Eva Tenorio és la fundadora i presidenta de Projecte Vida, la primera associació sense ànim de lucre creada a Andorra amb l’objectiu d’ajudar a persones amb problemes de drogodependència i a les seves famílies. Gràcies a la seva recuperació de l’alcoholisme pot empatitzar amb tots aquells que estan patint i guiar-los per poder sortir de l’addicció.
-Per què va decidir començar Projecte Vida?
–Quan vaig assistir al metge per primer cop per buscar ajuda em van fer un parell de preguntes. La primera, si faltava a la feina i, la segona, si tenia alcohol a casa. Jo vaig respondre que no i, simplement, em van recomanar que begués menys. Tanmateix, aquesta no era la solució, ja que se’m feia impossible deixar de beure quan sortia i sabia que tenia un problema. Així doncs, em vaig informar sola i pràcticament em vaig autodiagnosticar, fins que el doctor Escoter em va assegurar que era alcohòlica i vaig trucar a la Unitat de Conductes Addictives (UCA), on em van donar hora per un mes i mig més tard. Després de passar per aquesta situació vaig decidir començar el projecte amb la meta de desestigmatitzar els símptomes i visibilitzar que és una malaltia, al contrari del que molts pensen.
-Considera, doncs, que actualment hi ha tòpics vinculats a la drogodependència?
–Sí, i en aquest sentit, s’ha d’aprendre que les persones amb un trastorn per consum de substàncies no responen a cap estereotip. Jo no he faltat mai a la feina ni m’he posat mai de baixa per aquest motiu, ja que normalment no se sol arribar als extrems i el problema passa desapercebut. Ni tan sols els meus companys de feina creien que era alcohòlica. Ara, però, no sóc activa i ja fa quatre anys que no consumeixo.
-L’addicció és una qüestió greu a Andorra?
–Més del que ens pensem. Hi ha moltes persones que no volen veure que tenen una malaltia i a vegades tenen por o els fa vergonya. Quan vam engegar el projecte, per exemple, molta gent es va apuntar. A l’hora de la veritat, però, la majoria no va assistir. El que sí que està clar és que si es busca ajuda, de l’addicció es pot sortir i també es pot tenir una vida funcional, al contrari del que pensem quan estem patint una addicció.
-Vostè es va visitar a l’UCA.
–I estic molt agraïda de l’ajuda que vaig rebre, així i tot, hi falten molts recursos. Per exemple, al desembre no ofereixen trobades perquè és Nadal, però aquesta és justament la pitjor època de l’any per un addicte perquè tothom t’invita a brindar amb una copa de xampany o a la cistella de la feina et regalen vi. És el moment on ens sentim més sols.
–Què s’ofereix a Projecte Vida?
–És un espai lliure de prejudicis format per persones que precisament sabem com es viu aquesta malaltia des de dins. Actualment, fem grups d’ajuda mútua i acompanyament per parlar amb l’assistenta social o amb l’UCA, però en un futur volem implementar xerrades i tallers i, paral·lelament, ens volem centrar en la prevenció des d’una perspectiva de gènere, ja que moltes dones que pateixen abusos tenen problemes amb l’addicció. Tot això és difícil de fer si rebem pocs ingressos.
