«L’últim espòiler» obre avui les seves portes a Gina Torrent, desenvolupadora de videojocs i streamer. Amb una clara vocació pels mons virtuals des de ben petita, Torrent, de 27 anys, va crear la seva pròpia empresa, GIA Project, conformada per cinc persones i amb la qual ha posat en marxa diversos projectes d’aquesta índole. L’últim? El videojoc Kiku’s Magic Hat, el tràiler del qual va ser llençat aquest passat mes de juliol. Avui parlem amb ella sobre aquest fet, un repàs als moments més destacats de la seva trajectòria professional i la visió que té del paper de la dona en la indústria audiovisual, així com la visibilitat que té aquesta al nostre país.
–En quin moment arriben els videojocs a la seva vida?
–El primer record que tinc relacionat amb aquest món és amb el videojoc de Pokémon, que va sortir a través de la Game Boy. Em vaig enganxar moltíssim des que va arribar a Andorra fins que vaig acabar la primària i recordo que no tothom de la meva classe jugava, però bastants sí i la que en aquell moment era la meva millor amiga i jo jugàvem cada dia. Era una obsessió, em va marcar moltíssim.
–Ha de ser un fet molt especial posar-se al capdavant de videojocs semblants als que jugava de petita.
–Quan vaig entrar en aquest món era perquè m’agradava jugar a videojocs i pensava que podia ser molt interessant fer-los jo mateixa, però tenia una barrera mental molt gran cap a mi mateixa i pensava que seria massa difícil, que no tindria facilitat per a fer-ho, que només podria fer jocs molt senzills… Però a mesura que he anat descobrint més i he vist les eines que tenim m’he adonat que és molt més accessible del que pensava en un inici. Potser no per fer un gran MMO o un Triple A, que són jocs que requereixen moltíssima mà d’obra per no acabar-los en 20 anys, però sí per fer aquells que jugava de petita i que ara s’han quedat una mica «obsolets». Tot i això, t’he de dir que encara em sembla una mica surrealista que m’estigui dedicant a això ara mateix.
–Amb què diria que gaudeix més i amb que menys a l’hora de dur a terme la seva feina?
–M’agrada moltíssim el modelatge de personatges nous i la part de fer mapes, quan veus el resultat final et sents molt satisfeta. El que ja no fa tanta gràcia és que si comets un error, segons a quina part de tota la cadena et trobis, has de tornar a començar des de zero i em fa molta ràbia.
–Com veu la posició actual de la dona en la indústria audiovisual i, més concretament, en la creació de videojocs?
–No m’entra al cap com, en una indústria en la qual no es requereix un esforç físic, es faci una diferenciació de gèneres a l’hora de crear, programar o el que sigui. Tinc companyes que no se’ls ha valorat la seva feina malgrat inclús de fer-ho millor que altres nois, però sí que crec que ara s’estan prenent més cartes en l’assumpte i això és gràcies a totes les dones que estem lluitant per trencar aquells estigmes que marquen que determinades feines són només per certs gèneres. Tots tenim la capacitat de fer grans coses, especialment en el món de l’art i la creació, però penso que tot radica en els valors i l’educació que determinades persones han rebut a casa seva.
–Creu que encara queda camí per fer?
–I tant que queda camí, però no només en aquesta indústria sinó en totes. Moltes persones s’han educat en el fet de sentir-se per sobre d’un gènere i això és una cosa que, per molt que la dona trenqui barreres i demostri que és tan vàlida com un home o inclús millor, no ho podrem canviar per desgràcia.
–En el seu cas, s’ha sentit menyspreada com a dona alguna vegada, sigui pel seu gènere o la seva feina?
–M’he trobat amb companys condescendents o que em miraven per sobre de l’espatlla i que es creien que les noies només estem en aquest món per postureig o perquè volem agradar a un noi. Això ho he sentit tantes vegades… Al final hi ha de tot i també m’he trobat amb altres companys que són espectaculars, que m’han ajudat i valorat moltíssim, i que són gent meravellosa. Però sí, tots tenim la mala sort de trobar-nos amb persones d’aquestes que l’únic que fan és obrir la boca per dir ximpleries.
«No entenc que es faci una diferenciació de gèneres a l’hora de crear o de programar»
–Aquest passat mes de juliol va llençar el tràiler del seu primer videojoc, Kiku’s Magic Hat. D’on parteix aquesta idea?
