Gina Cortesao

És una xerrada adreçada sobretot a les famílies, perquè moltes vegades no saben com abordar aquest tema. No saben si cal parlar-ne des de casa, si ja es tracta a les escoles o si es fa des del programa de consulta jove de salut. Tot queda una mica a l’aire, però és veritat que aquí hi intervenen tres àmbits principals: l’educació, la salut i la família. L’educació sexual ens acompanya des del naixement fins que morim, i les famílies també hi tenen un paper fonamental. Cal donar-los protagonisme.

La portarem dues llevadores: la Cristina Armengol i jo mateixa. Totes dues tenim formació en educació afectivosexual. La Cristina, a més, està acabant la carrera de Psicologia i té un màster en l’àmbit perinatal. Té un bagatge molt complet en aquest tema.

No hi ha un únic objectiu, però sí moltes pinzellades. Els infants avui en dia reben molts estímuls a través de les xarxes socials i d’internet, i filtrar tot això no és fàcil. El control parental pot donar una falsa sensació de seguretat, però ja sabem que és fàcil esquivar-lo. La informació hi arriba igualment, fins i tot a través d’altres nens.
El que volem és donar eines a les famílies, i sobretot fer-ho des d’un punt de vista positiu. No es tracta d’educar des de la por, sinó d’acompanyar, de parlar-ne i d’escoltar-los.

Un dels últims estudis publicats, crec que va sortir diu que la primera edat de visualització de pornografia és als vuit anys, i cada vegada s’avança més. Si això s’avança, nosaltres també ens hem d’avançar. Per això, considerem que és ideal començar als sis anys, perquè els pares puguin anticipar-se i parlar-ne amb els fills. No només preguntar què han menjat al col·legi, sinó obrir la porta a altres temes. De fet, el consentiment del cos s’ha d’integrar des de molt abans. També hem fet tallers a escoles de maternal, amb nens de quatre o cinc anys, per treballar el consentiment i per anomenar les parts del cos pel seu nom.

Sí, és clau. Quan als infants els ensenyem que el seu cos no es toca i que poden dir que no, ho fem amb dinàmiques de joc, amb cançons, amb activitats. Fem servir una silueta del cos on van col·locant parts com el nas o les orelles, i també la vulva i el penis, per aprendre’n el nom correcte. No els posem pseudònims ni diminutius, perquè això és el que pot generar confusió. A la Fundació Vicki Bernadet tenen dades que diuen que un de cada quatre nens pot patir abús sexual, i per això és tan important que des de ben petits sàpiguen que el seu cos és seu i que els secrets que fan sentir malament no són bons secrets.

Sí, en parlarem, però des d’una pinzellada general. No volem donar-li una connotació negativa ni centrar-ho en la por, sinó donar eines en totes les etapes: com parlar del consentiment, com anomenar les parts del cos, i més endavant també sobre orientacions sexuals, identitat o expressió de gènere. L’important és fomentar la comunicació. Quan a casa es parla, hi ha confiança; i quan hi ha confiança, els infants s’obren.

Exacte. Les famílies van a un ritme molt alt: escola, activitats, deures, bany… No hi ha moments per parlar de res. I si no es creen aquests moments, és difícil saber què passa. Cal trobar estones, encara que siguin breus, per conversar amb ells i preguntar-los amb qui han jugat, si alguna cosa els ha fet sentir malament. Són preguntes molt senzilles però molt importants.

Cap problema si venen amb els nens. Si una mare o un pare no pot deixar el fill, que vinguin junts. No direm res que no es pugui parlar a casa. Al contrari: és una activitat que es pot compartir perfectament. Una altra cosa seria un taller més pràctic, amb dinàmiques o 'role playing', on hi hauria més intimitat. Però en aquesta xerrada informativa, com la que farem a Sant Julià, és totalment obert.

Sincerament, el més complicat no són els infants, sinó alguns adults. M’he trobat pares que em pregunten si darrere d’aquestes xerrades hi ha alguna ideologia política. Hi ha gent que encara associa parlar de sexualitat només amb parlar de sexe. Però la sexualitat és molt més. Inclou la menstruació, la manera com ens relacionem, com ens comportem, com entenem el respecte. Ens sexualitzen des del moment en què algú pregunta si el nadó serà nen o nena. Venim d’un bagatge educatiu molt carregat i això encara pesa. Hi ha escoles molt obertes i altres amb reticències. I és veritat que les famílies que venen a aquestes activitats ja venen amb la ment oberta; les que hi estan en contra, normalment no hi assisteixen.

El primer que faig és preguntar per què ho pensen, per què creuen que no estan d’acord. M’interessa entendre d’on ve aquesta idea. A vegades no pots fer-los canviar d’opinió, però pots sembrar dubtes. I és molt difícil que persones així vinguin a una xerrada d’aquest tipus. Si mirem les dades dels països del nord d’Europa, on s’imparteix educació afectivosexual des de ben petits, els índexs de violència, abusos i consum de pornografia són molt més baixos. Allà això està integrat dins l’educació.

El fet que ja s’ho preguntin és molt positiu. Si un pare o una mare es planteja “com ho faig?”, ja és un bon començament. Cal escoltar i anticipar-se per preveure què vol saber l'infant, i donar una resposta senzilla, adaptada a l’edat. I recalco el fet d'escoltar. Si no escoltem, no sabem què saben.

Sí, totalment. Cal parlar dels sentiments, de com se senten. Llibres com 'El monstre de colors' són una bona eina: serveixen per posar nom a les emocions. Quan un nen canvia de comportament, alguna cosa passa, i això no es pot deixar passar. Les famílies a vegades se senten culpables, però és difícil detectar-ho si no hi ha diàleg.