- Foto: TONY LARA
–L’escriptor neix o es fa?
Una mica de cada. Tothom té unes aptituds personals innates, però és evident que el context, l’educació, les circumstàncies i un llarg etcètera fomenta desenvolupar-les o no. I com més les treballes, més creixen.
–Com s’inspira?
D’entrada, em sembla que la inspiració està sobrevalorada. Dit això, qualsevol anècdota o detall aparentment irrellevant pot ser el punt de partida per escriure. En general, el punt per arrencar són preguntes de l’estil «què passaria si…», o bé fixar-me en coses que no entenc, i és que molt sovint, hi ha moltes coses que fem de forma quotidiana que si t’atures a pensar-hi, són absurdes, són incomprensibles, i malgrat tot les seguim fent sense adonar-nos-en. Per això dic que parteixo de la realitat quotidiana, encara que després m’agrada enfocar-la d’una manera diferent, deformar la perspectiva amb què mirem el dia a dia, amb elements fantàstics o amb un distanciament irònic. D’alguna manera, el que m’agrada és provocar una dissonància, una distorsió que empenyi el lector a qüestionar-se la seva manera de mirar el món.
–Creu que a Andorra es valora la feina dels escriptors?
Jo no em puc queixar: tinc la sort de poder comptar amb un bon nombre de lectors que em segueixen i els mitjans de comunicació em fan cas i sempre em tracteu molt bé. Ara bé, no sé si això respon a si les institucions públiques o privades consideren gaire la feina dels escriptors. És evident que estem a la cua de moltes altres disciplines creatives i molt lluny de la consideració que reben d’altres àmbits com l’esportiu, on el patrocini de qualsevol activitat és força habitual i no així en el terreny de les lletres. Com a formes de suport a la creació literària, hi ha hagut iniciatives (com les accions a la Setmana del llibre en català) que estan en una línia interessant, però per altra banda se segueixen models molt sovint caducats i és un error pensar que aquesta ajuda és suficient; alguns esdeveniments estan quedant tan desfasats i anacrònics que ja no serveixen per a res però ningú no els qüestiona. Falten polítiques i iniciatives imaginatives, modernes que valorin el paper dels escriptors, com es fa a d’altres països com França. I després cal no oblidar que molt sovint aquí a Andorra s’acaba fent més cas a escriptors llunyans que als locals, que trepitgem la realitat que ens toca de prop, que podem donar-li sentit, depurar-la, explicar-la en els nostres llibres. Em sembla que falta molta feina a fer.
–La teva millor obra?
Agafo la idea de Cortázar que deia que cada llibre més que fas, és un llibre menys per arribar a aquella obra mestra que intueixes vagament dins del teu cap, el llibre perfecte al qual et vas apropant però que al final no pots escriure perquè et mors abans.
–Un llibre
És injust haver d’escollir només un llibre, però si només puc escollir-ne un, em quedo amb Cien años de soledad. No només perquè és una novel·la impressionant, sinó també per les circumstàncies especials en què vaig fer la primera lectura d’aquest llibre.
–Una pel·lícula
–Si només n’he de dir una, escullo Underground, d’Emir Kusturica, perquè afronta una realitat duríssima com la violència al cor d’Europa, als Balcans, i ho fa amb un punt de vista apassionat, honest i vitalista, amb elements fantàstics i amb molt d’humor (ingredients que intento posar sempre a tot el que escric). Sembla que parli de la guerra, de l’horror i de la mort, però en el fons és un missatge vitalista: parla de les ganes de viure, de la lluita de la supervivència, i de la capacitat de l’ésser humà per perdonar i estimar.
–Quan va decidir dedicar-se a escriure?
–Escriure no és una dedicació: és una necessitat, gairebé et diria que vital. És la meva manera d’entendre el món, d’endreçar-lo, de fer-me’l meu i així no sentir-m’hi com un extraterrestre. Hi ha gent que per entendre el món i dominar-lo estudien enginyeries, d’altres estudien lleis o ciències. Jo escric. La meva aproximació a la realitat és a través del filtre de les paraules. No sé si et responc la pregunta però com a mínim sé una cosa: perquè el que escrigui valgui mínimament la pena, perquè em surti de la millor manera possible (com a mínim per a mi), necessito deixar-m’hi la pell. Escriure deixant-s’hi la pell, donant-ho tot. A mi em funciona així. Amb màxima intensitat. Si no, no em surt bé.
–El moment més emocionant de la seva carrera?
– No sé si dir emocionant és l’expressió adequada, però per a mi el moment més intens és el de la creació. Quan estic durant dies, setmanes o mesos endinsat en un relat o un llibre: hi ha una part del procés que és gairebé obsessiva, que m’absorbeix tant que no veig passar les hores i després tornar a la vida real, a les circumstàncies rutinàries em costa molt. És una sensació que enganxa, viure en un univers de paraules, d’arguments i tractar més amb els personatges que amb les persones. És el moment d’una certa obsessió, d’una concentració total que d’alguna manera t’allunya de tot i de tothom però en què les hores de feina són extraordinàriament productives. És el millor moment. Després, quan treus un llibre o reps comentaris elogiosos, o si tens la sort de guanyar algun premi, això et fa feliç, és clar, però no té la intensitat de la creació.
–Quin consell donaria a un jove escriptor?
Que escrigui, molt, sempre, malgrat totes les circumstàncies. Que escrigui de cor, sense por de deixar-s’hi la pell. I que escrigui el que vulgui, sense pensar en el món editorial, ni els gustos del públic. La literatura és risc, és llibertat, la creació és –i ha de ser– un acte d’un cert inconformisme, d’un punt de rebel·lia. Però que no oblidi mai el lector, que és qui donarà un sentit a la teva obra i se la farà seva. I que es deixi ajudar o assessorar, que sigui flexible amb els consells que li puguin donar. I que no es cregui res del que li estic dient jo, perquè ell o ella ha de trobar el seu camí i jo no sóc ningú per dir-li res. A més jo encara em considero un jove escriptor.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
