No fa ni un parell d’anys que l’un i l’altre ocupen els càrrecs de directors generals de Secnoa i Emap, les societats gestores d’Ordino-Arcalís i Pal-Arinsal, respectivament. Xabier Ajona i Josep Marticella opinen que el secret està en el producte, en oferir el màxim d’experiències a la clientela, i seguir apostant pel valor afegit. A més, defensen que Andorra no té res a envejar, ans al contrari: és un exemple a seguir. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–El canvi climàtic es nota? A Arcalís és on, habitualment, hi ha més neu.
–Xabier Ajona: Sí, però no es diu que quan ve un hivern amb molta neu, perquè el canvi climàtic també són els fenòmens extrems, també hem de tancar. L’any passat, a Arcalís, vam haver de tancar vuit dies, tres per vent i cinc per risc d’allaus. A tots ens afecta. El tema és si la tecnologia avança prou ràpid per compensar aquesta afectació, amb sistemes antiallaus, remuntadors més resistents al vent, galeries a la carretera…
És més un tema de tecnologia i de capacitat d’adaptació de les estacions als canvis que es van generant. Però, bé, recordo que la temporada 1991-92, a Candanchú quasi no hi va haver neu, i des d’aleshores fins ara no havíem viscut una temporada tan dolenta com aquesta, i la tecnologia ha avançat a passos gegantins. Si mirem el que eren els canons de neu en aquella època amb els sistemes actuals, constatem que la tecnologia ha avançat més ràpid que el canvi climàtic. Estem en una indústria que es va adaptant. I també hi ha els productes d’estiu, per compensar la manca de neu i, en aquest cas, Pal és el paradigma.
–Josep Marticella: El que he après és que no hi ha una temporada que s’assembli a una altra. No hi ha una temporada estàndard, el clima està evolucionant, però tampoc tenim cap fiabilitat d’un pronòstic meteorològic que vagi més enllà de les 48 hores, i aquest any n’hem tingut la prova. Ens hem d’adaptar, com deia el Xabier, el màxim possible: ginys mecànics que s’exposin a situacions de vent, situar la producció de neu artificial en els punts estratègics… Hem d’estar preparats perquè, avui en dia, tenim menys precipitacions constants però la tendència és que quan cauen són molt importants. T’has d’adaptar, però al final la temporada et ve com et ve i l’has de gestionar el millor possible. L’any passat no vam tancar cap dia a Pal. I, a més, nosaltres treballem tot l’any. L’estiu passat va ser fantàstic, amb poques precipitacions i temperatures molt suaus.
–Descartada l’organització d’uns Jocs Olímpics, les estacions andorranes han optat per esdeveniments d’alt nivell. En què s’ha especialitzat Vallnord? Creuen que la ciutadania és conscient de tot el que passa a les pistes?
–X. A.: Aquí tenim una prova més de la complementarietat entre les estacions Vallnord-Ordino Arcalís i Vallnord-Pal Arinsal. Tenim uns mundials de mountain bike que cada any s’organitzen al bike park de la Massana, i a l’hivern tenim una copa del món d’esquí de muntanya que es reparteix entre les dues valls, la Font Blanca, i una copa del món de free ride (esquí i surf de neu) a Arcalís que ens posa al mapa mundial. Fa poc ho parlàvem: crec que la gent d’Andorra no n’és del tot conscient, almenys en tota la seva dimensió. En el cas del Free Ride World Tour, ens ha ajudat a què una estació d’una dimensió mitjana sigui coneguda a tot el món, i ara acaba de venir un grup de finlandesos a esquiar durant una setmana. Quan veus la tipologia de gent que és, que és un esquiador amb esquís de free ride i tot l’equipament, sap perfectament on està venint.
Això per a Andorra, com a destí de neu, ve a reforçar l’estratègia de ser un país que rep una Copa del Món de free ride, una Copa del Món d’esquí alpí… I no només som un país de neu, som un país de muntanya, i per això també tenim uns mundials de mountain bike i una Ultra Trail internacional. El secret és que estem donant una imatge de país de muntanya, tan interessant com qualsevol altre del món, i l’estratègia s’està reforçant. Com ho veus, Josep?
