Isaac Benchluch és educador i el director tècnic de l’associació Special Olympics Andorra. El moviment Special Olympics va néixer a finals dels anys 60 als Estats Units i es va anar estenent. A Andorra es va implantar a finals dels anys 90. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Què és Special Olympics Andorra?
–És una multifederació per a gent amb discapacitat intel·lectual. Als membres se’ls ofereix l’opció de practicar esport com a mitjà d’higiene de vida i de socialització, és a dir, que a part de l’esport hi ha un enfocament molt social.
–Quins esports es practiquen?
–Bàsquet, futbol, natació, esquí, judo, petanca, bàdminton i atletisme.
–Quants esportistes hi ha?
–Una cinquantena, però a la 37a Fira d’Andorra la Vella n’hem captat algun més. La veritat és que hi ha molt desconeixement sobre Special Olympics i és la primera vegada que hem fet un estand a la Fira, amb la voluntat de captar nous socis, però també hem donat respostes a moltes famílies.
–Quan s’entrena?
–A Special Olympics fem entrenaments diaris, de dilluns a divendres, a partir de les cinc de la tarda perquè molts dels atletes treballen fins a aquesta hora (Agentas, Xeridell o formen part del programa Progrés). L’activitat diària dura més o menys una hora i alguns caps de setmana participem en competicions nacionals (Espanya) i internacionals.
–I on entrenen els esportistes?
–Depèn. A l’Escola Meritxell tenim la piscina, i també anem al pavelló Joan Alay, al de Govern, les escoles andorranes de segona ensenyança i batxillerat, i l’esquí a Grandvalira.
–Qui imparteix cada esport?
–A totes les activitats tenim un entrenador i un col·laborador i una dotzena d’atletes. Els entrenadors de cada disciplina són: Rubén Amat i Alícia Rúa, en natació; Leo Martínez, a petanca, que es fa a l’Escola Meritxell i se n’encarrega ella sola perquè és un esport fàcil; Montse Sánchez i Ivan Gelabert, en futbol; Joaquim Pujol i Ivan Gelabert, en bàsquet; Toni Besolí i Alícia Rúa, en judo; Xavier Gómez i la col·laboració d’un pare voluntari, en Mingo Calvet, en bàdminton, i Leo Martínez i Ivan Gelabert, que s’ocupen de l’atletisme. En esquí, que es fa deu dies l’any, tenim Cristina Gavaldà i Santi Castellón.
–Els entrenadors són voluntaris?
–No, estan en nòmina, però hi ha un grau d’implicació molt alt. Els entrenadors no poden fallar mai, perquè hi ha atletes que són autònoms però n’hi ha d’altres que no ho són en absolut i requereixen que algú els traslladi i els retorni a casa.
–Special Olympics depèn de l’Escola Meritxell?
–No, no. L’Escola Meritxell col·labora molt amb nosaltres, i molts dels atletes són del centre, però Special Olympics és una entitat completament independent, no té res a veure. Compartim usuaris i, de vegades, instal·lacions, però el funcionament és un altre i no depenem de ningú, bé, de nosaltres mateixos (les quotes dels atletes són mínimes) i de la subvenció que ens dóna el Govern de poc més de 50.000 euros –i que cada any es redueix–, però no ens queixarem, i Crèdit Andorrà és el nostre patrocinador oficial.
–Cada atleta tria el seu esport?
–Si segueixes el recorregut d’un atleta, durant la seva vida, perquè n’hi ha fa 20 anys que hi són, veuràs que canvien d’esport. Es va seguint la línia de vida, perquè alguns van començar a atletisme però per edat ara practiquen petanca. Però ells sempre escullen l’esport que volen fer. L’edat mínima per entrar a Special Olympics és 8 anys, però no hi ha edat màxima.
–Ens deia que participen en competicions espanyoles i internacionals.
–Hi ha lligues però no podem participar-hi perquè es competeix entre setmana, nosaltres participem els caps de setmana en Campionats Special Olympics Catalunya i territorials. Amb el nostre pressupost, per cada esport, podem participar en un parell de competicions, per exemple, l’any que ve participarem als campionats d’Àustria d’esquí.
–I aquí al país, què fan?
–Al març organitzem una competició oficial d’esquí, a Grandvalira, en què convidem a Espanya, França i Mònaco. Abans també fèiem futbol però s’ha retallat, i fem algunes coses més petites. De gran esdeveniment només tenim l’esquí.
–I els atletes fan més d’un esport?
–Sí, l’excepció és l’atleta que només fa un esport. N’hi ha que cada dia en practiquen un de diferent. La majoria són multidisciplinars, i bons. I també hi ha els atletes que no competeixen, perquè també hi ha un vessant només d’entrenar. Hi ha esportistes que porten molt malament la pressió i no volen competir. De fet, competir requereix un domini de la teva conducta, de socialització, que molts atletes no tenen. Venir a entrenar sí, però sortir de casa, dormir fora, competir… A molts no els agrada. Però els que vulguin competir han d’entrenar.
–Hi ha tants homes com dones?
–És un dels nostres problemes: tenim pocs atletes, uns 50 són molt pocs; sempre són els mateixos, costa molt renovar-los i molts s’estan fent grans, alguns porten 20 anys i han perdut aptituds físiques, i hi ha molts homes i poquíssimes dones. Normalment en cada equip hi ha només una dona.
–Per què falten atletes?
–Conec discapacitats que no participen perquè penso que som els grans desconeguts. Hi ha atletes que no vénen, que no ens coneixen.
–Com beneficia els atletes?
–A més dels beneficis de l’esport els aporta una rutina i disciplina diària: saben que han de venir a entrenar, que no poden arribar tard, que han de compartir, vestir-se d’esport, dutxar-se, si s’enfaden estan castigats sense entrenar i/o competir… Els aporta moltíssim de socialització, de relació amb els altres, de disciplina interior, de superació, d’autoestima. També les sortides, el fet de compartir, de conviure amb un company, saludar l’àrbitre… Viure i conviure.
