Joan Ramon Marina és un poeta de llarg recorregut, tot i que no ha estat fins ara que s’ha decidit a compartir un primer recull de poemes sota el títol Res que no sabessis de mi, que ha inaugurat la col·lecció Poemitza’m de Marinada Edicions. Marina va presentar el poemari la setmana passada al Centre Cultural de La Llacuna acompanyat per l’Eva Arasa, autora de l’epíleg del llibre.
–Quines són les raons per no haver publicat fins ara?
–Jo he escrit sempre, però de vegades un s’exigeix molt en el sentit de considerar que no pot mostrar el que fa perquè no és prou madur o perquè no arribarà al nivell dels clàssics, t’agafes a unes fites massa altes, fins que un dia t’adones que per perpetuar-te tu i una mica també Andorra al final has de poder publicar, que vol dir fer-ho públic, i això és important.
–Abans d’aquesta publicació tampoc havia compartit els seus poemes amb ningú?
–No, llevat d’una peça publicada a la revista Àgora, l’Eva Arasa ha estat la primera persona que es va llegir el poemari fa uns mesos per escriure l’epíleg. De fet, gràcies al seu treball, m’he adonat que soc una persona ferida, per la qual cosa també puc acabant ferint; he aprés que haig de fer un autocontrol perquè la vida és cíclica, la roda de la vida no s’atura.
–En aquest poemari vostè es confessa obertament. Això l’ha alliberat?
–Sí. No he gaudit del procés creatiu però quan el vaig presentar em vaig sentir com un nen petit, molt content. No sé quines conclusions trauran els lectors, si hi haurà indiferència o no, però el cert és que cada persona viu el procés creatiu d’una manera, de vegades és molt complicat i dolorós, i en el meu cas ha estat així, perquè és molt solitari, es fa molt des de la incomprensió, és molt d’obrir-te en canal, tot i que fer-ho públic m’ha alliberat.
–En el poemari parla del que ja no hi és o no ha pogut ser. Què passa amb el que sí que hi és?
–És molt possible que quan em recuperi continuï portant amb mi aquelles victòries i aquells fantasmes, i s’ha de saber conviure-hi, però crec que la pandèmia em va permetre asserenar-me i perdonar-me coses, i amb això segurament continuaré fent camí sense ser ni millor ni pitjor però perdonant-me coses de les quals tampoc he estat el responsable últim. Les persones que partim d’una identitat diferent hauríem de ser més comprensius amb els altres i una mica més humils, perquè pensar que ja ho hem assolit tot és una fal·làcia.
–Creu que la sensibilitat està suficientment valorada?
–Ha estat una mica com perseguida i condemnada, i ara comença a estar valorada. A les persones ja no els fa por mostrar-se, sinó que esperen que almenys la societat entengui que val la pena compartir-ho, no ja per un mateix, sinó per les generacions futures.
