La seva complicitat es demostra ja en el primer moment de trobar-se. Una abraçada fraternal i un intercanvi de salutacions protocolàries fan de pròleg de la sincera conversa que hem mantingut amb el Joan i el Pau, dos dels molts treballadors que es troben desvinculats de Banca Privada d’Andorra. Sense els grillons de l’amarga situació al banc –tots dos fan servir aquesta metàfora– deixen enrera una experiència dura i que els ha servit per veure «la veritable naturalesa de molta gent». Joan Jiménez, de 47 anys, portava 26 treballant a BPA i va ser acomiadat «ara fa dues setmanes» i Pau Navais, de 42 anys, treballava dins de l’organització i tecnologia del grup BPA i estava vinculat a l’empresa des de 1996. Va decidir marxar. / Per IVÁN ÁLVAREZ
–Com se senten? Quina sensació tenen?
–Joan Jiménez: Tinc una barreja de sentiments. En part em sento trist, però d’altra, alleugerit. Molt sovint faig servir la mateixa comparació i és crua, però s’entén. Em sentia com un sentenciat a cadena perpètua que anava amb els grillons i dues boles esperant a que el cridessin. Ara m’he tret una i em queda una altra. En el fons m’he tret un pes de sobre. I ho vaig agrair.
–Pau Navais: Jo em sento absolutament alleugerit. Quan ens vam acomiadar, per exemple, el Joan i jo, sí que és trist i difícil, però la meva vida es dirigeix a un altre lloc i s’ha de començar de nou.
–Com recorden aquell dia?
–J.J.: A mi em van fer fora. Una cosa és que jo sospités que m’acomiadarien i una altra és que ho facin d’un dia per un altre, d’un matí per una tarda. Em van trucar dient-me que pugés a un despatx i, en cinc minuts de conversa, em van comunicar que ja podia recollir la quitança. Així, sense anestèsia. La meva dona encara treballa a BPA i es manté ferma. Quan va saber que m’havien fet fora només va dir: «Era d’esperar».
El motiu que em van donar és que havien fet un estudi –que només deuen conèixer ells– i que jo no encaixava en la nova estructura de Vall Banc. No deixa de ser curiós perquè, després de 26 anys i sent responsable d’un departament de pes, dues setmanes abans em van assegurar que jo era «imprescindible». Si es té en compte que durant aquells dies jo vaig tenir converses amb el liquidador de l’AREB –Alberto Mayo– sembla evident que el comiat no és exclusivament professional.
–P.N.: Allà teníem una sèrie de gent que es dedicaven a cridar a les persones per sentenciar-les. Sé que tocava la meva àrea perquè havia vist com alguns companys que ja els havien cridat. Vaig anar a parlar amb aquest senyor, li vaig donar el meu punt de vista i vam arribar a un acord. El meu cas és diferent perquè vaig ser jo qui va fer el pas, vaig preferir marxar i demanar la baixa voluntària. No aguantava més.
–J.J.: Vaig llegir una columna d’opinió en un altre diari on es deia que els acomiadats no encaixaven en el nou banc perquè no tenien «actitud ni aptitud» i això fa mal. També vaig sentir les declaracions del ministre Jordi Cinca on venia a dir que l’AREB feia la selecció atenent al perfil que necessitaven pel banc pont. Jo crec respondre àmpliament i tenir cabuda a Vall Banc, però ells van creure que no.
–P.N.: La llista ja fa temps que la tenen feta. El que triguin tant ja ho desconec, si és per les comunals o per algun altre motiu. Hi ha alguna cosa que no sabem. Dins de la seva estratègia encara falta una peça perquè tot els hi encaixi. El que passa és que van a dos per hora.
–J.J.: Potser s’estan traient de sobre la gent que els hi fa més nosa, els que creuen que són més incòmodes, tot i que jo no em considero gens bel·ligerant.
–P.N.: Si no hem fet res, eh? Ens hem portat molt bé. Hem sigut tontos en el fons perquè ens hem deixat portar com corderitos. Hem parlat molt i no s’ha fet res i, els que han obert la boca, o els han fet fora o les han titllat de persones non grata.
–Però no podien dir res?
–J.J.: Recordo una reunió amb l’AREB i els representants dels treballadors on alguns dels empleats van demanar respostes i ningú deia res. Insistíem i res. No ens deien res. Tornàvem a insistir perquè és evident que ens jugàvem el nostre futur i, en el moment que va pujar el to –que no el contingut– ens van titllar de maleducats. Ens van tractar fatal i que et facin passar per delinqüent és intolerable.
–P.N.: El nostre missatge és evident. Ens han fotut en aquest merder però nosaltres no treballem amb màfies ni som una organització sistemàtica –fins que no es demostri el contrari–, dedicat a aquestes històries i passàvem tots els controls i auditories. Aquí li han pres el pèl a una persona i ens ha esquitxat a tots. Suposo que amb el temps sortirà, perquè tot això és polític. A Espanya amb Banco Madrid van anar molt ràpid.
–Què és el que els va fer més mal?
