Propera, molt amable, amb un somriure acollidor i amb el seu característic modelet ben colorit, així va rebre Ágatha Ruiz de la Prada a EL PERIÒDIC, una de les dissenyadores de moda amb més renom, glamur i excentricitat del segle XX i XXI. La presentació del seu últim llibre ‘Mi Historia’ la va portar a visitar el Principat, un país que la fa sentir «molt còmoda i com a casa», a més de ser sinònim «de bon comerç». La dissenyadora vol mostrar la seva faceta més emotiva, així com explicar moltes anècdotes de la seva vida en un llibre que ella defineix com «un nou impuls».
—Com va sorgir el fet de venir a presentar el seu llibre a Andorra?
—Va ser de pura casualitat. Fa un mes, una amiga em va comentar que un hotel d’Andorra em convidava a presentar-lo, amb el pretext que m’encantaria el país. Podria haver vingut a esquiar, a fer-me un massatge, etc., però no, he vingut a treballar. No em preguntis per què, però és una malaltia que jo tinc. Gairebé com si fos una cosa religiosa.
—I com ha anat la presentació?
—Ha anat molt bé. M’ha sorprés trobar-me amb tanta gent d’Amèrica Llatina. La gent em coneix molt a mi perquè hi ha molta relació d’aquests països amb Espanya, i et creus que estàs al mateix país, però després hi ha coses que canvien.
—Què poden trobar els lectors dins del llibre?
—Explico la meva biografia, que depèn de qui l’escrigui pot ser d’una manera o d’una altra, i una sèrie de barbaritats que no et pots arribar a imaginar. Veuràs que d’aquí pot sortir inclús una sèrie, que és una proposta que ara mateix està en l’aire. Narro tota la meva infància, la qual vaig passar la meitat a Barcelona i l’altra meitat a Madrid. Mentre que en la capital tenia una vida molt més moderna, ja que el meu pare era un arquitecte molt vanguardista, a Barcelona era tot molt més tranquil. També parlo de la meva obsessió pel món de la cultura i del treball. Si tu tens una cultura i t’agrada treballar, ja et poden donar pals que els acabaràs superant. Després veuràs que dins del llibre parlo molt també dels plans, ja que a la meva família hi havia una obsessió per voler estar en tots llocs. El llibre et parla de la meva persona i del meu treball, una vegada t’ho llegeixes ets més amiga meva.
—Sembla que la gent té ganes de llegir històries relacionades amb el món de la moda.
—Últimament està de moda tot el que té a veure amb la moda: es fan sèries, s’escriuen llibres… Dins de tota aquesta voràgine, en els últims tres mesos m’he ficat en una espècie de book de moda. Per exemple, jo de Coco Chanel ja m’ho sabia tot perquè m’havia llegit 15 llibres d’ella, però quan ho veus en un format de biografia és molt més interessant. Sento que en els darrers anys hi ha un gran interès pel món de la moda, com una obsessió, ja que fins fa 20 anys ningú sabia qui era Christian Dior, però hi ha un moment, amb l’assassinat de Versace, en el qual la gent ja no vol només comprar-se una samarreta, sinó que vol comprar la teva vida. Estem en un moment d’indiscreció i la gent vol donar-li un sentit a la moda que abans no hi era.
—En el llibre compta amb la col·laboració de Pedro Narváez.
—Ell com a periodista ha sigut molt llest, perquè en comptes de preguntar-me directament sobre un tema, es callava i s’esperava que al dia següent jo li expliqués una mica més. En un inici pensava que seria un llibre més professional, però ha acabat sent més personal. Ha sigut com un petit bestseller. Jo soc una gran lectora de biografies de dones i la gent el que vol entendre és el meu èxit o el perquè, tot i haver-me divorciat, m’ho estic passant tan bé. En molts aspectes ha sigut com tornar al passat, com per exemple a Barcelona, on feia cinc anys que no hi anava.
—Per què aquest distanciament amb Barcelona?
—Ha sigut un distanciament general, en molts aspectes. Han passat moltes coses, com la mort dels meus avis, tenia un pis allà, molts fabricants… He deixat d’anar a Barcelona, però sí que continuo anant molt al sud d’Espanya.
—Abans parlava que havia sigut casualitat que vinguessis a presentar el llibre a Andorra. Havies estat anteriorment aquí?
—En viure tant de temps a Barcelona, sí que havia estat algun cop, però no a esquiar perquè no soc molt d’aquest esport. A Andorra s’han venut molt els meus productes i recordo una vegada que vaig venir a un esdeveniment dels meus llençols al centre comercial de Pyrinées. Semblava que tot allà era meu! Perfums, roba de nadó, quaderns, motxilles… El comerç aquí és extraordinari i hi ha productes tan moderns que ni tan sols els coneixia. Hi ha una tendència enorme a aquesta pràctica, tot i que no deixa de ser un país una mica estrany. Per una part et fa sentir molt còmode, però hi ha punts tant sorprenents com que t’hagis de baixar del cotxe a la frontera perquè te’l revisin sencer. Per exemple, jo no he pogut portar cap exemplar del meu llibre perquè me’ls han retingut tots a la frontera per una qüestió burocràtica.
—En quins altres països ha presentat el seu llibre?
—Ja s’ha presentat en més de 70 llocs diferents i estic molt agraïda. He presentat per totes parts: Menorca, Màlaga, Pontevedra… però també a llocs més internacionals com Mèxic, Paris o Xile. De moment, ja s’ha traduït al portuguès. Escriure aquest llibre ha sigut com tornar a mi, tornar a la vida.
—Creu que necessitava mostrar aquesta part més emocional?
—No ho necessitava, però ho he fet. Crec que m’he avançat una mica en aquest tema d’escriure sobre la meva vida, com ho he fet en altres ocasions i aspectes.
—Es defineix com a una dona feminista, de veritat, no «de boquilla».
—Jo escric al llibre que a la meva família, les dones havien sigut, per casualitat, molt més riques que els homes. La meva mare era més rica que el meu pare, la meva àvia paterna també va ser molt més adinerada que el meu avi. La meva besàvia es deia Isabel Güell y López de Piélago, i ella va ser la neta major del Marquéz de Comillas. Llavors, vaig descobrir que a la meva família sempre van ser les dones les que manaven. La meva besàvia, que parlava set idiomes, es va casar amb un senyor que tenia un dels títols més importants de Catalunya, però la que tenia més diners va ser ella, i per descomptat, com que elles eren les posseïdores de la riquesa, elles decidien i donaven les ordres. Per aquest mateix motiu, a la meva família mai va haver-hi una dona sotmesa. Es podria dir que aquest és el meu contacte amb el feminisme. Jo vaig néixer així, amb això al cap.
