Elena Cid és la guionista y directora de Bécquer y las brujas, un documental centrat en Cartas desde mi celda, obra literària poc coneguda de l’escriptor sevillà, on apareixen les tres cartes que va escriure durant la seva estada al Monestir de Veruela (Saragossa) sobre les bruixes de la comarca del Moncayo, i més concretament de Trasmoz, l’únic poble espanyol maleït i excomunicat per l’Església catòlica, condemna que encara és vigent. Després de la pandèmia, Cid ha reprès la difusió del documental, que ha guanyat diversos premis com quatre Premis Simón del cinema aragonès (millor guió, edició, direcció i millor documental). La setmana passada, la pel·lícula es va projectar al Centre cultural i de congressos lauredià durant les primeres Jornades de Bruixeria d’Andorra.
–Què la va motivar a fer aquest documental?
–D’una banda, donar a conèixer aquestes cartes que Bécquer va escriure sobre la bruixeria de la comarca propera al Moncayo, que es van publicar a El Contemporáneo, diari amb el qual col·laboraba quan es va instal·lar al Monestir de Veruela. En concret la carta número 6, on parla de la mort de la tia Casca, una vella acusada de bruixeria. I d’una altra, donar una perspectiva històrica sobre per què es va perseguir aquestes dones. Esbrinar, a partir de Bécquer, quina situació va permetre que se les perseguís, torturés i assassinés.
–El tema de la bruixeria no li és aliè, oi?
–No. El meu oncle té casa a Litago, un altre poble de la zona, i recordo que de petita em deien que si no em portava bé, vindria la bruixa. És una figura molt arrelada a la cultura popular que es manté molt viva.
–Quina reacció tenen els espectadors quan veuen el documental?
–Molt positiva, tot i ser una proposta una mica arriscada, funciona molt bé. A més, el visionat ha generat un augment del turisme a la zona i a Trasmoz estan encantats. El cine té una capacitat turística molt alta, atrau molt.
–No sembla que els preocupi gaire això de continuar sent un poble maleït.
–Estan encantats, de fet tenen una fira dedicada a la bruixeria que és un important reclam turístic. I mira que el salm 108 utilitzat per maleir-los diu coses terribles, però sempre hi ha hagut molta tradició i les bruixes estaven molt integrades als pobles. Estem parlant sobretot de dones que ajudaven a parir o curanderes, que fins que l’Església les va demonitzar formaven part de la societat.
–Actualment té entre mans un documental sobre el ballarí i coreògraf Víctor Ullate.
–Sí, l’he rodat per explicar la seva gran importància a la dansa a Espanya. M’agradaria presentar-lo l’any que ve però depèn de molts factors, com ara el finançament.
–S’ha plantejat passar-se a la ficció?
–Clar, al final es tracta d’explicar històries i cadascuna necessita un format diferent: curt, documental o ficció. Tinc projectes però encara falta veure si trobaran el seu camí perquè en ficció el pressupost es multiplica.
Menu
Menu
