Gabriel Ubach és secretari general de l’USdA. Des d’EL PERIÒDIC hem parlat amb ell per tractar temes com la manifestació de l’1 de maig, l’habitatge i l’Acord d’associació amb la Unió Europea.
—Demà és 1 de maig i tenen convocada una macromanifestació. Expliqui’ns quin és l’objectiu de la convocatòria.
—Nosaltres tenim moltes esperances en la manifestació de l’1 de maig i que la societat d’Andorra surti al carrer per dir d’una vegada per totes al Consell General i al Govern que ja n’hi ha prou, que és hora de canviar les polítiques socials i laborals d’aquest país. El dia 8 de novembre vam tenir una manifestació exclusivament per l’habitatge, tot i que evidentment s’hi van barrejar altres coses. Pensem que cal situar les persones al centre del debat polític. L’habitatge i l’especulació amb l’habitatge són els principals problemes que tenim en aquest país. Per què parlo d’especulació? Perquè no tenim pisos perquè hi ha molta gent que ha vingut de fora, ha comprat pisos i els ha deixat tancats. Tenim uns 3.000 pisos tancats i que no tenen ni comptador de la llum, és a dir, pisos especulatius.
—Quanta gent esperen que participi en aquesta manifestació?
—L’any passat vam ser 3.000, aquest any esperem arribar a les 5.000 persones.
—Què proposa fer amb aquests pisos?
—Jo no soc ningú ni crec que Govern sigui ningú per dir a un propietari que ha de treure un pis a lloguer, perquè per a mi això és contraproduent. El primer que s’ha de fer és dir què és un preu raonable. Govern es nega totalment a entendre els pisos com a pisos de protecció oficial. Ells parlen de preu assequible.
—I què és un preu assequible?
—Clar, quan nosaltres veiem que el senyor Xavier Espot a un mitjà de comunicació dient que ell no vol definir què és un preu assequible, ens preocupa. Segur que per a la butxaca del senyor Espot, cap de Govern d’Andorra, 1.500 euros és un preu assequible, però per a la majoria dels mortals no ho és. Aquí tenim el problema, que no tenim definit el que és un preu assequible. Quan parlem amb Conxita Marsol com a ministra d’Habitatge ens diu que un preu assequible és màxim el 30% del salari d’una persona. Amb un sou de 1.500 que no tothom els cobra, un preu assequible serien 450 euros. Estem a anys llum d’això. Per aquest preu tenim pàrquings en aquest país.
La proposta que nosaltres vam posar sobre la taula anava en dos sentits. El primer és agafar i definir quant ha de valdre un pis a Andorra la Vella i Escaldes-Engordany. Amb les condicions del pis s’ha de definir, segons prestacions, metres quadrats… Si agafem de mitjana un pis de 100 metres quadrats a 8 euros el metre quadrat són 800 euros. Es pot estirar a 900, 1.000, 2.000, però llavors el salari ha de ser un 60% més d’aquests 2.000 euros. Per això Espot dona voltes i no vol arribar al quid de la qüestió. El Govern no vol respondre a aquests problemes. Primer es defineix un preu, després parlem de salaris. La CEA parla d’augments de salari sectorials, llavors hem de posar sobre la taula quant ha guanyat la banca i quant han guanyat les grans empreses que tenen el 70% dels treballadors del país. Una vegada tinguem els beneficis sobre la taula, parlem d’augments de salaris. Però ens diuen que xoquem amb la protecció de dades.
—I com es pot resoldre tota la problemàtica de l’habitatge?
—En els dos aspectes, tant de lloguer com de compra perquè no entenem per què s’ha de condemnar a la gent del país a no poder comprar a un preu assequible. Com ho resolem? Molt fàcil! Els comuns han de deixar anar el terreny i, a partir d’aquí, els que han vingut a especular que paguin. Si obliguen a treure els pisos a lloguer el que es farà és tenir pisos a lloguer a 5.000 euros perquè no els pagui ningú. Intentar amortitzar pisos que ja estan més que amortitzats, això no és un negoci, és aprofitar-se d’una situació.
—La nova llei de l’habitatge creu que servirà d’alguna cosa?
