Amb una experiència propera als 40 anys com a veterinari oficial del Govern Andorra, Jesús Muro sempre va tenir clar que volia cooperar per aportar els seus valuosos coneixements al continent africà. Aquest neguit el va portar el 2010 a Uganda, primer sota el paraigües de l’Associació de Pagesos i Ramaders d’Andorra, i des del 2013 amb la fundació de Daktari, una associació andorrana de cooperació veterinària. Sis anys després, va crear Daktari East Africa, amb seu a Uganda, on va durant les vacances per desparasitar, vacunar i tractar els animals de granja. L’experiència de tots aquests anys els ha recollit a Muzei, una mena de quadern de viatge on trobem una trentena d’històries viscudes en primera persona durant tots els anys de cooperació.
–Com neix Muzei?
–Des del primer any que vaig anar a Uganda, vaig començar a escriure un blog, per recollir el dia a dia així com les fotos que feia. A Muzei he recopilat una trentena de les històries viscudes. La més especial és la primera, perquè en ella hi ha l’explicació a la trajectòria dels 13 anys de cooperació, i la meva relació amb el continent africà. Gira al voltant del retrobament amb una persona que conec al Congo al 1986 i que torno a veure a Uganda 30 anys després. Per mi és com un germà.
–Quines són les tasques que desenvolupa Daktari a Uganda?
–El projecte número u i que vam encetar des del primer any consisteix en desparasitar tots els animals de granja (vaques, ovelles i cabres); els hi fem una revisió via analítica de sang i de femta per tractar diferents malalties, sobretot la brucel·losi, a més de cirurgies. El treball el fem en unes comunitats molt pobres situades a dins o al costat d’una zona protegida, d’un parc nacional.
–Quants veterinaris cooperen?
–L’any passat a Uganda vam ser 20 veterinaris, procedents de diferents països, encara que la majoria són d’Espanya i Andorra. Venen a cooperar i fer formació curricular; quan fan el treball final de carrera, els dirigeixo jo. S’han de pagar vol i estada. Els únics que tenen l’estada coberta són els veterinaris ugandesos o congolesos que venen durant un mes per formar-se i donar un cop de mà, en treball de camp, projectes de recerca, però sobretot en cirurgia.
–D’on surt el material per la clínica?
–A l’inici, de l’ajuda familiar i dels projectes en què treballàvem. El segon cotxe el vam adquirir gràcies a un projecte europeu. Ara tenim un de l’Organització Mundial de la Salut que ens permetrà adquirir més material.
–Com els van rebre els ramaders africans?
–A Kisoro, on vaig començar, no vaig tenir cap problema. En canvi, a la zona de la sabana vam estar quasi cinc anys sense poder fer res perquè els ramaders eren molt reticents a la nostra intervenció. Creien que les injeccions eren per matar els gossos; que treien sang als animals per fer experiments, o que si posàvem una xapa a l’orella d’una vaca després els cobrarien impostos. Per sort, això va anar canviant, i ara, ens esperen.
