Tenint present que dels gairebé 77.000 habitants que es van registrar al 2014 a Andorra, més de 41.500 eren immigrants, les associacions com l’Arevpa o l’ARPPA –integrants de la recent Lliga Americana del Principat d’Andorra (LLAPA)– lluiten pels drets i la integració d’aquest ciutadans forans que senten el Principat com casa seva.
–Perquè sorgeix la necessitat d’emprendre associacions com l’Arevpa i l’ARPPA?
–Lorenzo Castillo: Jo crec que hi ha un comú denominador de tots els llatinoamericans, o dels col·lectius que hi ha de diverses parts a Andorra, i és la idea d’associar-se o ajuntar-se. En el nostre cas, abans de fer l’associació, els peruans d’aquí s’ajuntaven en una festa, en un restaurant, en activitats a la muntanya… I totes aquestes trobades ens van portar un dia a plantejar-nos: Perquè no organitzar-nos? I així, un 17 d’abril de 201, vam decidir crear l’Associació de residents Peruans al Principat d’Andorra.
–Giselle Brizuela: En el nostre cas, jo vaig coincidir en una ocasió amb una noia veneçolana al Centre d’Aprenentatge i ens vam conèixer, vam començar a quedar i vam veure que molts col·lectius estrangers com els peruans o els equatorians tenien una associació. I tot i que nosaltres érem ‘quatre gats’, al final ens vam organitzar. A més, hem de tenir present que el veneçolà fins fa poc no tenia la cultura de sortir fora del país, nosaltres marxàvem de vacances i tornàvem a casa. Aquestes eren les nostres sortides.
La veritat és que ells (referint-se als peruans) ens porten un gran avantatge amb això de viure fora del país. I llavors vam creure convenient organitzar-nos i donar així cabuda a gent de Veneçuela que s’ha quedat amb una mica del seu cor a allà. Tot i que dels 11 que som ara a l’associació, la meitat som veneçolans natius, i l’altra meitat, enamorats dels veneçolans. També ens hem ajudat molt del suport de LLAPA, la Lliga Americana del Principat d’Andorra, perquè actualment, que nosaltres sapiguem, som 45 veneçolans a aquí, però de peruans són molts més!
–L. C.: (riu) Sí, nosaltres a l’associació som una trentena, però calculem –perquè actualment el Govern no dóna xifres oficials, per la protecció de dades– que som entre 280 i 300 peruans al Principat.
–G. B.: Són cinc vegades més que nosaltres! I com ells tenen més recorregut, ens han donat suport amb l’associació, doncs fa només tres anys que estem en peu. A més, cada cop que fem activitats, ja no comptem només amb els veneçolans, sinó que tenim presents els peruans, els equatorians i tothom qui vulgui venir. I l’última activitat que vam fer conjuntament, va ser tot un èxit. Ens apuntem a totes les activitats i intercanviem plats, cultura… Tot i això, a Veneçuela diem ‘Juntos pero no revueltos’.
–Recopilant les opinions dels usuaris de l’associació, creuen que és fàcil per a un immigrant integrar-se a Andorra?
–L. C.: Nosaltres, quan sortim d’un país i deixem enrera la frontera o la cultura arribem a un lloc que no és nostre, llavors, contrastem la diferència que hi ha entre aquest i el nostre país. I el món globalitzat actual ens permet compenetrar-nos, exportar i importar cultures, i això és bo. Però també hem observat que depenent de l’edat, és més o menys difícil integrar-se, els nens s’adapten més fàcilment, són més innocents i no tenen la objecció que podem tenir els grans . Tot i això, la cultura andorrana té una peculiaritat: és un país, però no deixa de ser un indret petit comparat amb les grans ciutats urbanes com Barcelona. I aquest fet permet també que la integració sigui més fàcil. Però costa adaptar-se a l’idioma, a la manera de viure i al ritme. És un país que ens ha obert les portes, ens sentim integrats i treballem tranquil·lament. Tot i això, nosaltres també intentem aportar el nostre granet cultural, tenint present que als nostres països d’origen, també hi ha andorrans treballant, a Perú jo conec més de deu andorrans que estan desenvolupant una feina a allà. I per tant, des de Perú, també hem d’obrir aquesta acceptació als nous andorrans que venen al país.
–G. B.: Això a Veneçuela no passa, la veritat és que no hi ha molts andorrans que vinguin… També he de dir que els peruans porten anys sortint arreu del món. Són uns conquistadors! (riu). I com he dit, els veneçolans no érem molt de sortir fora del nostre país, això ens dificultava una mica la integració. Però ara sí, per diferents situacions del país, estem començant a sortir. Ens costa una mica més adaptar-nos, pel fet de no sortir tant i sobretot també pel clima.
Nosaltres venim d’un clima tropical i som de calor. I de sobte arribem a aquí i ens envaeix el fred. Però és qüestió d’adaptar-se. Ara ja ens comencem a inflar per la calor quan anem a Veneçuela. Veritablement som afortunats de poder estar a aquí, perquè tenim un bagatge cultural més ric, hem vist món, hem provat coses noves i hem viscut aspectes bons i també dolents, però ens quedem amb totes les coses bones que aporta Andorra. Seguim sent veneçolans però també ens sentim andorrans.
–Què els aporta el Principat en comparació als seus països natals?
–L. C.: Confiança i seguretat. Els nostres nens poden anar pel carrer molt més tranquils que a Barcelona, Madrid o Estats Units.
