Compagina la seva professió d’actriu amb el seu projecte personal, L’Animal Escola de Teatre, on és professora i directora. Actualment, és la directora artística de la Jove Companyia Nacional d’Andorra, juntament amb el Juanma Casero, ambdós impulsors del projecte, emparat per l’Escena Nacional d’Andorra.
–És actriu i codirectora de la JOCAND. Com combina les dues coses? Té temps per a vostè?
–Els dos camins que ara té la meva vida, són l’escola de teatre l’Animal i la direcció artística de la JOCAND. A nivell d’actriu van sortint coses, no només a dalt de l’escenari, també combino amb alguna direcció o amb falques de ràdio. El món artístic té això, dins del món et pots manifestar de diferents formes. La meva activitat ara mateix està centrada amb l’escola i la direcció artística de la Jove Companyia Nacional d’Andorra.
És complicat perquè sempre anem a deshores i treballem quasi tots els caps de setmana i moltes tardes, quan la gent surt de la feina nosaltres normalment anem a treballar i sí que és veritat que els nostres horaris són molt difícils de conciliar a nivell social i familiar. Tinc la sort que treballem colze a colze amb la meva parella, i que el fet que estem els dos amb el mateix àmbit, pel bo i pel dolent, però la conciliació hi és. És un ofici difícil de gestionar dins del que entenem com una vida més normalitzada.
–De petita era molt tímida i els seus pares la van apuntar per fer teatre. Va funcionar en la seva manera de ser?
– És cert, de petita era una nena molt introvertida, molt tímida i amb un món imaginari molt gran, necessitava poques coses per entretenir-me i va coincidir amb el divorci dels meus pares que van pensar quines activitats extraescolars podrien ajudar-me, no només a nivell de desenvolupament lectiu sinó també a nivell artístic i personal, i en aquest aspecte no perquè jo demostres grans activitats artístiques sinó més aviat perquè jo desenvolupes aquest món afectiu o de desenvolupament social que van pensar que podia ser una bona activitat per a mi, i va fer que m’endinses en el món del teatre i enamorar-me’n profundament, fins al punt que ha acabat sent el meu ofici, cosa impensable en aquell moment. La meva manera d’arribar al teatre no va ser una inquietud artística sinó una inquietud personal.
– Com van ser els inicis de la seva carrera?
– Jo vaig començar a l’aula del teatre del Comú d’Andorra la Vella i en aquell moment l’activitat extraescolar com a teatre no era freqüent, jo vaig ser la primera nena de la meva classe que feia teatre. Normalment estem acostumats al fet que els nens facin esport, o música, una disciplina artística com la dansa fins i tot, però les activitats artístiques no les contemplem com una activitat vital o de necessitat i en aquest aspecte al principi de fer teatre, nenes de la meva edat no hi havia, jo era la més petita del grup i de seguida vam connectar molt amb el Pere Tomás que era el professor que hi havia en aquell moment i em va donar sempre molta confiança, i em va fer l’estada molt fàcil dins d’aquest grup.
–A quina edat va saber què volia ser actriu?
– La decisió la vaig prendre més endavant, de fet fins als 16 anys que no vaig sortir de l’ESO no tenia clar quina seria la meva vessant. Tirava més cap a la vessant científica que cap a les literatures o l’artístic. En aquell moment tampoc tenia la possibilitat de fer el batxillerat artístic, com ara ofereix l’escola andorrana i llavors els joves que estaven pensant a estudiar una carrera artística havien de baixar a la seu d’Urgell, i tot i així era una carrera que estava més destinada a les arts plàstiques. El teatre no el tenim integrat a la nostra societat, com a possibilitat de dedicar-te professionalment. Jo penso que hi ha un tema, en primer lloc, de prejudicis cap a l’ofici en el sentit que sembla que és un ofici molt difícil, com si els altres fossin fàcils. Al final l’esforç l’has de fer tu com a persona i tenir constància per aconseguir dedicar-t’hi professionalment.
No s’entén que en el món del teatre es pot viure d’això i és una possibilitat. No s’anima als joves a fer teatre perquè hi ha un factor de risc que sembla més elevat que amb una altra carrera, és més imprevisible, no hi ha tanta estabilitat, que és cert. És un ofici complicat de gestionar però tan lícit com els altres. I falta molta pedagogia amb els pares, i des de les escoles han d’entendre que és una possibilitat pels joves i explical-s’hi. I dins del món del teatre, no només d’actors, sinó l’especialitat d’escenografia, d’il·luminació, de tècniques d’espectacle, de dramatúrgia, de figurinista, hi ha molts oficis teatrals que els joves no se’ls plantegen perquè no saben que existeixen, ningú els hi explica. Aquesta és una mica la missió que tenim també des de la Jove Companyia, explicar el teatre i que requereixen una formació com a qualsevol altra carrera.
