Com va néixer la idea de fer la marxa ciclista solidària Andorra-Santiago de Compostel·la?
L’organitzador d’aquesta marxa és Antoni Domínguez, qui anteriorment havia fet el Camí de Santiago amb bicicleta en autonomia completa: espavilant-se tot sol, dormint en tenda de campanya o en albergs. A partir d’aquella experiència li va néixer la idea d’organitzar-ho en grup (aquesta ja és la tercera edició que organitza).
Amb el suport de Morabanc, vam decidir fer una marxa solidària: una part dels diners que vam aportar nosaltres i una part dels que va aportar el banc es van destinar a una ONG que treballa per millorar la vida dels infants a Llatinoamèrica. Tots els ciclistes som d’Andorra (al nostre equip hi havia dues noies).
És difícil viatjar amb bicicleta amb el grup, tenint en compte que no tots tenen el mateix nivell?
Al principi, vam fer una sortida en bicicleta junts un parell de setmanes abans. Però no és el mateix compartir unes hores en bici que passar-hi nou dies junts.
La primera sortida, el dia 30 d’agost, va marcar el punt de partida real: a partir d’aquí tots vam començar a moure’ns com a grup. L’objectiu era arribar el més lluny possible, tot i que cadascú té un nivell diferent. Durant les parts de més pedalada intentàvem anar junts, però a les pujades més dures cadascú anava al seu ritme i els que arribaven primer esperaven els últims. Hi ha hagut un molt bon quòrum i molt bona sintonia amb tot el grup.
Quin ha estat el pressupost d’aquest viatge?
Vam dormir dues nits en hotels de la xarxa Paradors: un a Sos del Rei Catòlic i un altre a Puebla de Sanabria. La resta d’hotels eren, com a mínim, de quatre estrelles, i a Santiago vam allotjar-nos en un hotel de cinc estrelles. També hi havia un sopar inclòs. A més, el paquet cobria el trasllat a l’aeroport de Santiago, el vol de tornada de Santiago a Barcelona i el trasllat de Barcelona a Andorra. El cost total va ser de 1.250 euros. Morabanc va patrocinar la roba i també un vehicle de suport, on es transportaven les maletes.
Quina va ser l’etapa més dura i per què? I quina més bonica i especial?
Per a mi, la més dura va ser també la més bonica. Una mica per les condicions, la més difícil va ser quan sortíem d’Osca cap a Sos del Rei Catòlic, amb més de 2.900 metres de desnivell positiu. L’inconvenient principal era el Castell de Loarre, amb rampes del 15%, vent de cara i molt de fred. Fred, vent i pujada... tot alhora.
Al Castell de Loarre, un cop arribaves a dalt, calia fer mitja volta perquè la ruta no continuava directament. Havies de baixar i pujar per després reprendre la ruta. Tot i això, els paisatges eren espectaculars. L’últim tram era molt bonic: pujàvem al Port dels Quatre Camins, uns sis quilòmetres abans de començar la baixada cap a Sos del Rei Catòlic.
Una altra etapa que feia respecte a molts va ser la de Burgos a León, de 193 quilòmetres. Tot i això, l’experiència va ser tan positiva que tots vam gaudir igualment. En general, etapes potser més curtes, però amb més desnivell es van acabar trobant més dures que aquesta de Burgos a León, malgrat la distància.
L’únic moment que em va minar la moral, com diu Antonio Recio a ‘La que se avecina’, va ser quan vàrem sortir d’Ourense, anant cap a Santiago. Al cap d’una hora i mitja va començar a ploure. L’última etapa, l’últim dia... Va ser l’únic moment en què et dius: «Ostres, prou». Però jo pensava: si continua plovent així fins a Santiago, jo no em paro. Arribo moll, però continuo fins a Santiago i no em paro. Vam arribar a Lalín, que és al quilòmetre 50 o 51, ens vam aturar, hi havia un bar, i en aquell moment va sortir el sol. Vam estar a la terrassa, ens vam assecar, vam menjar alguna cosa i vam arrencar de nou.