–La meva empresa, GIA Project, va néixer amb un altre projecte més ambiciós i enfocat a plataformes streaming. Ens vam adonar que fins que aquest projecte no sortís a la llum ens resultava molt difícil mantenir-nos com a empresa i va ser llavors quan vam pensar a crear un joc més petit, que va acabar sent Kiku’s Magic Hat. Volíem que fos un videojoc tranquil, però alhora que tingués aquesta part d’acció que ho diferencia de la resta de jocs lúdics. A més, el nom de Kiku’s era perquè volíem també que fos ràpid, senzill i que els nens ho poguessin recordar amb facilitat.
–Es va inspirar en altres videojocs?
–Sí, el joc es va originar amb la idea al cap d’altres jocs com l’Animal Crossing, Els Sims, Stardew Valley o Tower Defense. Són jocs que barregen el concepte de tranquil·litat amb altres com la història o l’acció, i a partir d’aquí vam buscar la nostra pròpia idea per fer-ho únic.
–Suposo que el camí fins aquí no ha sigut precisament fàcil. Amb quines complicacions s’ha trobat?
–Ens hem trobat amb moltes, però és inevitable. Des de quin software utilizàvem fins a incompatibilitats amb aquest, problemes en la cadena de creació i producció tant del 3D com d’altres coses, moltíssims bugs (errades en el joc), etc. La complicació més gran ha vingut sobretot amb el tema del finançament perquè encara que la gent es pensi que es fàcil aconseguir-la per crear videojocs, és tot el contrari. Mai saps quina empresa et pot fer un bon joc, hi ha gent que saben fer quatre coses i et presenten el videojoc quan aquest no està ni acabat ni ben fet. Hi ha hagut moltes estafes per aquest tema, és un món en el qual la gent vol participar i sempre està bé que apareguin nous jocs, però això fa que sigui difícil fiar-te de segons quines empreses.
–Per les seves paraules, entenc que no és fàcil sostenir-se econòmicament en aquest món?
–No, gens. Hi ha moltíssima competència i venda de fum, gent que et promet uns videojocs increïbles i després és tot el contrari. Tot es basa en falsificacions i mentides, on per obtenir un finançament t’acabes inventant o ensenyant alguna cosa irreal perquè així la gent tingui l’expectativa i ho vulgui comprar. Els jocs tarden molt temps a desenvolupar-se i quan veus que promets una sèrie de coses que més tard no es poden arribar a fer, comencen les complicacions i fa que la gent no tingui les mateixes expectatives. És cert que la culpa la té també el jugador, ja que li costa molt donar oportunitats a videojocs que no són els típics de les empreses grans, les quals no paren de treure versions d’aquests cada any per adaptar-los a les noves consoles.
–Com repercuteix això a noves empreses com la seva?
–Ens ho posa més difícil. També passa que les empreses grans posen copyright a coses dels videojocs que no s’haurien de fer, com per exemple a mecàniques. Una cosa és que ho facis a personatges i històries, però a un mecanisme? És com si possessis copyright a un pinzell i no deixessis a un pintor fer la seva feina amb ell. Entenc que les empreses grans tinguin els diners per fer-ho, però ara per exemple Nintendo està intentant portar a judici un tema com aquest i és un fet que als creadors dels videojocs ens preocupa bastant. Si això tira endavant, ens limitarà molt més encara.
–Tornant a Kiku’s Magic Hat, què diria que té per diferenciar-se de la resta de videojocs?
–Encara que un joc se sembli molt a un altre, sempre té un tret característic que el diferencia, sigui des de l’estil, la manera de fer-ho a la música o la història. Al final, el fet que li agafis més estima a un o a un altre té a veure amb les petites diferències, però és difícil trobar un videojoc que sigui completament únic i no s’hagi fet mai. Sobre Kiku’s Magic Hat, no només es diferencia en l’estil d’art, ja que avui dia molts jocs tendeixen a tirar pel realisme i aquest, en canvi, té molts colors, sinó també en que el fet que ajuntem diferents conceptes en un mateix. A més, la nostra manera de crear-ho fa que el personatge es pugui moure en fer una cosa o una altra.
–I Gina Torrent? Què té ella per diferenciar-se de tota aquesta competència?
–Crec que totes les persones en el món dels videojocs són úniques en la forma de crear i les decisions que prenen, i això és el que fa especial a cada artista. En el meu cas, destacaria el meu estil i la meva forma d’executar les coses, però crec que ens passa a tots. Ningú som exactes a un altre i si és així és perquè se’ns ha instruït en copiar exactament el que fa aquesta persona. Tots els artistes, des de modeladors 3D fins a programadors o creadors de mapes, tenim un punt personal que fa que cada cosa acabi sent diferent.
–Abans de tot això va tenir el seu propi canal d’ASMR i va crear per Twitch el seu propi personatge virtual en 3D. D’on van néixer totes dues idees?