–On es va formar i amb qui?
–L’aula de teatre és on jo vaig començar quan era petita, a nivell públic i extraescolar i el Pere Tomás és el que va iniciar l’aula de teatre i després vaig estar un parell d’anys al Col·legi de Teatre i després vaig entrar a l’Institut del Teatre a Barcelona, són quatre anys i ja de més gran vaig fer un grau en teatre i educació, ja enfocat en l’escola i en la pedagogia teatral.
–Què li agrada del teatre ? Que la va captivar d’aquest món?
– La màgia de l’efímer, el teatre és de les arts que tal com es creen es desfan. En aquell moment precís que estàs actuant i el públic t’observa, és d’aquesta comunió que en neix l’obra que faràs aquell dia. Cada dia està viu, poden passar coses, hi ha la màgia de l’imprevist que està molt present. I després em dona l’oportunitat de viure moltes vides i posar-me en la pell de molts personatges, cosa que en la meva vida normal i rutinària no puc fer, i estem avesats a viure una vida. Però el món del teatre em permet entendre altres mirades, també de profunditzar sobre llenguatges expressius i com jo dono a entendre una història, m’agrada molt jugar també, el teatre és un joc, i el fet d’explorar sobre un tema, jugar-hi, d’alguna manera de veure la vida amb els ulls d’una nena, és el que fem els actors i això penso que és una de les coses que més em mou. I a part, que no deixa de ser un coneixement constant sobre tu mateix perquè la meva eina de treball, és el meu cos, la meva veu i la meva imaginació, i el fet de donar forma a una història a través d’aquestes eines que tinc jo fa que jo també em pugui conèixer a mi mateixa. I sobre els conflictes en general, és una eina molt potent de reflex, d’emmirallar-nos i ser conscients, però no només d’emmirallar-nos perquè el que fa és que siguem persones més crítiques, ens desperta la mirada crítica i fa que ens posicionem i l’acció és transformació, en el moment que tu com a públic veus una obra de teatre després et fa reflexionar, i et fa prendre partit, no és un acte passiu, és un acte actiu.
–A quines obres teatrals ha participat i amb quina s’ha sentit més còmoda?
– L’última obra que hem estat movent és Quatre dones i el sol que és una producció de l’escena nacional d’Andorra i vam tenir la sort de poder fer temporada a Barcelona, va ser molt xulo perquè és una producció gairebé 100% andorrana: amb director andorrà Roger Casamajor, actrius andorranes que a més es va assajar aquí i es va ensenyar i després s’ha pogut exportar fora de la nostra frontera i això és el que hem d’aconseguir que tingui un impacte gran al país, que penso que encara no ho hem aconseguit amb Quatre dones i el sol perquè només vam fer dues funcions. Per mi l’important és que la cultura que fem aquí tingui incidència a casa i que els espectadors puguin veure-ho i gaudir-ho aquí i si podem sortir i ensenyar-ho al món, però per mi no ha de ser un objectiu.
Quatre dones i el sol va ser un treball preciós, primer perquè vaig tenir el plaer de compartir escenari amb tres actrius, que a més de ser companyes d’aquí casa, d’Andorra, talentoses i generoses en escena amb un director que no només exercia com a director sinó que a més ens ajudava molt a nivell actoral perquè ell és actor abans que director i això fa que et doni moltes eines per poder construir el personatge, per entendre la història i va ser un treball molt bonic i és una de les feines que tinc més recent, però que també la recordo amb molt amor.
De l’escena nacional d’Andorra he participat en moltíssimes obres: des de funcions infantils que també les he gaudit molt. Actualment, també tenim l’obra fred que és de la pel·lícula que s’ha estrenat ara, el fred que crema, doncs aquesta pel·lícula sorgeix de l’obra de teatre que està escrita per l’Agustí Franch i és el mateix guionista que ha fet el film. Al fred faig el paper de la Sara, la protagonista i aquesta obra avui en dia encara l’estem fent per a escolars, la fem per a instituts. Fa 7 o 8 anys que la vam estrenar i és una obra que gaudeixo molt perquè és una història del país, feta amb actors del país i que a més la dirigim a un públic escolar que els atrapa molt. És super interessant perquè els estàs explicant això, un fet d’aquí a Andorra, que està vigent després de tants anys.
