Jessica Torvisco porta des dels 3 anys relacionada amb el món de l’esport, competint durant 15 anys en gimnàstica rítmica. Actualment, treballa com a professora de natació, socorrista i entrenadora personal a un gimnàs. També és apassionada dels tatuatges i del món de la moda, treballant com a model i lluitant contra els «canons típics», apostant pel seu cos musculat i tatuat.
–Com va començar en el món de l’esport?
–Des de petita els meus pares ja em deien que no parava, que era pur nervi. Em van començar a apuntar a moltes activitats, per «cansar-me». Com que sempre que veia la gimnàstica rítmica em quedava embadalida la meva mare m’hi va apuntar amb només 3 anys. L’entrenadora se’n va adonar de seguida que tenia unes facultats innates per a aquest esport. Una vegada em van federar ja em vaig dedicar en cos i ànima a competir en aquesta disciplina.
–Quines són les seves motivacions?
–Jo crec que la motivació que tinc ve ja intrínseca en mi. De petita em van dir que tenia asma i que no podria competir ni fer esport i jo sabia que això no m’anava a poder parar i vaig estar competint. Fa vuit anys em van diagnosticar una malaltia rara que no té cura i em va fer ser encara més forta, així que no penso més que en el dia a dia a superar-me a mi mateixa i els problemes que pugui tenir o sortir, i intento no pensar tant en el futur.
–Durant 15 anys ha competit en altes competicions de gimnàstica rítmica. Com es preparava?
–Entrenava totes les setmanes, de dilluns a divendres, quatre hores diàries, i tres dies a la setmana també feia ballet. És una disciplina molt dura i que està poc reconeguda per tot l’esforç que cal fer. Cal treballar diàriament la flexibilitat, tenir coordinació per a saber manejar quatre aparells diferents, molta força física, però sobretot mental, per a preparar-te per a les competicions. Agraeixo que la meva mare m’hagi pogut acompanyar en cada competició. Ha estat el meu alè i la que ha fet possible que jo pogués anar a cada entrenament.
–Com vivia els moments previs a la competició?
–Quan vaig començar era petita, realment ho veia sempre com un joc. No era conscient del que em jugava, però a mesura que m’anava fent més gran i vaig començar a ser conscient i ho recordo amb moltíssim nervi i treballant molt mentalment, perquè quan trepitges el tapís no pot reflectir-se ni un polsim d’inseguretat o por, sinó tot el contrari, has de sortir fort i centrada en el teu exercici i fer-ho perfecte.
–Com va ser el canvi de passar de competir en alta competició a ser entrenadora personal?
–Recordo el meu comiat molt emotiu i molt dur alhora perquè no volia deixar-ho, però al final per edat era el que tocava. Vaig estar fent diverses disciplines, però mai m’acabava de convèncer cap fins que vaig conèixer el ball llatí, que això em porta a sensacions molt bones. No és el mateix, però m’agrada. Després vaig començar a estudiar per ser monitora de natació i socorrista, i el que va començar com un treball per als estius es va convertir en la meva professió actual en la qual porto 16 anys. Durant aquests anys vaig començar a preparar-me per a ser entrenadora personal i poder-me dedicar a preparar a esportistes o a qualsevol persona.
–Quin diria que és el seu èxit més gran?
–A escala esportiva, guanyar campionats d’Espanya, sempre és el cim a batre. Però quan em sento més gran és lluitant cada dia amb una malaltia que no m’ho posa gens fàcil en un món que no facilita res. Estic orgullosa d’haver «callat a metges» que em van dir, per exemple, quan em van operar tres vegades de l’espatlla, que no anava a moure’la. No només la vaig moure, sinó que vaig arribar a competir en el ball, i a tornar a esquiar o nedar. També estic orgullosa d’haver aconseguit tot el que he fet de model, ja que en un inici ningú apostava per mi, perquè un cos tatuat o musculat no era el«canon típic».
