- L’excampió d’esquaix posa a a plaça del Poble de la capital Foto: ÀLEX LARA
–Comparteix nom amb un personatge de Tom Clancy: el que encarna Willem Dagoe a Peligro inminente. ¿Té alguna cosa de navy seal, vostè?
–No. Però gràcies a l’esport professional he viatjat per tot el món i he conegut gent fascinant, des d’estrelles del pop fins a presidents dels EUA. Un privilegi, vaja.
–¡¿Presidents?! ¿Quins?
–Els Bush, pare i fill. Vaig entrenar-me amb ells, quan vivia a Houston, i després també a la Casa Blanca.
–¿I es deixava guanyar, com un bon gentleman?
–Treballaven dur. Tots dos. No només vaig entrenar els Bush. També Arnold Schwarzenegger, Tom Cruise, Pete Sampras, Andre Agassi… Tot això m’ho ha donat l’esport.
–M’imagino que Jahangir Khan, el megacrack de l’esquaix, li posaria les coses més difícils.
–Ens vam enfrontar en diverses ocasions. Era la seva etapa triomfal: ¡500 partits imbatut! Un paio amb un do especial, un fenomen. I he de dir que vaig estar a punt de derrotar-lo. No em va faltar gaire.
–¿La seva victòria més memorable?
–Els 120 tornejos que vaig guanyar. No és mal balanç. Però el millor de tot va ser deixar l’alcohol, apartar-lo de la meva vida.
–¿Com hi va espetegar?
–L’esport professional et dóna moltes gratificacions: cotxes ràpids, dones ràpides… Una vida d’estrella, vaja. Però arriba un dia que tot això s’acaba. Ho has de gestionar i no és fàcil. Pots caure en un forat. A mi em va passar: un forat de depressió i alcoholisme.
–¿Com se’n va sortir?
–Amb ajuda mèdica. I gràcies també a la meva companya, el meu àngel, que em va posar en la direcció correcta. Si no fos per ella, probablement ara no seria aquí. Però he tornat, i puc ajudar els malalts com jo a sortir-se’n.
–Perdoni que em repeteixi: ¿com?
–Posant en marxa programes estil Alcohòlics Anònims, on els afectats per depressions, dependències i addiccions es trobin i parlin. Això no existeix, a Andorra. I fent pedagogia a les escoles, a través de xerrades amb conferenciants i esportistes professionals.
–¿No n’hi ha prou, amb l’hospital?
–A la 4a planta hi acaben els malalts… molt malalts. Hi fan una feina estupenda: jo mateix en puc donar testimoni, perquè em van curar. Però es tracta d’actuar abans d’arribar en aquest extrem, habilitar un espai on puguin parlar de la seva malaltia.
–¿Tan malament ens veu?
–Quan has estat malalt, t’adones que hi ha gent malalta. Molta. I amb la crisi, encara més. I no existeix una eina tan útil per ajudar-los a superar les addiccions com són els grups de suport.
–Com vostè diu, ha tornat. ¿On el trobem, si volem fer una partideta?
–Als Serradells. Però he estat un any i mig recuperant-me d’una operació doble de malucs. Així que a poc a poc. Ara no li aguantaria ni una bola, a Khan. Potser ni a Bush.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