Vaig gaudir molt a Mèxic també, era una producció de l’escena nacional d’Andorra i que compartia escenari amb dos grans del teatre català com són Mingo Ràfols o la Roser Batalla i que per mi va ser una experiència brutal, a més era una coproducció i després vam fer temporada per Barcelona. Quan estàs en una producció teatral és molt exigent i són projectes molt intensos amb poques hores i molta intensitat de treball, físicament requereix moltíssim, a nivell de memòria també. No et pots relaxar, has d’estar sempre formant-te i reciclant-te d’alguna manera.
–Ha fet d’actriu en alguna pel·lícula?
– Justament amb la pel·lícula del Fred que crema tinc un paper molt petit com a actriu secundària. També vaig participar amb la producció que es va fer de Fèlix a Movistar + que es va rodar aquí a Andorra també, és una producció maca, ja que tota la figuració i tots els paisatges són andorrans i això són apostes molt interessants i molt importants pel país, perquè el país es converteix en un estudi cinematogràfic.
–Quins són els teus referents com a actriu?
– Una de les interpretacions que més em va marcar de petita va ser una de l’Anna Lizaran, és una actriu que va morir el 2013 i era una de les grans del teatre català i la vaig veure en una funció del Tot esperant Godot i em vaig quedar hipnotitzada, feia un personatge masculí i era una dona amb una potència escènica que es menjava l’escenari i a mi em tenia molt captivada.
Avui en dia tinc moltes referents del teatre des de la Clara Segura fins a la Nora Navas que també m’encanta. I cinematogràficament també tinc però m’agrada molt posar nom a les que són del món del teatre perquè en el món audiovisual tots en tenim, però teatrals no tants i hi ha moltes dones que són representants femenines boníssimes.
–Amb quin director li agradaria treballar?
– Pablo Messíez, soc molt fan del que fa i com ho fa. I també, posats a somiar… amb l’Andrés Lima, Miguel de Arco, Julio Manrique, Oriol Broggi o Carol López. I m’encantaria tornar a treballar amb la Carme Portaceli i amb l’Ester Nadal, dones artistes a les quals admiro i amb les que ja he tingut el plaer de coincidir en muntatges anteriors. I amb qui m’hagués encantat coincidir, però ja no serà… és amb Peter Brook.
Referent a les pel·lis on he treballat, en l’àmbit de l’audiovisual també vaig participar en la sèrie SuperVentura i en una de les feines que em sembla de les més divertides que he fet: que és posar totes les veus a la sèrie d’animació infantil produïda per RTVA ‘Les coses de la Martina’.
– Què li aconsella als joves que es volen dedicar al món de l’actuació?
– El primer que els hi diria és que comencin a formar-se. Quan tu vols entrar en una escola per cursar estudis superiors d’art dramàtic, has de fer unes proves d’accés i això vol dir que has de portar un bagatge, no pots començar de zero, hauràs de superar unes proves on ja hauràs hagut de tenir contacte amb el món teatral. Que vagin a veure molt teatre, és molt important, els joves tenen molts referents audiovisuals i no entenen el teatre com a oci, anar al cine s’ho poden plantejar però anar al teatre no forma part del seu pensament, i és important perquè de sobte se t’obre un món al davant de possibilitats, de maneres d’entendre el món totalment diverses i de maneres d’expressar-se. Sobretot molta perseverança, molta constància i que és un ofici que per mi el talent és un percentatge molt petit i té molt més a veure l’esforç que el talent.
– Quin objectiu vol aconseguir amb el càrrec de directora de la JOCAND?
– Per nosaltres els temes dels referents teatrals són importants, per mi és important que els joves puguin connectar amb les històries i amb el món del teatre a través d’un llenguatge que ells entenguin i se sentin propers. Moltes vegades amb la meva generació anàvem a veure obres de teatre que no ens interessaven i que estaven explicades des del món adult i amb uns llenguatges que encara ens distanciaven més. També un dels objectius és facilitar com arribem a aquests públics més joves, com apropem el teatre des d’una manera més accessible des dels horaris fins a un preu més econòmic i sobretot amb les històries que expliquem i com ho fem. A més, un altre dels objectius seria justament que el fet de veure joves a l’escenari representant una història fa que d’alguna manera tu puguis projectar amb allò i pensis jo també ho vull fer. O pensis que macos aquests decorats, d’alguna manera visibilitzar els oficis teatrals. I també donar les primeres oportunitats a aquests joves que s’hi volen dedicar. Nosaltres amb la JOCAND tenim equip artístic, la gent que idea l’escenografia, el vestuari, ajudant de direcció, intentem tenir totes les peces del puzzle i que ells siguin part activa d’aquesta creació i d’aquest muntatge. El nostre principal objectiu és apropar el teatre als joves.
