Gerard Remolins és arqueòleg i compta amb la seva pròpia empresa de recerca, ReGiraRocs, dedicada a la recerca, conservació i difusió del patrimoni cultural i natural dels Pirineus. En ella, diferents professionals del sector s’aglutinen per estudiar el territori pirinenc tant a escala cultural com natural, treballant en diferents països com Espanya o Grècia.
–Es tendeix a pensar que l’arqueologia és només excavar fosses.
–Tradicionalment, es veu l’arqueòleg com aquella persona que va amb un pic i una pala, però el que fem realment és passar molt de temps a la biblioteca i al despatx fent-nos preguntes sobre el passat o com afrontaven determinats reptes que avui ens tornem a trobar, com per exemple el canvi climàtic. Després ja passem a buscar els indrets on es troben les restes dels períodes que ens interessa estudiar i proposem una intervenció arqueològica amb la finalitat de recuperar-les, tot i que la informació que no trobem no deixa de ser també informació per a nosaltres. Una vegada tenim això, les processem al laboratori i intentem corroborar o descartar les hipòtesis que ens hem fet prèviament. Ja et dic, l’excavació és el més vistós, però només és una petita part de la nostra feina.
–Amb quin període gaudeix més?
–He treballat diferents períodes, des de la Guerra Civil Espanyola o la Segona Guerra Mundial fins a la Prehistòria i els primers caçadors recol·lectors que transitaven per Andorra, però amb la que estic especialitzat és la Prehistòria recent. Estaríem parlant d’uns 6.000 anys enrere aquí al Principat, la transició entre els últims caçadors i recol·lectors fins als primers agricultors i ramaders. És el període que més em motiva perquè no hi ha res escrit, tot el que sabem és a través de les restes materials que ens han deixat. Elements orgànics com la fusta o el teixit han desaparegut i només tenim una petita mostra de com vivia aquesta gent.
–Tinc entès que Andorra compta amb bastants jaciments arqueològics.
–I tant. Jo sempre comento el mateix: no tenim Pompeia, però sí que tenim unes restes espectaculars dintre de l’àmbit de la Prehistòria, especialment amb la que té a veure amb la del Pirineu, com el jaciment de la Margineda. Són una fita i un referent en el món de la recerca, i que està molt poc valorat i explotat per la legislació que hi ha actualment.
–Quin és el problema amb la legislació?
–No és molt favorable perquè no contempla la recerca privada. A Espanya o França sí que es permet el desenvolupament d’empreses privades perquè assumeixin determinades tasques, però aquí només té la potestat l’administració pública andorrana. Això ens aboca a una precarietat, a buscar-nos la vida fora del país o a dedicar-nos a una altra cosa. Fa temps que debato amb l’administració perquè hi hagi canvis en la normativa, però em diuen que la llei es va fer amb la voluntat de protegir el patrimoni, quan s’està demostrant que no és així. A més, amb tot el boom urbanístic no s’està arribant a fer tot el seguiment i les excavacions que es podria arribar a fer. A què porta això? Doncs al que t’he comentat, a marxar fora per poder continuar una carrera professional dins d’aquest món. El 90% de la meva trajectòria professional i acadèmica passa fora del país.
–Parlant de la seva carrera, sabria quedar-se amb només un moment de tota ella?
–Amb la meva empresa, moltes vegades part dels beneficis que obtenim els reinvertim en projectes que tinguin un retorn al territori. El 2017 vam començar una excavació arqueològica d’un dolmen a Bescaran i el que anava a durar un mes va acabar convertint-se en una feina de tres anys. Més enllà de les troballes, que van ser espectaculars, va ser molt especial el fet de veure com la gent del poble es va involucrar i el va començar a sentir seu. Que la gent cuidés tant l’excavació i les restes em va despertar una de les grans passions que tinc actualment: la divulgació científica. Vull apropar a la gent el coneixement científic que generem els investigadors i que facin ciència ciutadana. Tant de bo es pugui donar algun dia aquí a Andorra.
