El Javier Tamarit va finalitzar els seus estudis de psicologia el 1977. En aquell període va poder estar en contacte amb diverses famílies en què alguns dels seus integrants tenien algun tipus de diversitat funcional. Al cap de tres anys, juntament amb alguns companys de professió, va veure la necessitat de crear una estructura estable per atendre aquestes persones i les seves respectives famílies mitjançant actes presencials en un centre.
–Com era l’atenció a la diversitat funcional fa 40 anys?
–Vam observar ràpidament que el sistema feia aigües i que, segons la nostra experiència en l’àmbit de la psicologia, calia establir unes directrius enfocades al suport de l’entorn familiar per enfortir el desenvolupament de les persones amb diversitat funcional.
–Per què ha centrat la seva especialització en l’aspecte intel·lectual d’aquesta afectació?
–Durant la meva etapa de formació vaig tenir diverses experiències amb persones que tenien síndrome de Down, inclús gent del meu cercle proper també tenia alguna tipologia de diversitat funcional. Malgrat això, no hi ha cap raó especial que em fes decantar per aquest vessant. La curiositat i les ganes d’ajudar ho van fer tot per tal que avancés en aquesta direcció.
–Creu que la societat està preparada per dur a terme un procés d’inclusió al 100%?
–Durant molt de temps s’ha intentat acostar les persones amb discapacitat a la vida ordinària, però el que cal és que la vida ordinària englobi tothom sense cap mena de distinció. Personalment, crec que s’ha avançat en els darrers temps, però encara persisteixen valors i expressions contràries al canvi.
–A què es refereix?
–Inevitablement, vivim en un sistema que promociona l’individualisme i l’egoisme per davant de tot a grans trets generals i, d’aquesta manera, és més complex arribar a una cohesió social que entengui la diversitat funcional amb normalitat.
–Cal fer més incidència a les escoles?
–Totalment. S’ha de ser activista des dels centres educatius. És fonamental que durant l’etapa de la construcció de la personalitat dels nens es canviï la mirada convencional de la diversitat funcional. De la mateixa manera també crec que s’hauria de fer feina als mitjans de comunicació amb la finalitat que la informació i el tractament de la temàtica posi el focus d’atenció molt més en les fortaleses i en allò que cadascú pot aportar a la societat en comptes de centrar-se exclusivament en les febleses i les debilitats.
–Per què defensa la creació de models de suport orientats a les famílies?
–Perquè la psicologia sempre s’ha centrat en l’afectat i la família queda oblidada. Cal incidir en aquest aspecte perquè es tracta de les persones que han de preservar el benestar i el desenvolupament dels afectats per la diversitat funcional des de ben petits.
