugui comparar amb aquesta gran producció.
– Una obra de teatre?
–M’agraden les obres de teatre que trenquen els límits preestablerts, que es desenvolupen més enllà d’un teatre i que els personatges interactuen amb el públic, fent-los protagonistes també de l’obra.
– A quin segle hauries volgut viure?
–Jo que sóc un fànàtic del món online i de les noves tecnologies no m’imagino en cap altre època. Suposo que tot es acostumar-s’hi, però diguem que m’agrada molt el ventall tecnològic que ens han posat entre mans. Ens seria molt difícil si d’un dia per l’altre ens traguessin tot el que tenim.
– Quan vas decidir dedicar-te al món musical o cultural?
–Des que volia ser periodista, als 10 anys, diria. El tema cultural sempre m’ha interessat, així que vaig decidir especialitzar-me en periodisme cultural. El tema d’estar en projectes culturals és justament una barreja entre el meu interès per la música i el cinema i que, en definitiva, no sé estar-me sense fer res.
– Quina seria la teva gran fita?
–No sé si gran fita, però ara mateix m’agradaria ajudar a organitzar un festival de música com els que podem veure a arreu d’Europa o del món. Festivals que mouen molt de públic, sobretot jove, i que són una gran injecció econòmica. Tenim espais suficient per fer coses grans i que tindrien un impacte econòmic molt important.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