—De res! La nova llei de l’habitatge no fixa un preu real. El que s’ha de fer és fixar-lo i a partir d’aquí es comença a gravar. Quan parlo de gravar no són 100 o 200 euros d’impost. Nosaltres vam presentar una proposta que anava al voltant de cinc euros per cada euro de més que es cobri d’aquest preu. La llei ha de ser dissuasòria per evitar que es tinguin pisos tancats. Però per això necessitem que el gravamen sigui fort.
—Al punt on estem, com solucionem el problema?
—Primer passa perquè els comuns comencin a alliberar terreny amb els superàvits dels quals tant s’omplen la boca. S’ha de construir habitatges a preu assequible. Una de les nostres propostes va ser que quan un promotor demani fer un bloc se li digui que en lloc de 20 n’ha de fer 30 i 10 aniran destinats a venda de protecció oficial. I qui els compri ho farà en unes condicions que marcaran que no es pot especular, però sí transmetre de pares a fills. I, amb la garantia del pis, el 20% d’entrada pot ser un préstec del Comú al 0% d’interessos. Quan hi va haver els ERTOs amb la pandèmia, el Govern va ajudar les empreses, però quan es tracta d’ajudar un treballador Govern no fa res, i si demana ajuda primer se li fa vendre les coses que tingui en propietat, quan amb els empresaris no es va fer.
—I això per què?
Perquè el Govern de DA ha defensat unes postures neoliberals que ens han portat on ens ha portat. Però no només a Andorra, això també ha passat a altres països. S’ha de fer polítiques socials perquè sinó se’ns escapa, i a DA se li ha escapat de les mans. Ara ningú vol assumir les culpes. Espot hi era des del principi, ja quan era ministre, després cap de Govern i repetint ara com a cap de Govern. Ell hauria d’assumir la seva responsabilitat. Hauria de sortir i dir: m’he equivocat! Però el que fa és treure pit i aquí no ha passat res. La moratòria de tres anys no servirà de res. D’aquí a tres anys què faran? Una altra moratòria? Nosaltres tenim la mà estesa i ja hem ofert solucions, però Govern mai ens ha volgut fer cas.
—Un altre dels temes d’actualitat és l’Acord d’Associació amb la UE. Creu que beneficiarà els treballadors del país?
—L’Acord d’associació té els seus pros i els seus contres. Nosaltres l’article 18 que és el que ens afecta encara no l’hem vist en català. Ens diuen que està en anglès, però el volem veure en català. Quan el tinguem podrem treure les nostres conclusions. Avui en dia, tal com s’ha fet, jo no puc donar suport a un Acord en el qual no hi he pogut participar. He assistit a moltes reunions amb el secretari d’Estat Landry Riba, però a mi m’han comunicat el que han decidit sense demanar si nosaltres volem afegir alguna cosa. Si hagués tingut els temes clars ho haguéssim analitzat. Se’m fa molt difícil donar suport a un Acord en el qual no he pogut participar i ni tan sols llegir perquè me l’han enviat en anglès ara com a la resta de ciutadans.
—Sobre la taula des dels sindicats també tenen el tema dels comitès d’empresa. Com avança?
—Hem tingut diverses reunions amb la CEA i avança molt lentament. Tots veiem que hem d’anar cap aquí i que Europa ho exigeix. El problema que tenim és que la llei no ajuda. Tenim una llei que parla de delegats de personal, no sindicals. Una persona ho té difícil per enfrontar-se a un empresari, un sindicat no. Els delegats estan protegits dos anys, però després duren el mateix que un caramel a la porta d’una escola. Aquí a Andorra la gent no sap ni què és un comitè d’empresa. En el moment en el qual una companyia en té, els números de l’empresa han d’estar sobre la taula. A mi un excap de Govern em va dir que jo això no ho veuria mai.
—Quins són els objectius a curt termini?
—Volem poder desenvolupar aquesta ILP, centrada en els temes socials i laborals del país, no només en habitatge i salaris, sinó també en les pensions, la sanitat… Perquè tenim un model equivocat, amb la CASS que sembla un formatge Gruyère de la quantitat de forats que té. .
