- Gisbert, en el concert inaugural de la gira, el 23 de març a l’Hospitalet Foto: CARLOS MONTAÑES
Veu de Manel. La banda barcelonina protagonitza aquesta nit a Escaldes el concert estrella de la Capital de la Cultura Catalana. Ple a la vista.
–¿Què se’n sap, de la Vanessa?
–No en tenim notícia. Però jo tampoc no n’esperaria, perquè només existeix a la cançó.
–I el soldadet, ¿li fa un fil a la Margarida, o ens el maten a la guerra?
–Tampoc no ho tenim clar. El deixem al mig de la platja i ves a saber. Però li desitjo el millor, això sí.
–Confessi: la cançó beu directament de Salvar al soldado Ryan, ¿oi?
–Per un barceloní de 30 anys, un desembarcament és una experiència més aviat remota. Així que has de tirar de referents audiovisuals: Salvar al soldado Ryan, sí, i La delgada línea roja, Hermanos de sangre…
–I de passada s’han afegit al Sau de No he nascut per militar a l’apartat de cançó pacifista a la catalana.
–La veritat, feia molt anys que no pensava en aquesta cançó.
–El seu passat com a periodista esportiu: ¿vocació frustrada, o pura supervivència?
–Dir-li’n passat és excessiu: va ser una substitució de tres mesos. I els esports… Recordo un partit de rugbi, no en tenia ni idea i, a l’hora d’escriure la crònica, l’entrenador m’havia d’anar explicant les regles.
–Els han posat l’etiqueta de «pop Guardiola». ¿Amb retintín?
–Aquest vincle estrany amb Guardiola ve d’una vegada que va assistir a un dels nostres concerts. Ni nosaltres ni segurament ell l’acabem d’entendre, la veritat.
–En temps d’indignats i atur galopant, Manel es dedica a la introspecció. ¿Al·lèrgia al compromís?
–Hi ha moltes classes de cançons, i enlloc no està escrit que totes hagin de ser de denúncia. Les nostres no ho són, això és obvi. Però això no vol dir que siguem apolítics ni que li tinguem tírria al compromís.
–¿Ha assistit al retorn triomfal de Sopa de Cabra?
–Ens ha coincidit amb la gira. Tampoc no sé si hi hauria anat.
–Les lletres, cada vegada més llargues. ¿Arribaran un dia al disc d’una sola cançó?
–No, sisplau. Les cançons eternes m’avorreixen de mala manera. A nosaltres ens surten llargues, sí, però sense voler: les comencem convençuts que en un minut i mig en farem prou, i després…
–La Jenifer dels Catarres, ¿hi tindria lloc, en una de les seves cançons?
–La veritat, no tinc clar si aquesta Jenifer és gaire real .
–¿Serrat o Llach?
–Hmmm… Serrat.
–Doncs triïn una cançó.
–La tieta. Deixa’m pensar-ne una de no tan òbvia… ¡20 de març!
–És el seu aniversari: ¡demani un desig, demani un desig!
–No acostumo a demanar desitjos, perquè tendeixo al pessimisme. Però si ho fes, no ho confessaria mai a un mitjà de comunicació.
–Per acabar: ¿la va deixar, el Toni?
–Secret professional.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