–G. B.: Per a nosaltres la seguretat també és molt important. Els veneçolans que estem a Andorra sentim que quan respirem aquesta seguretat que aporta el país, ens estem donant un luxe. Fa fred, però no importa, perquè estem segurs! (riu)
–És el clima una dificultat per adaptar-se?
–G. B.: Sens dubte! Fins i tot diria que ho és més que l’adaptació a l’idioma.
–L. C.: En el cas dels peruans va en funció de la zona d’on vinguis. Perquè Perú té la zona subtropical, on conviuen amb 40, 45 graus, i la zona sur, on estan entre menys cinc i menys 15 graus. Però en la majoria dels casos, els peruans que estem a Andorra, som més aviat del nord, llavors, venim d’una temperatura força primaveral, on com a màxim tenim 32 graus i com a mínim 18. És determinant però ens adaptem.
–I amb l’idioma?
–L. C.: En aquest cas nosaltres hem vist que ja no només és problema nostre, sinó també de la societat andorrana, perquè quan et veuen la cara de peruà, canvien el xip i t’acaben parlant sempre en castellà. Per tant, no és que sigui difícil adaptar-se a l’idioma sinó que com no et trobes en la necessitat de parlar tant el català, ja que et parlen directament en castellà, no t’és tant fàcil fer-te amb l’idioma.
–G. B.: És veritat! Jo sempre li dic al meu marit que no parlo millor el català per culpa seva, perquè ell, com molta altra gent, diu que com em van conèixer parlant en castellà, ja no els surt canviar l’idioma, i així es queda.
–L. C.: I això també et porta a un problema, perquè al final acabes no parlant bé el català i oblidant-te d’algunes paraules del castellà. Perquè ja no el tens tant fluït. Et quedes en un llims, i no parles correctament ni l’un ni l’altre.
–Pel que fa a les lleis d’Andorra, creuen que emparen als immigrants o no els tenen en compte? Com veuen que tot i residir al país no puguin votar i participar en la política?
–L. C.: S’ha de tenir present una cosa, i és que cada país té les seves normes i lleis. Nosaltres venim a un país d’acollida com Andorra, i normalment venim buscant una vida millor o en la recerca de treball, i al arribar a un nou país, el primer que s’ha de tenir present és la legislació que té. En aquest cas, Andorra té unes normes particulars i probablement aquestes permeten que sigui com és. I la veritat és que el país ens permet participar en la vida social i econòmica, però també creiem que podríem tenir la capacitat de participar en la vida política. Aquí tindríem poc que opinar però molt que dir.
–G. B.: És la llei i nosaltres ens hi adaptem. Així de senzill. Nosaltres som els qui venim de fora, i per no córrer el risc de que ens diguin si no t’agrada pots marxar, ens conformem, (riu). Ens adaptem, però estar clar que ens agradaria participar en la vida política i en la presa de decisions que ens afecten com a ciutadans del país. Els llatinoamericans tenim molt per aportar i moltes ganes de participar en tots els aspectes de vida del país. I seria molt interessant que els polítics ens tinguessin en compte.
–És fàcil trobar feina a Andorra?
–G. B.: Els sud-americans ho tenim més difícil. Estem classificats com ‘extracomunitaris’. Primer van els països més propers com Espanya o França, després la resta de la comunitat europea i ja al final de la cua, estem nosaltres. Però és veritat que també depèn de la temporada o del sector que requereixi treballadors. I ja no es tracta de si estàs o no ben qualificat sinó que és més una qüestió de a on vas néixer o quin passaport tens. I segons això, tens prioritat o no. És difícil i de vegades em resulta una mica injust.
–L. C.: És cert, i a part dels treballs qualificats, on si no hi ha gent d’aquí llavors poden agafar d’altres indrets, que aquests són casos mínims, també hi ha les especialitzacions, que en el cas dels peruans, per més que hi hagi una vacant, no poden accedir a vendre a una botiga de primera, llavors ve el treball de serveis, a partir d’aquí, les parelles i familiars es van sumant i ja van accedint altres llocs de treball.
–Quina seria la seva meta com a associació?
–G. B.: La integració del veneçolà que està a aquí, dels que volen venir i de l’Andorrà, que ens conegui. Nosaltres no volem que només es vegi el costat lleig, volem demostrar que nosaltres tenim moltes coses positives, però a vegades, per por o desconeixement, no s’aprecien ni es valoren, per això fem una crida a que ens coneguin, participin amb nosaltres a les activitats, vegin com som i després ja decideixin si els hi agradem o no.
–L. C.: Nosaltres tenim dos objectius: la part reivindicativa i la part associativa o lúdica. Respecte a la part reivindicativa, nosaltres no només tenim els drets i obligacions amb el país d’acollida, sinó també amb el nostre país d’origen. I des d’aquí, reclamem els drets dels peruans a l’exterior. L’Estat peruà ha de veure la nostra realitat. Estem lluitant per l’assistència en salut, seguretat, llibertat i educació. També demanem que en els consolats s’ens atengui millor, que hi hagi més agilitat.
Reclamem un Consolat Honorari. Ja existeix la figura, però per límit d’edat, el qui tenia abans el càrrec, es va retirar fa ja ara tres anys, i encara no han posat ningú en el seu relleu. I ara cada cop que hem de fer un tràmit hem d’anar a Barcelona. Ens agradaria tenir convenis amb Andorra pel que fa a la salut, l’educació i les pensions. Perquè, què farà una persona major quan s’hagi de retirar i marxi de nou al seu país? Quins drets tindrà?
