«L’últim espòiler» obre avui les portes a Galder Varas, còmic i guionista espanyol que entre demà i dilluns actuarà al Centre de Congressos d’Andorra la Vella amb el seu espectacle ‘Esto no es un show’. En ell, el jove humorista combina el monòleg amb la improvisació, on la interacció amb el públic és l’eix fonamental. Amb Vargas parlem sobre aquest fet, un repàs a la seva trajectòria o la importància de les xarxes socials a l’hora de fer-te un lloc en aquesta indústria.
–De quina manera arriba el món de l’audiovisual a la seva vida?
–Quan era més jove m’apassionava molt el cinema, especialment escriure guions i crear històries, però em vaig criar a Torrevella i allà deies que volies ser director de cinema i et contestaven que molta sort de manera irònica [riu]. Vaig estudiar la carrera de Comunicació Audiovisual, però mai amb la intenció de dedicar-me a la comèdia o ser actor professional, mentre que altres companys sí que veies que el seu objectiu principal era treballar davant de la càmera. Com tu bé sabràs, quan acabes una carrera com aquesta o de Periodisme les sortides laborals són limitades, i jo vaig acabar de consultor d’idiomes en una empresa fent una sèrie de coses que no m’interessaven per a res. Arran d’això vaig fer un curs de comèdia, més per hobby que no per la intenció de fer carrera, i així va ser com ja vaig començar a pujar als escenaris.
–La primera vegada mai s’oblida.
–Recordo un manoll de nervis. Enfrontar-te a la recepció del públic en directe, veure com reacciona i si els acudits entren, et produeix molta ansietat. D’això depèn tot, sinó et tornen un feedback estàs en la merda. La primera vegada que vaig sortir a l’escenari va ser amb la mostra final del curs de comèdia i la veritat és que va anar bastant bé, però la segona no tant. Era a un bar, en una sessió de micro obert, i hi havia com sis o set persones de públic. Havia d’estar uns 10 minuts… i als tres vaig veure que no hi havia manera de remuntar-ho. Vaig dirigir-me al públic i els vaig dir: «crec que no fa falta que continuï fotent-vos més la nit, així que adéu». I me’n vaig anar, suposo que la gent i el presentador de la sessió fliparien [riu]. No t’enganyaré, vaig pensar en deixar-ho i anar-me’n a casa amb ganes de plorar, però suposo que és un dubte que a tots ens assalta al llarg de la nostra carrera.
–Sembla que fer humor avui dia és un fet cada vegada més complicat.
–Crec que l’únic límit que hi ha d’haver és que sigui graciós. Si el que vas a dir és graciós, fes-lo. El problema és quan toques un tema delicat i no té cap tipus de gràcia, perquè si almenys la tingués la gent t’acabaria perdonant. A partir d’aquí comencen a sorgir les ofeses, les crispacions… Jo estic acostumat a fer un humor que compta amb una retroalimentació en directe del públic, llavors tu saps si el que estàs fent funciona o no. Per la meva experiència, et diria que la gent tolera molt més del que pensem, sempre quan ho facis bé. Ara bé, també pot passar que el teu espectacle traspassi aquell espai i es tregui de context en un clip penjat a les xarxes socials, portant al fet que una persona que en un principi no hauria vingut a veure’t es vegi en la potestat d’analitzar i dir que de determinats temes no es pot fer humor. Aquí es quan sorgeixen les polèmiques i tot el que això comporta.
–Suposo que tot això també és una mena de teràpia per canalitzar situacions personals.
–Per descomptat, al final és una forma de lidiar amb els teus problemes. Hi ha gent que necessita parlar i plorar, mentre que hi ha d’altra que potser prefereix explicar un acudit i esplaiar-se a través d’ell. Jo sempre seré partidari de fer-ho així.
«L’únic límit que hi ha d’haver en l’humor és que sigui graciós»
–Des de 2018 gestiona el seu segell de comèdia ‘La Bromerie’. Què és exactament aquesta proposta?
–La vam impulsar tres amics, tot i que un d’ells ara està estudiant per a Policia. Pensant-ho, en realitat crec que és una feina molt relacionada amb la comèdia [riu]. En el seu moment, vam començar a actuar de manera totalment gratuïta sota la firma de ‘La Bromerie: micro obert’, perquè com no teníem públic no ens semblava lògic cobrar entrada. Però clar, això va comportar que la gent no vingués a veure’ns i vam haver de sortir al carrer a convèncer a tothom que entrés al local i ens vingués a veure. Llavors ‘La Bromerie’ és això, el nostre segell amb el qual fem els micros oberts, els projectes, la gira amb la qual estem rodant actualment…
–Costa fer-se un lloc en una indústria tan massificada com aquesta?