–J. M.: Sí, sí, els esdeveniments ens situen al mapa mundial, i hem demostrat per activa i per passiva, tant nosaltres com Grandvalira, que estem a l’alçada en capacitat organitzativa. Però te n’has deixat un: l’arribada del Tour de França! Tenim l’estructura i els coneixements suficients per tirar endavant tot aquest tipus de proves, i forma part de la política de desestacionalització que tant defensa el ministre. No fa molt hem rebut el premi al millor descens dels mundials de BTT del 2015, i això et fa tenir ganes de continuar en aquesta línia, i demostra que som capaços d’organitzar esdeveniments de primer nivell. Esperem seguir així perquè, finalment, de tot això hi ha un retorn.
–De les estacions que han vist pel món, Andorra no té res a envejar, no? En quina es pot emmirallar?
–X. A.: En cap i en totes. Cada muntanya és tan diferent que marca el caràcter de l’estació d’esquí. Sempre veus coses aplicables i interessants, fins i tot a les estacions més petites! Per exemple, a Amèrica del Nord sempre m’ha cridat l’atenció el concepte que tenen de servei i d’atenció al client, de millorar la seva experiència. I moltes vegades no es tracta d’inversió, sinó d’actitud del personal. La direcció també ha de saber transmetre aquesta necessitat als nostres equips. Als Alps? He al·lucinat amb el nivell d’instal·lacions. També t’ha passat a tu, oi, Josep? A Àustria trobes algunes instal·lacions espectaculars. També hem de valorar si per a nosaltres és necessari o no.
–J. M.: També és un tema d’autoestima, de vegades aquí ens en falten tres camions! Realment el que tenim és únic, particular i excepcional. Un peu de pistes, amb una àrea comercial com la que tenim, amb una seguretat brutal, amb complements d’oci com Caldea, una hoteleria d’alt nivell, una ubicació geogràfica entre dos grans països, amb una mescla de cultures i una identitat pròpia… De la mateixa manera que nosaltres anem a mirar estacions, també vénen a mirar les nostres i provoquem una certa enveja. Estem molt bé i hem de potenciar el que tenim, que és únic i especial, i que hem de seguir cuidant i millorant. Ens hem de creure el nostre producte, que és molt bo.
–A Andorra hem arribat al límit del creixement? No de serveis, sinó físic, de pistes.
–J. M.: No és un problema de mida, sinó del que ofereixes. Has de créixer en serveis, en capacitat de generar noves sensacions dins de la muntanya. És més la suma de les experiències que has tingut durant la teva jornada d’esquí que no el nombre de quilòmetres que has realitzat en diferents pistes. És veritat que si tens un sector molt petit estàs limitat, però si tens un espai suficient és més important tot el que ofereixes que no l’extensió.
–X. A.: Reforçant el que diu el Josep, crec que durant les dues últimes dècades, l’estratègia general del sector de l’esquí s’ha centrat molt en la dimensió: més pistes, més remuntadors… I això s’ha demostrat que no és garantia d’èxit. Al Pirineu tenim exemples d’estacions que han crescut molt i que avui tenen veritables dificultats per tirar endavant i, en canvi, n’hi ha d’altres que han sabut treballar millor el seu producte i amb una dimensió mitjana, i són estacions rentables.
Com dèiem al principi, fórmules màgiques no n’hi ha, però totes les estacions tenen els seus punts forts, el que han de fer és dissenyar una estratègia idònia per fer-los arribar als mercats que els són interessants. Per a mi no es tracta tant de si s’ha arribat al límit o no, sinó de si hi ha necessitat. Crec que ara per ara no n’hi ha i les estacions ens estem centrant en millorar les experiències de la nostra clientela, que és on hi ha un marge de creixement molt gran.
–Quan va ser el seu bateig a la neu?