–L’ASMR va ser realment perquè vaig veure que estava pujant cada vegada més i era una oportunitat. Se’m va ocórrer durant la pandèmia i no em va sortir malament, però sí que és veritat que és un món bastant repetitiu i limitat pel meu gust. Pel que fa al personatge virtual, va ser arran de veure a diverses noies que ho havien fet. Bé, tampoc puc assegurar que siguin noies perquè mai saps qui hi ha darrere d’un personatge així. Crec que és un món que d’aquí a uns anys trencarà moltes fronteres amb l’streaming en viu, però encara li falta desenvolupament i que acabi de sortir a la perfecció.
–Com va ser la resposta del públic envers aquesta última proposta?
–No va ser gaire positiva. Tampoc considero que fos negativa, però era massa nou. La gent s’ha d’acostumar encara a veure personatges virtuals en directe i estic segura que amb el temps ho veuran com una altra manera d’entreteniment, ja que és un abans i un després en aquesta indústria. Et dona moltes opcions d’interacció entre la persona que ho veu i el personatge que fa l’streaming.
«Si els artistes es retiren, arribarà un punt en el qual la màquina no farà coses noves perquè no li estaràs donant material nou»
–No podem no parlar de la intel·ligència artificial, la qual cada vegada està fent més ressò en la nostra societat. Creu que arribarà un moment en què aquesta acabi afectant la manera de concebre els videojocs?
–És un tema delicat. Moltes de les eines de la intel·ligència artificial, sobretot les que generen imatges, s’han fonamentat en obres d’altres artistes i el que fan és copiar-la i crear una peça nova. Per una banda, crec que era inevitable que naixessin aquestes eines, però el que trobo lleig és que es passi per alt el consentiment de l’artista. Les empreses estan utilitzant-les per substituir als treballadors i no s’adonen que la capacitat de crear de la màquina acaba amb el material que tu li has donat. Si els artistes es retiren, arribarà un punt en el qual la màquina no farà coses noves perquè no li estaràs donant material nou amb el qual treballar. L’home té la capacitat de crear i imaginar coses, mentre que la màquina només aprèn. És molt trist, però les empreses que només tenen la visió de fer diners no estan veient el mal que estan ocasionant.
–Parlem d’Andorra. S’aposta suficient per l’audiovisual o manquen recursos?
–A Andorra costa molt encara tot el que té a veure amb l’audiovisual. Es podria fer més, però també veig que cada vegada s’estan fent més coses relacionades amb espectacles de teatre, cinema… Pel que fa als videojocs, és tot bastant nou i entenc que sigui complicat portar-ho a terme. Tot i això, veig que la gent del país s’està obrint a les noves formes de l’audiovisual i és molt positiu.
–Una de les grans problemàtiques per la qual passen moltes figures relacionades amb el món audiovisual és el fet de veure’s obligades a marxar fora del país en pro d’obrir-se un camí en aquesta indústria.
–Perquè un professional no marxi has de proporcionar-li un bon entorn de treball. S’han de trobar empreses que puguin invertir en tecnologia o universitats que proporcionin cursos que ofereixin tastets d’aquest món i així no els hi sembli tan llunyà a tots aquells que vulguin començar a fer carrera.
–Donant una ullada enrere, sabria quedar-se amb un moment de tota la seva trajectòria?
–No et sabria dir, crec que encara soc bastant nova en tot aquest món. Si tirem enrere sí que podem veure que, sumant tota la trajectòria de l’streaming, porto bastant de temps, però igualment no crec que hi hagi un moment que pugui dir «és aquest». Tots han tingut els seus pros i les seves contres, i ara mateix tampoc estic el suficientment satisfeta amb ningú com per quedar-me amb ell. Em queda molt per construir i crear, i el que està per venir és molt millor que tot el que he fet fins ara. Em trobo expectant i amb moltes ganes, ja no tant de quedar-me amb algun moment del passat sinó amb la mirada ja posada en el futur.
–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–Tinc diversos projectes relacionats amb l’ASMR i la intel·ligència artificial que crec que no s’han fet mai pel que tinc entès i són bastant interessants, on enfoquem les noves tecnologies amb l’ASMR. Després tenim el projecte previ a la Kiku’s, que encara es troba en desenvolupament, però que amb una mica de sort quan s’acabi sortirà a l’alfa, que és la fase prèvia a la versió beta, quan el joc està més detallat i la gent ja pot provar-ho una mica. També hi ha bastants projectes en procés dels que encara no puc dir gran cosa, però tenim també moltes ganes de treure’ls i veure com la gent reacciona a ells. La tecnologia millora moltíssim cada any i ja et dic, tinc moltes ganes de veure el què podrem fer d’aquí a cinc anys perquè serà espectacular.