–No és un fet fàcil, però tampoc impossible. Requereix molt esforç, encara que el públic que no coneix com funciona això per dins li pot resultar més fàcil del que realment és. Es pensen que si ets graciós, només has de pujar allà dalt i fer quatre acudits, però hi ha molta feina darrere. La majoria de gent triga molts anys d’escola en formar-se com a còmic i com l’única universitat que hi ha per a fer-ho és pujar-te’n a dalt d’un escenari i provar… doncs necessites mínim uns quatre o cinc anys fins que comences a tenir la sensació de controlar el que està succeint a l’escenari.
–Ara arriba a Andorra amb l’espectacle ‘Esto no es un show’. Una afirmació certament contradictòria.
–Era una manera d’alliberar-me de qualsevol tipus de pressió, perquè en dir això la gent que vingui a veure’m no pot dir que els he enganyat. La meva intenció en un inici, i és el que he continuat fent fins avui dia, era fer una part de monòleg més tradicional combinada amb una altra purament improvisada amb el públic. Llavors a la gent el que li dic és això: «no esperis el que s’espera habitualment en un monòleg, és un espectacle totalment diferent».
–Imagino que un show com aquest evoluciona amb el pas dels anys.
–I tant, des del primer dia que el vaig fer fins ara ha canviat molt. Pensa que jo vaig començar en sales petites de 40 o 50 persones i ara estic actuant en recintes que van des de les 700 fins les 1.500 persones. Hi ha parts que s’han mantingut i d’altres que han canviat, perquè com et deia abans la idea inicial era fer una petita part de monòleg més tradicional i una altra que fos d’interacció amb el públic sobre els temes que anava tractant als diferents blocs: viatges, parelles, sexe, ruptures…
–La interacció amb el públic pot sortir molt bé o molt malament.
–No és responsabilitat del públic haver de respondre d’una forma que sigui positiva per al còmic. La nostra feina és precisament això: fer que tothom passi una bona estona i interactuar amb la gent amb l’objectiu de provocar un fet graciós. Si el públic no està receptiu, has de passar a una altra cosa o treure comèdia d’allò que ha passat. En el fracàs hi ha molta comèdia i aquesta és la gran escapatòria que tenim, perquè el que surt bé pot ser molt graciós, però també el que surt malament. La comèdia, més que un fet concret, és una perspectiva.
–La majoria de les entrades de la gira estan venudes, tant per aquest any com també pel 2024. Ha de ser fort viure tot això.
–Encara continuo flipant. És tot molt inesperat i em sento molt agraït per això, perquè de veritat que no tinc ni idea d’on està sortint tota aquesta gent. Entenc que quan ets un artista consagrat o amb una trajectòria més llarga t’ho pots esperar, però en el meu cas ja et dic que és totalment inesperat. Sempre que surto a l’escenari el primer en què penso és en l’agraït que haig d’estar de tota la gent que em ve a veure, que en molts casos és gent que porta molt de temps esperant per fer-ho. També et dic que has de racionalitzar i pensar: «tampoc et creguis res perquè continues sense ser ningú, només has tingut aquesta sort i ja».
«Sempre que surto a l’escenari penso en l’agraït que haig d’estar de tota la gent que em ve a veure»
–Els números estan allà: un milió de seguidors a Instagram, un altre tant a TikTok…
–Que fort [riu]. És que ja et dic, continuo flipant amb que estigui ocorrent això. Soc conscient que em queda molt treball per fer i molt camí per recórrer, ja que la meva intenció és fer una carrera llarga. No puc parar-me a pensar que ja està tot fet perquè no és així, encara queda molt.
–Es hora de donar pas a aquestes tecnologies com a noves eines per connectar amb el públic?
–Clar, és el que jo sempre dic. Realment jo li dec tot a les xarxes socials perquè si no arriba a ser pel fet de pujar fragments del meu espectacle i arribar a gent que no et coneix d’una forma tan ràpida jo no estaria amb aquesta gira. Crec que les xarxes sempre són positives per a l’artista, ja que a la gent li permet fer-se una idea més o menys clara del que pot trobar-se si finalment em ve a veure.
–Aquest pròxim 26 d’octubre també surt a la venda el seu primer còmic, ‘Disfuncional’.
–La prevenda ja està en marxa i sí, surt d’aquí a cinc dies. Jo vinc d’una família molt desestructurada i vaig pensar que hi havia històries de la meva infància o joventut que podien ser molt gracioses a l’hora d’explicar-les. Llavors el que vaig fer va ser entrellaçar-les en aquest còmic, que parla des d’un to de comèdia d’aquesta part de la meva vida, però que tampoc és 100% autobiogràfica perquè no vull guanyar-me problemes amb la meva família o ficar-me en segons quins embolics.
–Li agradaria continuar per aquest camí?
–Gaudeixo molt del que estic fent ara mateix i no m’agradaria deixar de fer-ho. No sé si pel camí d’escriure un altre còmic, però sí que m’encantaria poder continuar escrivint històries. Això sí que ho tinc més que clar.
–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–No sé si acabarà sortint, però m’agradaria fer un programa d’humor en què també es parli de ciència. No puc dir res més, però és el que m’agradaria poder fer com a pròxim projecte en un futur proper.