Sí que hi ha persones que ho han passat més difícil: per l’estat de forma, la duresa de l’etapa, la calor; alguns van rebre una mica de sol directe, potser per no aplicar prou protecció, i van acabar una mica cremats. O sigui, va ser un cúmul d’experiències personals de cadascú.
Quina era la reacció dels cotxes que passaven al costat del grup de 19 ciclistes?
La veritat és que ens van mostrar molt de respecte. Hi havia gent que ens preguntava d’on veníem, on anàvem, quants dies portàvem de viatge, i fins i tot feien fotos. Als pobles on vam parar, la gent amb qui vam parlar sempre va ser molt amable; l’acollida mai va ser dolenta.
Quina comunitat els va semblar més acollidora per als turistes i quina menys, tenint en compte la infraestructura turística?
A la província d’Osca, algunes carreteres estaven en mal estat. En canvi, vam trobar millor asfalt quan estàvem a la província de Zamora, on les carreteres eren bastant bones. Cap a Santiago també vam circular per carreteres en molt bon estat.
Nosaltres vam fer una part del Camí Francès, Aragonès i Català. Quan arribes a Santo Domingo de la Calzada, tots aquests camins es troben i a partir d’aquí ja és un sol camí. I a partir d’aquest punt, canvia molt la infraestructura al voltant del camí: hi ha albergs, bars i restaurants, tot molt més pensat per al pelegrí.
I si tens un problema amb la bicicleta o una punxada, és difícil trobar un taller?
Una punxada no és un problema: puc canviar la roda en tres minuts! [riu]. Però si tens un problema mecànic més greu, sí que pot ser difícil trobar un taller.
Quina va ser la vostra impressió en veure les terres després dels incendis? Van afectar molt Galícia i altres comunitats?
Sí, a la província d’Ourense (Galícia, nord-oest d’Espanya), aproximadament un 10% de la superfície s’havia cremat. Recordo un moment, després de sortir d’Astorga, quan vam parar a fer un cafè. En tornar a la carretera, tot al voltant era negre. No només la carretera o algun camp: cada cantó de la muntanya que es veia estava cremat i negre.
És un impacte fort perquè et preguntes: què ha passat amb la fauna, amb els ocells? Molts han mort o s’han desplaçat. Per tornar-hi poden passar anys, ja que hi ha milers d’hectàrees carbonitzades. És espectacular i alhora desolador.
També vam passar per zones amb cases aïllades on la gent s’havia salvat de miracle. Al voltant de la casa, tot estava cremat a uns 30 metres, però la casa continuava dempeus. Altres cases no van tenir tanta sort. Et fa adonar de l’esforç i la lluita que les persones han hagut de fer per salvar les seves llars quan tot el voltant estava cremat.
Què recorda més d’aquest viatge?
La sensació d’arribar a la plaça d’Obradorio! Ens vam aturar per arribar tots junts, perquè era diumenge i a Santiago hi havia moltíssima gent. Quan vam arribar, cap a les 15.00 o 16.00 hores, el públic -peregrins, turistes, tothom - començava a aplaudir espontàniament perquè acabaves d’arribar…
Un altre dels records especials és passar per zones que coneixes, per exemple, los Mallos de Riglos. Jo hi havia passat amb cotxe, però mai amb bicicleta. És una zona muntanyosa i molt coneguda per l’escalada. I, clar, també recordo el Collado de Padronelo. No és gaire alt (1380 metres), però és un port molt bonic de pujar.
Quin consell donaria a algú que vulgui fer el Camí de Santiago en bicicleta?
Cal preparar-se, evidentment, perquè és necessari tenir una certa condició física i conèixer bé quines capacitats tens. Sempre he dit que no hi ha res que sigui realment dur; el que pot ser dur és el ritme que et proposes.Molta gent fa el camí a trossos: un any recorren una distància, l’any següent una altra, i així el van completant a poc a poc.
