- Campamà a Ara Art: una imatge amb data de caducitat: el 31 de gener. Foto: EL PERIÒDIC
Galerista. A final de mes tanca la paradeta: Ara Art ha sobreviscut dos anys, però ell tampoc no havia vingut a lluitar contra els elements.
–Així que tanca. ¿No serà una innocentada?
–No: va de debó. El que sí que puc dir és que he pagat la innocentada d’obrir una galeria en temps de vaques magres, i que per dedicar-te a l’art, a Andorra, has de ser innocent i també il·lús. Jo he sigut les dues coses.
–El dia de la inauguració titulàvem Pinzellada d’optimisme. Pinzellada de temeritat hauria sigut més encertat…
–Segurament, sí. Però la realitat és tossuda i les expectatives no s’han complert. Al contrari, cada vegada es ven menys. Molt menys. Fa 15 anys, el turista comprava art. El turista d’avui ve a banyar-se però no compra art. Les coses són així.
–¿Quan va vendre l’última peça?
–El novembre; i la penúltima, el maig. Insostenible.
–¿Falten compradors o sobren galeristes?
–Falten compradors que apostin pels artistes del país. L’única forma que tenen de treballar amb estàndards professionals, augmentar el prestigi i que aquella aposta s’acabi convertint en una bona inversió.
–Els col·leccionistes no són l’obra social d’una entitat bancària. ¿Per què haurien d’invertir en art andorrà?
–És una forma de fer país, igual que es fa en l’àmbit esportiu, en el turístic, en l’associatiu… Sense suport, sense mecenes que hi confiïn, els nostres artistes no tenen futur. Sense mercat, no hi ha artistes. Així de senzill.
–¿Quants col·leccionistes hi ha?
–Difícil de dir, perquè molts d’ells estan tapats. Calculo que entre 30 i 40. No gaires més.
–«No hem vingut a fer negoci», deien el 2009. Així els ha anat…
–Doncs sí. Només aspiràvem a no perdre-hi diners. L’experiència ens ha demostrat que no és possible, i menys encara am les expectatives d’un 2012 igual o pitjor que el 2011.
–Un país sense galeries i sense artistes professionals, ¿què és?
–Ben poca cosa, ¿no? Un país no pot viure únicament de l’art oficial. Si no hi ha mercat, tindrem un erm artístic, un país espiritualment pobre.
–El ciutadà d’aquest racó de món pot viure sense art… ¿Demostrat?
–Hi continua havent amants de l’art. El que passa és que la butxaca de molta gent que abans comprava ha canviat. A pitjor, s’entén.
–¿Amb ganes de tornar-hi, o se’n va escaldat?
–Una galeria és una aventura vocacional, sí, però no deixa de ser un negoci. Sense ingressos, et mors. Per tornar-ho a intentar haurien de canviar molt les coses. I no ho veig.
–Per acabar: ¿quin és el mite de Faust (Campamà)?
–A la vida m’agrada jugar. I mirar de fer realitat els meus somnis, Amb la galeria en vaig fer realitat un. Ho he donat tot, he fet coses que ningú no s’havia atrevit a fer els últims, i crec que deixo un grapat d’artistes orfes.
–¿Quants han trobat a Ara Art la primera paret on penjar de cara al públic?
–Una dotzena ben bona. L’última, Marta Tarrés, que va començar amb mi als 8 anys, que ara estudia Belles Arts i crec que té futur. A mi, això m’omple.
–El Campamà col·leccionista, ¿quantes obres té?
–Una cinquantena. Tinc una bona col·lecció, però m’ha costat decennis, reunir-la, i moltes de les peces que tinc són fruit d’intercanvis amb altres artistes.
–¿Quina salvaria del naufragi?
–Potser un gravat de Chillida.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