–J.J.: En el fons jo ho agraeixo, però que m’ho comuniquessin amb tant poc temps per preparar-me em va doldre perquè no vaig poder ni acomiadar-me de la gent. De segons qui, clar. Hi ha un altre cas, d’un altre comiat, que va arribar a la seva taula, va deixar la jaqueta al seient i el van cridar per pujar al despatx. Inhumà, sincerament.
–P.N.: Estan allargant tot el procés de forma innecesària. La tortura psicològica de la que s’ha estat parlant es refereix a això. Potser és, personalment, el que m’ha fet més ràbia. S’allarga i no veus una sortida digna. Metafòricament és com aquell que es troba davant de Sant Pere i espera que li diguin si va al cel o a l’infern. Juguen amb un tempo que desconeixem, però que està fent molt mal.
–J.J.: Pensaven que un cop mort el gos s’acabaria la ràbia i la ràbia encara hi és i és una errada de càlcul brutal pel país.
–Moltes coses no tenen explicació.
–J.J.: Han estat jugant amb nosaltres i fa mal. Ens hem sentit enganyats i manipulats.
–P.N.: Molt enganyats, perquè no saps el que volen. Et venen la pel·lícula del banc pont, que no li veus cap sortida i hi ha coses que no encaixen, i és evident que no hi ha cap futur. Han jugat amb el temps i les pors.
–J.J.: I per això s’ha de marejar tant a la gent? És que és un teatre tot plegat. El dia a dia allà dins era fastigós. A mi se’m canviava la cara només entrar per la porta quan abans no m’havia passat mai.
–P.N.: La gent allà dins està en el limbo i ningú té clares les seves funcions. El dia a dia era molt trist i tota aquesta història ha provocat que es facin dos bàndols. Un que al que no li agradava el que s’estava fent, que veu la situació estranya i que aclamava que se’ns estava enganyant.
–J.J.: I, a l’altre bàndol, es dedicaven a aturar qualsevol mesura, treballaven perquè el galliner es mantingués en pau i no hi hagués cap input que mostrés a l’exterior que hi havia malestar.
–P.N.: Les relació personals s’ha deteriorat moltíssim i jo, per exemple, ja no saludo ni tinc tracte amb segons quines persones. Joan Pau Miquel era el pacificador, el far de tots nosaltres i, en el moment que ell ja no hi és, s’han pogut caure algunes caretes i veure els interessos de segons quins i com es movien. Aquí s’ha vist la manera de ser real i les ambicions d’algunes persones. Han jugat molt amb la por de la gent.
–Quin paper han jugat els representats dels treballadors?
–J.J.: Ui, aquests estan tots col·locats. El nucli dur del grup de representants tenen tots el seu lloc a Vall Banc garantit. En canvi, les veus discordants de la majoria els han anat fotent fora. Vull dir, aquells que deien als representants dels treballadors que hi ha havia coses que no quadraven del que deien, curiosament, han anat al carrer.
–P.N.: Aquests ja s’han buscat la vida és evident. El tema dels representants ha estat espectacular. Cap d’ells tenia un càrrec directiu abans de l’esclat de BPA.
Estic molt decebut amb ells i a alguns directament, els he deixat de saludar. Dintre del col·lectiu sí hi havia perfils que podrien agradar més o menys, però a nivell legal i de coneixements podien ajudar i aconsellar-nos. D’altres no es pot dir el mateix. No han fet cas a cap argument ni cap dels neguits que els hi transmetíem i, encara que sembli contradictori, els representants dels treballadors no han representat als treballadors. Des del minut zero s’han tancat en banda i, o ho tenien tot previst i l’estratègia preparada des de les primeres reunions, o hi ha alguna cosa que no quadra.
–I quina visió tenen de tot?
–J.J.: S’ha tractat molt malament a la gent. És cert que hi ha hagut gent que s’està medicant perquè jo ho he vist. Hi ha hagut companys ingressats a la planta de Psiquiatria i és molt dur i molt injust.
–P.N.: El pla ja està fet i el tenen clar des del principi. El van traient poc a poc i no se’n sortiran d’aquí. Van prendre una decisió i la tiraran endavant. Sí, evidentment, parlo de la liquidació del banc.
–Quins plans tenen ara?
–J.J.: [Esbufega resignat] Buscar feina. Acabo d’aterrar i no és fàcil, perquè tinc dies millors i pitjors. No he tingut temps encara ni de pensar en projectes ni res. Sincerament, tot i que l’ideal seria seguir relacionat amb el mateix sector, m’agradaria trobar alguna cosa diferent. A més, pensa que en el nostre cas també som clients i tenim els estalvis bloquejats i no sabem quan ens els tornaran.
–P.N.: Jo tenia clar el que volia i ara aniré a Barcelona. Em prendré un temps de relax, estar amb la nena, la dona, estar tranquil i fer petites cosetes. En el moment que tingui la ment més neta ja començaré a buscar feina. Intentaré ser autònom i realitzar feines relacionades amb la informàtica.