–X. A.: Bé, a mi sempre m’havia agradat la muntanya, però no esquiava. D’adolescent, un oncle em va convidar a esquiar i m’hi vaig enganxar. Era una època en què l’esquiador es generava espontàniament, econòmicament era viable, l’oferta d’oci era més limitada… De fet, va ser un accident familiar. Després ja vaig pensar a estudiar en alguna cosa per dedicar-me a la neu.
–J. M.: Bé, jo vaig aprendre a esquiar de nen, de manera natural, ni ho recordo. Sempre m’ha agradat molt la muntanya, no puc estar en espais tancats. Quan vaig anar a la universitat tenia clar que volia tornar al país amb alguna coneixement que em servís i vaig estudiar econòmiques. M’agrada molt treballar amb números, però la meva afició és l’esport, la muntanya i l’aire lliure. Aprenent a fer un DAFO [detecció de debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats] em vaig fixar en les estacions d’esquí, i sempre han estat el meu objectiu. Finalment, l’any passat els cònsols de la Massana em van proposar d’assumir la direcció d’Emap. N’estic molt content. Arribar-hi ha estat difícil però més ho és mantenir-s’hi! Hi ha el mite que treballes molt a l’hivern i a l’estiu et rasques la panxa, no és cert.
–X. A.: [riu] Ja ho has provat, eh?
–J. M.: I també hi ha el mite que les temporades són molt dures, però tampoc és veritat: són duríssimes! La responsabilitat que tens derivada de la seguretat de les persones, tant de la clientela com de l’equip que treballa a l’estació, és 24 hores sobre 24 hores. Quan acabes la temporada estàs esgotat. I quan estàs a l’hivern has de pensar en l’estiu, i quan estàs a l’estiu has de pensar en l’hivern… A més del dia a dia de l’estació, has de trobar temps per definir estratègies, per treballar els comptes financers, per gestionar el personal humà…
–X. A.: El meu procés ha estat diferent. Des del principi vaig tenir clar que volia fer turisme perquè volia dedicar-me al turisme de neu. Em vaig especialitzar als Alps i l’any 1999 vaig venir a treballar a Soldeu-el Tarter. Andorra m’ho ha donat tot. També he passat un temps a l’Argentina i molts treballadors d’allà venien aquí les temporades d’hivern. Quan vaig voler tornar a Europa em va sortir l’oportunitat de venir a Arcalís. I coincideixo amb el Josep: la gent et pregunta què fas a l’estiu, i és quan prepares la pròxima temporada d’hivern. I és cert: les temporades no són dures, són duríssimes.
–I a l’octubre, anar mirant el cel, no?
–J. M.: Bé, a l’octubre-novembre tothom et pregunta quan nevarà. Nosaltres sabem el mateix que tothom!
–X.A.: Tots els negocis tenen la seva incertesa, però, en el cas de la neu hi has d’afegir el factor climatològic, que no es pot preveure i en depens completament.
–Quin ha estat el pitjor moment que han viscut des que dirigeixen les estacions?
–J. M.: El pitjor que he viscut han estat dos accidents mortals… Dos drames que hem hagut de gestionar el millor possible. Ets responsable de totes les persones que hi ha a l’estació, i t’afecta moltíssim. Cada any passa en algun sector, i l’any passat ens va tocar a nosaltres. Insisteixo: la seguretat de les persones és prioritària. Hem implementat l’ús del casc a tots els nostres col·laboradors, que no m’ha ajudat a pujar la meva popularitat, però he estat intransigent. I a nivell tècnic, quan se’ns va espatllar el cable del telecabina, just l’any dels mundials de BTT!
–X. A.: Bé, jo fins ara he tingut la sort de no patir cap accident mortal. El pitjor va ser quan l’any passat una tempesta ens va obligar a tancar la carretera i vam perdre cinc dies d’esquí. Al mes de febrer anàvem un 25% per sobre de facturació de l’any anterior, i ho vam perdre tot.
–J. M.: [riu] Ja ho vaig recuperar jo!
–X. A.: [riu] Ho veus com ens complementem!
