Per Ester Fenoll escriure poemes és una necessitat tan vital com llegir. Va començar als 11 anys, primer només per ella, però ja de gran les bones opinions dels amics la van animar a presentar-se, el 2003, al concurs de poesia Martí i Pol, que per la seva sorpresa va guanyar, i es va adonar que la seva poesia també agradava els altres. Després van venir més premis i poemaris publicats: Esmorzar perfecte (2006), Anticipant octubre (2008) i Agradezco tu amor pero tengo otros planes (2011). La setmana passada, 10 anys després, va presentar el seu quart treball, Verano en la recámara, on parla del paradís de la infància, i que compta amb la col·laboració del pintor i dibuixant Perico Pastor.
–Com diria que ha evolucionat la seva poesia?
–Al primer poemari hi ha una passió portada a l’extrem i molt efervescent; en canvi al que acabo de presentar hi ha una poesia més reposada; continuo tractant els sentiments però amb més tranquil·litat.
–En aquest nou poemari fa una mena de catàleg emocional de transita entre alegria i tristor. Quina seria la més fàcil de descriure per a vostè?
–A mi la tristor no em costa gens perquè és un sentiment amb el qual m’identifico molt per escriure i m’agrada exprimir-lo, puc arribar a ser una tràgica tremenda. L’alegria també m’agrada però crec que a la meva obra hi ha un predomini de tragèdia i tristor, i també de nostàlgia.
–A Verano en la recámara relaciona l’estiu amb el paradís de la infància. Per què?
–Perquè l’estiu i el mar m’agraden molt i quan era petita passava tot l’estiu a la platja amb altres nens i nenes, i ens ho passàvem tan bé. Crec que la infància és una pàtria, on hem estat més feliços.
–A la poesia es pot veure el que pensa i sent el poeta, però també alguns dels seus fantasmes. Quin serien els seus?
–Escriure és un exercici en què et despulles emocionalment escriguis el que escriguis. Tots tenim els nostres fantasmes, en el meu cas la sensació de pèrdua potser seria el pitjor. No obstant això, no sempre és autobiogràfic, de fet, jo tracto moltes temàtiques que puc recrear a partir d’un quadre, una pel·lícula o una cançó.
–Torna a col·laborar amb un dibuixant. Què aporten les imatges a la seva poesia?
–Crec que la suma de disciplines enriqueix molt. A més, la poesia és un gènere bastant minoritari, a la gent li fa por apropar-se, i el fet de combinar-la amb imatges trenca una mica aquesta barrera. En el cas de Perico Pastor, que és un mestre de l’aquarel·la, trobo que s’hi avé molt bé amb el meu tipus de poema, curt, ràpid i d’aparença senzilla.
–S’ha pres 10 anys per escriure Verano en la recámara. Podria publicar un altre poemari amb els poemes descartats?
– No, perquè els descartats els elimino. Els poemes que publico els treballo molt. Entenc que cada paraula que hi ha ha de tenir la seva justificació de ser al poema.
